Aquest post el dedico a les meves nebodes i nebot perquè siguin bons lectors i no deixin mai de somniar.
El passat vespre del 26 de desembre d'enguany, a propòsit de les meves nebodes de 8 i 4 anyets, em van convidar al Teatre Tívoli de la ciutat comtal, per veure "El petit príncep", obra de l'autor Antoine Saint-Èxupery i que ha portat a l'escenari el director i actor Àngel Llàcer. Un munt de rostres i veus càndids i plens d'emoció esperaven impacients que s'apaguessin els llums. Un cop el teló es va aixecar, va aparèixer el director sota la pell de l'aviador que es troba al desert del Sàhara amb el seu avió espatllat, i en el curs d'intentar arreglar-lo, li apareix un nen, el petit príncep, un nen que sembla sortir del no-res, però que en realitat prové del petit planeta B-612. El petit príncep va demanar a l'aviador que li dibuixés un xai, i aquell li va dibuixar un que estava dins d'una capsa que tenia tres forats. Així enmig de cançons, balls i melodies plenes de sentiments i de ritme, l'aviador ens anava explicant qui era aquell noiet, i perquè havia marxat del seu planeta. I és que a casa seva, a més d'un munt de baobabs, i tres volcans petits, hi tenia una rosa vermella de qui estava enamorat, i va decidir marxar per aprendre a estimar-la. Aleshores viatja per diferents planetes de la galàxia, i també viatja per diferents indrets del planeta Terra, allà coneix una serp, i també una guineu qui li demana al petit príncep que la domestiqui. Realment, és difícil adaptar aquesta història, i més si va adreçada als més menuts i menudes. En la meva opinió, si entres al Teatre Tívoli, quan comenci l'obra, et trobaràs immers en un món ple de fantasia, reflexions, amistat, amor, cançons, melodies, màgia, i sortiràs del teatre repetint aquella famosa frase del llibre: "el que és essencial és invisible als ulls".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada