Anava restant dies del calendari. Somniava amb el dia esperat. Els més grans li havien explicat tantes vegades que era tan divertit, i ella ho volia provar. Per fi havia arribat la tardor, quan es van acabar les classes, se'n va anar cap a una bona catifa de fulles esgrogueïdes, les va reunir en una bona muntanyeta, i s'hi va deixar caure suaument. Va ser tan feliç que avui ja espera la propera tardor.
1 comentari:
Jo recordo les catifes de fulles dels plàtans del meu carrer. Estira-me no ho vaig fer mai, però xafar-les per sentir-les cruixir o escampar-les a puntades de peu m'agradava molt. Justament en el poema d'aquest dijous ho comento.
Publica un comentari a l'entrada