Reflexions en veu alta: A propòsit de... l'amor, Les sagetes de Cupido.

Fa molt i molt de temps, Ovidi va escriure L'art d'estimar. Uns quants segles més tard, i concretament al segle XX, any 1956,  el psiconanalitsta nord-americà alemany Erich Fromm va treure un llibre amb el mateix títol. Tot i que són obres de diferent període, amb dues tracten de l'amor. Ah, l'amor, un dels temes més recurrents al llarg de la literatura, la música i l'art, en definitiva. Què és l'amor? Quina concepció tenim de l'amor? Quina concepció ha fet la literatura i l'art de l'amor al llarg dels segles? Per exemple, si agafem la cançó "Photograph" d'Ed Sheeran, hi trobarem el missatge d'un amor que ja ha acabat, però on el jo poètic acaba dient que allò viscut ho té en una fotografia a la butxaca, valgui com a metàfora.  Si passem per la literatura romàntica del segle  XIX, trobarem poetes dedicant versos melancòlics a la lluna, o a un amor platònic i impossible. Així també, podem trobar el bolero icònic "Piensa en mi" interpretat per Luz Casal, on el jo poètic, expressa que sense aquell amor, ella ja no vol res, ni troba sentit a res. Però és aquest concepte d'amor el que tothom i "totdon" anhela? Difícil resposta, perquè cadascú de nosaltres, tenim una idea de l'amor, o potser cerquem una idea l'amor, perquè sabem que és un dels misteris més grans de la humanitat. Quan coneixem a algú de qui quasi no coneixem res, i amb qui compartim una mirada silenciosa i de complicitat, podem afirmar que és l'inici d'alguna mena d'amor? O potser l'amor és dedicar un poema a algú?  O potser l'amor encara està per definir... En la meva opinió, l'art ha anat creant una definició que no és real.  Avui dia sabem que quan per exemple un home menysprea, o deixa blaus al cos a una dona, és clar que això no és amor. També sabem que tenir desig de controlar, i posseir la vida d'una persona com si fos nostra, això tampoc no ho és.  Opino que està bé analitzar i albirar com l'art el defineix, però també estem descobrint que la idea de l'amor romàntic, dista molt de la realitat. Potser cal que cadascú faci un viatge per descobrir què és realment. Així i tot, el més important crec que tenir una bona dosi d'autoestima i amor propi és un bon començament per començar el camí per desobrir que és l'amor cap a un/a mateix/a, i aprendre què és estimar a l'altre, sense prejudicis, sense violències, sense dolor innecesari. Tot i així, encara que de vegades l'amor ens faci vessar llàgrimes,  no hem d'allunyar-nos-en quan se'ns apropa Cupido i ens llença una de les seves sagetes. Perquè malgrat tot, l'amor és el carpe diem més bell del món. I sentim el bategar i també que estem vivint el present encara que un dia allò s'esvaeixi en un instant. Tot i així, no s'esvaeixen, del tot, els instants en què hem sentit el nostre cor vibrar amb força. Per això,  crec que cadascú ha de fer el seu camí de descobriment de l'amor, sense deixar de llegir les grans obres, o escoltar les grans cançons universals, perquè tot forma part del nostre bagatge cultural i vital. Visquem l'amor i no la guerra!