Una veu de dins meu em desperta. Havia oblidat les paraules, el full mai començat. L'Arlequí dormia lluny de les muses que intentaven desvetllar-lo, ella creia que havia mort la veu dins seu. I la veu el va despertar, sorprenent l'Arlequí. Al principi, no sabia si era la seva, però sentí alguna cosa que creixia, i li deia: "trenca el silenci, omple de tinta el mar blanc". Tremolava, estava mut, i la viu li xiuxiuejava: "no tinguis por, trenca el silenci, omple de tinta el mar blanc, sinó la veu s'apagarà. Les darreres paraules, el van desvetllar del tot. Encara no sabia com començaria, però l'Arlequí estava decidit a omplir de tinta el mar blanc.
2 comentaris:
Preciós! La inexhaurible tinta que omple el mar blanc del full.
Moltes gràcies, Helena! Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada