Un dia de sobte, els seus ulls es van cloure i es va apagar el seu alè. Em pregunto quin seria el seu darrer pensament, abans de morir. Ja mai ho sabrem. Simplement una llum s'ha apagat, però per sempre? Hi ha qui diu que hi ha un cel, i allà és on van totes les persones que ens deixen, però qui sap si com en un conte de Pere Calders, aquells qui deixen el nostre món, estan en una habitació amb telèfon. En aquell instant però recordes aquell darrer dia que el vas veure somriure, i que era impensable que es pogués desdibuixar, perquè l'atzar no avisa. Aleshores per un instant veus en imatges tota la teva infantesa i tots els moments que vas compartir amb aquell ésser que de vegades era estrany i potser no era tan proper com tu haguessis somniat, però que d'alguna manera era i és part de tu. I vesses llàgrimes, i aleshores t'agafa un neguit per assaborir cada segon de la teva vida, perquè aquella mort t'ha sacsejat alguna cosa dins teu... I penses que ja no val la pena lamentar-se per no haver dit o no haver fet tal cosa abans, perquè simplement, ara només queda deixar que el temps faci també el seu camí. I tal vegada, allà on volen les orenetes, les gavines o les garses, potser allà aquella llum s'ha encès un altre cop, qui sap, qui sap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada