Que els podcast no ens facin perdre l'escriure: La Castanyera

 






Que els podcast no ens facin perdre l'escriure és una nova secció dedicada a temes que despertin la curiositat de l'Arlequí. Avui passejant pels carrers de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, enmig d'un món on el present i per tant el futur estan plens d'invents tecnològics, de naixements de noves xarxes socials, encara he pogut gaudir de la feina de la castanyera. Una filera de persones esperaven impacientment recollir una bosseta calentona plena de castanyes recent torradetes.  Mentre m'esperava observava com aquella dona remenava el contingut d'una olla, que de tant en tant explotava i clar ens obligava a apartar-nos. Seria una d'aquelles imatges que potser l'escriptor Pere Calders hauria convertit en un conte irònic embolcallat d'un realisme màgic i absurd, o inclús Mercè Rodoreda, ens hagués obert una finestra de l'interior de la castanyera per descobrir els seus pensaments, les seves pors, les seves vivències. En definitiva, era una imatge inspiradora. I després d'aquella llarga espera, arribava el torn de l'Arlequí d'emportar-se el preuat premi, sentint l'escalfor als seus dits. I no ha estat menys catàrtic tastar cadascun d'aquells fruits i endur-se'ls a la boca degustant durant una bona estona aquell sabor que ens podria transportar a la infantesa, com Marcel Proust a la seva gràcies a una magdalena. Ja veieu, les castanyeres encara perviuen i conviuen amb Halloween, per què no?   Hi ha tradicions que poden conviure i confluir, i cadascú pot prendre allò que li agradi. Sigui com sigui, malgrat que som en un món on tot flueix tal com deia el filòsof Heràclit, però hi ha algunes coses que perduren en el temps, com és el cas de la castanyera, que forma part ja de tots nosaltres.

Comentaris

  1. Jo de petita vaig guanyar un premi amb un dibuix sobre Marrameu Torracastanyes, en tinc molt bon record.

    ResponElimina
  2. Hola Helena! Així que també dibuixes! Quanta creativitat! És fantàstic! Si que és un bon record, sí! Una abraçada!

    ResponElimina
  3. Roser,
    Dibuixava molt de petita, ara és un talent que desaprofito, mai no se'n sap prou a la vida!

    ResponElimina
  4. Helena, ben segur que no és mai tard per recuperar un talent. Ningú en sap prou de res, peròcada dia en sabem més una mica de tot. T'animo que no descartis tornar a dibuixar, la vida dóna moltes voltes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

El poema del mes: Cambra de Tardor"