Especial Editorial 18 anys de blog/bloc Antaviana: El dia que va néixer l'Arlequí

 Pels vols de l'any 2007, després de descobrir el bloc Llunàtic de David Maudeño i Sentís,  i un dia vaig crear aquest blog, i així va néixer l'Arlequí. I potser algú que fa poc que el llegeix, no sap per què. Doncs l'Arlequí és un personatge d'un conte de Pere Calders, dins Cròniques de la veritat oculta, que també vaig descobrir a l'obra Antaviana l'any 1978, gràcies a Dagoll Dagom, justament quan jo tenia tres anyets, i llavors em vaig enamorar de la paraula, de l'autor, del grup de teatre i també del personatge.  El juliol del 2007 doncs va néixer un nou espai. Inicialment, era per publicar els textos que l'Arlequí havia anat escrivint al calaix. A poc a poc, van sorgir noves seccions d'articles, d'entrevistes, i de jocs, que he de dir que els jocs me'ls va inspirar el bon amic blocaire i escriptor Jesús M. Tibau, il·limitat creador de paraules plenes de poesia i d'un sentit literari preciós.   Així doncs, l'Arlequí va superar l'adolescència, tot i que,  van haver-hi moltíssimes vegades que l'Arlequí volia dir adéu, amb el convenciment que no tornaria a escriure. Però la idea de sentir que hi havia lectors i lectores a l'altra banda, encara que siguin silenciosos/silencioses, d'una banda. I de l'altra, hi ha les ganes irrefrenables d'escriure, de comunicar, de compartir allò que les muses li desvetllenn en un món impensat.  I és que jo escric des que tenia 7 anys. Llavors, escrivia per refugiar-me d'una realitat, vaig ser víctima de bullying. Les moltes lectures que vaig devorar sense parar, m'inspiraven històries que jo plasmava en un paper. I ara, l'Arlequí sap que escriure és la seva raó de ser. Escriure per sentir, per compartir, per dir, per inventar, per somniar, per viure...  Així, que al final, ha decidit continuar endavant amb aquest espai sense saber per quins camins la portarà.  I en aquest 2025, l'Arlequí ha complert 18 anys, ni més ni menys. I ara és quan es felicita per no haver desistit a les seves pròpies pressions de tancar-lo, sinó que s'adona que el necessita per fer allò que la fa més feliç, escriure.