Cremo tots els instants de dolor de l'ahir. Fugacitats que esdevenen cendres, que no tornaran mai més. Esborro les fotografies mentals d'una paraula, d'una mirada que em van obrir ferides. No vull ser Orfeu, que no pot deixar de mirar enrere. No. Jo vull mirar el meu voltant, i sentir, a la meva pell, la brisa del present. Tantes vegades cauré, tantes vegades m'aixecaré sense recança. Amors que no han sigut més que somnis, i d'altres que m'han fet bategar, i encara que ara siguin un "the end", allò que va cremar dins meu, esdevindrà un dolç record dolços inesborrable. La vida és com un viatge en barca, hi ha dies que hem de trampejar una tempesta per arribar a terra, i d'altres, hi arribem sense ni tan sols somniar-ho. El vent marí se'n duu un a un, tots els meus plors i núvols grisos. I només que senti un raig de sol, continuaré bategant sense mirar enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada