Fa relativament ben poc, vaig descobrir un llibre, del qual n'havia sentit parlar sempre a casa, i finalment, va caure a les meves mans i el vaig llegir. Vaig entrar en el món del Petit Príncep, de l'aviador que no podia volar, i em vaig enamorar de ple d'aquest llibre. I és que l'argument, els personatges i tota la filosofia que es desprèn per les pàgines d'aquesta obra universal se't fiquen per dins, començant pels ulls, els ulls interiors, i es produeix una catarsi, pràcticament impossible de descriure. El cert és que aquell petit marrec que sembla que no sap cap on va, demostra que té inquietuds, idees, dubtes i sentiments d'un adult però sempre des de la perspectiva visual d'un nen. El fet mateix que ell estigui enamorat d'una rosa, la flor més efímera que existeix, i que sap que pràcticament és un amor impossible, això el fa créixer i l'apropa a l'aviador, l'adult. Cada paraula, cada idea, et fan viatjar a un munt de planetes possibles i fantàstics. Avui en dia quan tot és immediatíssim, quan la "maleïda crisi econòmica, social i existencial" que portem a la motxilla els ciutadans més humils, saber que una obra universal com El Petit Príncep encara és aquí amb nosaltres per recordar-nos quan érem nens i nenes, i per fer-nos veure el món des d'una perspectiva crítica, però no mancada d'optimisme i/o esperança. És per això que avui dediquem aquest post a celebrar els 70 anys de l'obra d'Antoine Saint-Exupery.
2 comentaris:
En canvi, a mi el Petit Príncep m'ha acompanyat des que el meu par e me'l va regalar quan jo tenia 10 anys. Sempre l'he tingut a prop pe recordar alguns bocins que m'agraden especialment.
La primera vegada que me'l van llegir jo tenia 11 anys, més tard me'l van regalar en castellà, després ja no he parat de llegir-lo el tinc en català, en francès, en anglès .....mai em canso!
Publica un comentari a l'entrada