El poema del mes: Cambra de Tardor"
Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater.
Cambra de la tardor
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Vull baixar la persiana, estic cansat,
ResponEliminaa hores d’ara la llum ja no em molesta,
que la nit es va teixint
i el dia es desfila poc a poc
deixant escampats els colors
entre els cortinatges del finestral ara fosc.
Passen lentes les hores del dia
i les de la nit es fan eternes,
mentre miro caure les motes minúscules
de pols relliscant per entre l’aire
que separa el sostre
de les parpelles obertes,
acaparant també els sons
d’unes hores silents,
d’uns instants enganxats
amb argamassa l’un a l’altre
per fer-se gairebé eterns a la meva vora.
Només em queda el record
de les olors per reviure dins meu
ahirs caducs i caducats,
aquelles olors a vins negres
de fragàncies vitals
i d’humitats a les parets.
L’olor inoblidable de la pell neta
amb gotes de perfum
enrarint els narius poc entrenats.
Com si fos una altra tardor
a l’abast dels dits hi ha moments
que sent barallar-se les fulles
caient contra les fulles de la persiana
i les arrugues de la paret,
així de forta és l’audició
de la meva sordesa.
No se que enyor més el meu cos,
si el temps de poder viure fora de les parets
o restar a l’abast dels meus somnis perduts
rere les finestres tancades
esperant les nits eternes
que m’ensenyen poc a poc
com serà després de la mort.
qui sap si...