Carta a l'atzar

Podria fer una carta als reis, però prefereixo dirigir-me a l'atzar, aquell ésser que ens marca el camí vital. El primer que vull demanar és poder continuar gaudint de les persones que estimo molt de temps, i no pensar tant en la mort.  Així com enguany he escrit posts des de l'1 de gener del 2025, voldria que les muses em segueixin desvetllant històries, poemes, o articles i entrevistes per continuar creixent amb vosaltres en aquest espai. A l'atzar li agraeixo que fes que el temps deixés enrere les nebuloses grises, i que hagi pogut iniciar una nova etapa on per ara tot és com si fos un conte de fades, però real, i no, no em refereixo a trobar un príncep blau... Enguany serà l'any que sí que com diu el meu bon amic Alfons Navarret, m'he arriscat a treure la veu interior i així és com ha sorgit el projecte "Dibuixo mil sagetes al vent", que veurà la llum algun dia del 2026.  Agraeixo també a l'atzar aprendre a aixecar-me de les batzegades i dels cops que em toca entomar, així com tenir un esperit que mai no es rendeix, i que encara té més força perquè no vol deixar-se vèncer mentre el cor bategui. A l'atzar li demano continuar tenint inspiració, i si venen períodes de blogueig literari i/o emocional, que les muses mai no m'abandonin perquè escriure és l'alè que respiro. No oblidar mai que sempre estic envoltada de gent que em recorda que viure i sentir és part del camí. I vull que s'obrin totes les finestres del món, i sobretot vull demanar la pau arreu.