Reflexions en veu alta: Gènere o gèneres literaris II

-















Foto presa de la xarxa


Fa un cert temps vaig escriure aquest post: Gènere o gèneres literaris? en el qual afirmava precipitadament que temptejo només un gènere: el conte. Certament, hi ha un refrany que diu: "D'aquesta aigua no en beuré", i és que els camins literaris ens porten cap a indrets insospitats. I és així que tot i que no bandejo les narracions, estic intentant escriure textos poètics. La idea neix, i després es converteix en text amb una forma concreta. Darrerament m'he convertit en lectora de poesia, actualment, llegeixo Poesies de Màrius Torres, les lectures i el meu entorn vital m'han empès a fer exercicis literaris sota el llenguatge poètic. Els escriptors/res al llarg del nostre trajecte literari fem parades, i ens aventurem
a llocs misteriosos i desconeguts, cercant la nostra veu.

Comentaris

  1. Gabriel21 d’agost del 2010, a les 21:08

    Els escriptors necessitem sovint cercar nous camins.
    De fet la creació no deixa de ser això: una cerca que no s'acaba mai i que algunes vegades dóna bons fruits.
    Com a persona que escriu i estima la poesia, espero que el teu camí poètic dongui aviat bons fruits.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls21 d’agost del 2010, a les 22:29

    Moltes gràcies per les teves paraules Gabriel. De moment els fruits hauran d'esperar, perquè com que estic començant amb el gènere m'ho prenc amb calma, llegeixo poesia i vaig fent.

    ResponElimina
  3. ricard9923 d’agost del 2010, a les 9:26

    És preciós que t'aventuris per nous camins expressius, la poesia et permetrà de dir les coses essencials i apuntar noves il·lusions. A reveure!

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls23 d’agost del 2010, a les 10:16

    Hola Ricard! Gràcies pel suport i els consells. A reveure!

    ResponElimina
  5. Nat23 d’agost del 2010, a les 19:33

    Fas molt bé d'aventurar-te a nous camins, segur que te'n en sortiràs i aprndràs un altre forma d'expressar-te, el meu salt va ser a l'inrevés de la poesia als contes jeje :)

    ResponElimina
  6. Nat25 d’agost del 2010, a les 14:36

    Segur que te'n ensurts molt bé!!! Jo vaig fer el camí de l'inrevés i trobo que totes les formes expressió aporten quelcom de diferent i particular..
    :)

    ResponElimina
  7. Roser Caño Valls26 d’agost del 2010, a les 10:05

    Doblement gràcies Natàlia! Com diu el Gabriel els escriptors estem cercant sempre camins de creació nous :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació