41è aniversari de la mort de Salvador Espriu: Sinera

Salvador Espriu quan era petit, juntament amb la seva família estiuejava a Arenys de Mar. Aquest indret on Espriu va créixer, es va convertir en el mite Sinera.  Així va ser l'any 1946 quan Espriu va publicar el seu primer poemari Cementiri de Sinera, i és aquí en aquest espai creat i recordat per l'escriptor, on ell evoca la destrucció del món i de la civilització individual i col lectiva. De fet, al llarg de tota la seva obra de narrativa, poesia i de teatre els mites de la tradició grega, jueva i bíblica, han sigut els elements d'insipiració que Espriu ha emprat i ha reinterpretat per fer una crítica a la devastació creada per la Guerra Civil, i també per la dictadura civil. Sinera és doncs un espai que esdevé trencat, trencat per les circumstàncies històriques, i on els records d'una infantesa idíl·lica queden esquinçats. Com podem llegir en aquest poema.

Cementiri de Sinera

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies

que són passats 

per sempre.

Aquí podem observar com Espriu deixar clar que els dies d'estiu han fugit, i Sinera esdevé doncs "un cementiri". Aquí és doncs trobem la genuïtat de la seva poesia, com a través d'un mite creat per ell, d'un espai real, construeix a través dels versos una crítica sobre el període de la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura. Així doncs, puc afirmar que Salvador Espriu no només va deixar un immens llegat poètic, sinó que va evocar una denúncia de la situació dels fets històrics i més tenint en compte, que ell va prendre l'opció de no exiliar-se, i fou a través dels seus versos que va fer sentir la seva veu, una veu que encara fou més contundent a La Pell de Brau. Obra de la qual en parlaré en el proper article. Celebrem no la mort d'Espriu, sinó la seva grandesa com a poeta.