Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?
En el meu cas, la vocació d’escriptor no es va manifestar en la infantesa, sinó prou més endavant, quan ja era a prop de la trentena. Vaig començar temptant la sort amb narracions curtes, però la primera obra que vaig escriure amb consciència (encara fràgil, si vols) d’intentar fer literatura va ser una novel·la breu, “La cançó de la terra estimada”. Després, tot es va anar precipitant i, sense ser-ne massa conscient, vaig anar introduint-me més i més en aquesta espiral que ara m’absorbeix tant que no podria prescindir-ne. Però tot açò ja responia a una inquietud més antiga: la vocació lectora. Perquè, si bé la temptació de l’escriptura no va vindre fins més tard, la meua passió lectora m’ha acompanyat des de ben menut. Per això, a l’hora de triar un (o més) llibres per marcar la meua entrada en el món de la literatura, considere que, més que cap llibre escrit per mi, van ser decisives les lectures que vaig fer en aquell temps: “Els tres mosqueters”, de Dumas, sobretot, però també els llibres d’Stevenson, Dickens, May, Melville, etc.
Quan et vas adonar que t’agradava escriure?
Escriure, per a mi, és una barreja de gust i de repte. Vull dir que el que m’atrau no és únicament la satisfacció de construir una història o de comunicar uns sentiments o de plantejar unes reflexions o de donar forma a uns personatges. Més encara que això, m’atrau la idea de plantejar-me fites, de trobar, per a cada història que vull contar, la manera més adecuada, la més potent, la que siga capaç de commoure més al lector. I, en aquest sentit, sí que hi ha un punt d’inflexió en la meua carrera literària, que es produeix arran la publicació a l’editorial Tres i Quatre de la meua primera novel·la llarga: “La mirada de Nicodemus”, una història d’intriga que gira al voltant de la Roma del segle XVI i de la figura de Michelangelo Buonarroti. És quan comence a percebre les reaccions de la crítica i, sobretot, dels lectors, quan m’adone que ja no puc concebre la literatura com una afició, que practiques com vols i només quan et ve de gust, com havia fet fins aleshores. Que si volia anar més lluny, m’havia de plantejar la literatura com un ofici. I això suposava que ja no em resultava suficient la satisfacció de crear històries, sinó que, si volia créixer com a escriptor, li havia de sumar el compromís: en hores de treball, en constància, en ambició. I és el que he intentat fer des d’aleshores.
Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?
Absolutament. És cert que, quan tinc un projecte de novel·la entre mans, estic pensant-hi de manera constant. I, per tant, recicle, en funció de les necessitats del text, bona part de les experiències que visc cada dia, estiga o no davant de l’ordenador. De manera que, molt a sovint, se m’acuden idees o frases o solucions diverses als problemes que em planteja el text. Però també ho és que quan estic escrivint, quan m’introduïsc plenament en la història i tempte de fer-la créixer paraula a paraula, el volum d’idees es multiplica. I, encara més, quan constate si les solucions que se m’havien acudit en moments diferents del dia són o no viables. Per tant, quan tinc una novel·la entre mans, procure ser constant i seure a treballar cada dia.
Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?
L’autor clàssic que més admire, i del qual procure aprendre, és Homer, sense dubtes. “La Ilíada” i sobretot “L’Odissea” em van deixar una empremta profundíssima. Ara bé, procure aprendre de tots els llibres que vaig llegint i, en aquest sentit, supose que les influències poden ser molt diverses.
Digues una cita literària.
A mi n’hi ha una que m’agrada especialment, perquè retrata en poques paraules l’ofici d’escriptor i desfà un lloc comú. Crec que és de Thomas Mann i diu que l’escriptor és algú que, a l’hora d’escriure, té més dificultats que els que no ho són.
