Avui es compleixen més de trenta anys de la mort de Pere Calders. Quan l'Arlequí era molt petita, en un teatre gràcies a Dagoll Dagom i l'obra Antaviana, es va enamorar de la narrativa de Calders. Des de llavors, es va encandilar amb aquelles històries quotdianes, absurdes, màgiques, iròniques. I de fet, el dia que va rebre la notícia de la seva mort, el cert és que va trigar a pair-ho. No podia ser que aquell homenet tan menut, però tan ple d'imaginació i d'històries increïbles, ens hagués deixat. El cert és que no ho ha fet, perquè és el que té el fet que algú deixi un llegat en forma d'obra escrita, que ja no mor, ans al contrari, perdura en el temps. Avui 21 de juliol del 2025 quan tot el món sembla està sacsejat, ens adentrem en una mena de forat del temps d'una pel·li de ciència-ficció i redescobrim els personatges, les trames i les paraules carregades d'ironia que Pere Calders va escriure en els seus diferents reculls de relats i novel.les. Recordo per exemple, un conte de Cròniques de la veritat oculta, on un home havia trobat una mà sense propietari, i decidia posar un anunci a la ràdio dient: "algú ha perdut alguna cosa important", i resulta que allà molta gent havia perdut coses estranyes. I no podem oblidar, que gràcies a l'obra de Dagoll Dagom, vam descobrir el gran músic Jaume Sisa i la seva cançó de l'Arlequí, cançó i personatge que anys més tard, m'inspirarien per fer néixer el meu alter ego d'aquest blog. Així doncs, des d'aquí homenatgem Pere Calders, perquè nosaltres i les noves generacions puguin redescobrir la genialitat narrativa d'aquest autor barceloní, així com la música de Jaume Sisa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada