Carta al meu pare mort

Avui fa un any que ens vas deixar. Aquell dia, jo celebrava el meu aniversari amb amistats, i de cop, la trucada de la fatalitat, i aquella frase: "El papa s'ha mort". En aquell instant, em vaig quedar en xoc, no sabia què fer, així que vaig engolir una lassanya de formatge, i després vaig brindar en cava, amb les amistats per celebrar la vida, i vaig marxar corrents. I allà et vaig veure, semblava que dormies, però el teu cos estava inert, sense alè. Durant uns dies, vaig estar sentint el pes de la culpa, per haver-me distanciat de tu tant de temps, per incompatibilitat de caràcters. Però més tard, em vaig reconciliar amb tu, i la veritat és que aquells darrers anys els recordo com un intent d'apropar-nos malgrat les diferències que ens distanciaven. I quan algú tanca els ulls per sempre, no és moment de pensar què hauria fet o hauria dit, ni sentir la llosa que em feia sentir que m'havia equivocat allunyant-me de tu. I tot i que ja sé que no hi ets, se'm fa estrany ser-ne conscient. I encara que no hagis estat un pare present en tot moment, al cap i a la fi, ets una part de mi. Per això t'escric aquesta carta, perquè no vull recordar les tristeses, ni els retrets, sinó que vull recordar-te amb l'últim cop que et vaig veure somrient, i ple de vida. I no sé si existeix alguna cosa més enllà de la mort, però si fos així voldria que t'arribés aquesta carta, i vull que sàpigues que mai no t'he deixat d'estimar. I el buit que deixes a la cadira, serà un buit que sempre serà allà i que l'únic que puc fer és aprendre a acceptar-lo com part de la vida.