Josep Carner comença el poema, amb aquests versos, "La Bella dama del tramvia":
Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
L'any 1918 el poeta català va crear l'ideal de dona que de fet era un de les premisses del Noucentisme, on s'emmarquen els inicis de la seva trajectòria literària, tot i que en l'etapa més madura, evolucionaria cap al postsimbolisme. Si ens aturem a llegir els versos, veiem que la protagonista és una dama del classe burguesa que d'entrada sembla tenir una bellesa mai vista. Ara bé quan arribem a les darreres estrofes, llegim:
Car la beutat, o baixa quan hem pujat —ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana—,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.
I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.
A partir d'aquí, s'observa que aquesta bellesa és efímera si ens apropem a la dona protagonista del poema. I és que ideal, és un adjectiu que parla de la idea, però també de la perfecció. I per tant, la perfecció és una quimera, i per tant, l'ideal només existeix en la nostra imaginació. Així Carner va copsar en poques paraules el seu significat a través de la "Bella dama del tramvia". I amb quina de les dues dones es queda Carner? Doncs si llegim els darrers versos, en traurem una conclusió:
Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.
Així doncs, el poeta es queda amb la dama ideal, de fet, ella és el símbol d'una de les premisses del Noucentisme. Ben cert és que en aquests versos tan ben ritmats, Carner ens fa una primera descripció d'una dona de la societat burgesa hermosa i educada, i amb un parlar exòtic i sensual, però és clar, quan ens hi apropem, tot desapareix perquè és una il·lusió. I en el darrer vers: "Totes les esperances de l'avenir són com la bella dama del tramvia", es condensa la idea, que Carner aconsella als joves que el futur és ideal sempre i quan no ens apropem a conèixer com és en realitat. Per tant, apareix aquí una mena de dualitat, és a dir, els noucentistes cercaven l'ideal, però al mateix temps, sabien que era una il·lusió. Tot i així, el poema "La bella dama del tramvia" ha esdevingut un personatge universal de la literatura catalana.
Comentaris