Poesia visual: Oda a l'esperança

-


















Imatge presa de la xarxa

Comentaris

  1. Pilar1 de novembre del 2010, a les 11:19

    Té un verd preciós!

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls1 de novembre del 2010, a les 11:23

    Sí que és preciós, Pilar! Gràcies!

    ResponElimina
  3. Rafel1 de novembre del 2010, a les 12:12

    Tots el colors del verd
    sota un cel gris
    que el sol vol trencar.

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls1 de novembre del 2010, a les 12:35

    Oh! Rafel quin poema més bonic!

    ResponElimina
  5. Rafel1 de novembre del 2010, a les 13:23

    Gràcies, escric uns quants poemes ( bonics? tant de bo ) Però una bona part del mèrit li hauries d'atribuir al cantant Raimon que ho va escriure.
    La imatge que has posat m'ho ha fet venir al cap.

    Una abraçada i a reveure

    ResponElimina
  6. Roser Caño Valls1 de novembre del 2010, a les 13:25

    Bé, és bo que algunes imatges facin recordar poemes que han cantat Raimon, i d'altres recitadors.

    Una abraçada i a reveure.

    ResponElimina
  7. Mercè2 de novembre del 2010, a les 15:29

    Ja rompen els primers gestos del verd / encara sòlid entre la tremor / de la terra i de l’aire irrespirable. / Mireu a l’orient, mireu tots com / una sendera de corsers blanquins / es deslliga de l’oceà i aixeca / darrere del seu trot una polseguera / de colors, encara sense cap forma.

    Inevitable. M'ha vingut al cap els versos del pare.
    Una imatge molt maca!
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Roser Caño Valls2 de novembre del 2010, a les 15:47

    Gràcies per compartir els versos del teu pare amb nosaltres!
    Gràcies per la teva amabilitat, maca!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. nickmazziu5 de novembre del 2010, a les 12:00

    Sempre que veig el verd a la Natura em transmet Oxigen, respiració i esperança. Has encertat amb aquest poema visual.

    ResponElimina
  10. Roser Caño Valls5 de novembre del 2010, a les 15:36

    Gràcies, Nico!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació