Un dia, quan t'adones que s'apropa el moment de deixar una altra dècada, t'imagines un munt d'ocells que fugen. Valgui com metàfora la imatge dels ocells, com la idea del tempus fugit, sobre el qual no pots remar-hi a contracorrent, perquè les agulles del rellotge mai no s'aturen, excepte quan respirem el darrer alè. Descobreixes que els 20, els 30 i aviat els 40 esdevindran un munt de records viscuts, de color rosa i gris. De tota manera, ja sabem que la joventut eterna no existeix, Oscar Wilde ja ho va escriure al Retrat de Dorian Gray , l'any 1891. Llavors, un dia com ahir, veus el programa Col·lapse de TV3, una entrevista, Àngel Llàcer qui explica que a causa d'una bactèria, va estar entre la vida i la mort, i descobreixes que tots els tòpics : et queda mitja vida, ja ets vell/a, ja ets invisible... més aviat, són prejudicis, perquè el cert és fins el dia que es clouen els ulls definitivament, respirem oxigen. No cal lamentar-se pel que vam ser, ni tampoc pel que serem, simplement, cal agrair el què som avui, i gaudir de l'ara, perquè demà ja no hi serà. Sí, ja sé que aquesta reflexió m'ha sortit molt filosòfica i vital, però és el que té adonar-se que ens fem grans, i el fet d'aprendre a conviure amb el nostre jo que deixa enere una altra dècada, somniant, poder esgarrapar una mica més instants de vida, per poder escriure, llegir, dansar, estimar i recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada