De cop i volta, ella va deixar anar un crit. I en un moment, va veure en una mena de pel·lícula tots els bocins de records que li havien obert aquella cicatriu. I després d'aquell xiscle, un fort vent se'ls va endur més enllà de l'horitzó. De sobte, va aixecar el cap, i les nebuloses grises que l'havien acompanyat tants dies i tantes nits, es van fondre en un no res. Ara comença a somriure i sent que ha obert una altra finestra on no hi ha núvols grisos ni tempestes, tan sols veu els raigs de sol resplandents, i en el reflex del cristall, es veu a si mateixa, resplandent.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada