Era de nit, però encara no s’havia post el sol. Em
trobava darrera d'un riu de gent, molt ben vestida, sense extravagàncies
ni marques visibles. Vaig esperar uns segons,
i després de dir el meu cognom, un noi, d’origen aragonès, em va
posar una polsera identificadora. Vaig entrar amb el meu
vestit llarg, aquell que era pràcticament nou, i que estava abandonat a l’armari. Em vaig posar unes sabates de taló discret. Caminava a poc a poc, amb una barreja de sensacions màgiques. A cada passa, em trobava amb cares que em
resultaven familiars, però amb qui mai no hi havia parlat. Hi havia una barra,
on podies demanar des d’un refresc fins a còctels carregats amb gotes d’alcohol. Hi havia
també, una taula dedicada al pernil; un senyor tallava amb art i cura, trossets
d’or ibèric, que es desfeia al paladar juntament amb de pa i un rajolinet d’oli.
Després em vaig asseure en un dels sofàs blancs de disseny, i al davant tenia la Mar Bella, i el cel que, a poc a poc, s’anava tenyint de blau marí i la lluna plena de fons. Hi havia tauletes on hi havia bossetes amb “xips”. De tant en tant, uns cambrers vestits del color de la més negra nit, s’apropaven amb safates plenes de petites exiquiteses, que aviat es desfeien als llavis dels milers de convidats provinents del teatre, o de
la gran pantalla. Cadascun d'aquells homenets, dones i joves compartien aquella vetllada amb “velles” amistats,
iamb qui s’intercanviaven noves notícies sobre futurs projectes artístics. Jo era en
una pel·lícula, sense ser la protagonista. De tant en tant, em creuava amb
rostres anònims que em miraven les nines, idil·lis que començaven i finien al
món dels somnis. Després unes noies, van
dir els títols de films en català que havien rebut premis arreu del món. La nit m’acaronava la pell, sentint la brisa marina
onejant dins meu. Quan tot es va acabar,
sentia com si fos una Ventafocs que tornava a casa a mitjanit, i tot havia
estat com un miratge. L’endemà, els programes informatius em van recordar que
jo havia estat a la Festa del Cinema Català. Una nit màgica!
1 comentari:
Quina enveja!
Publica un comentari a l'entrada