Ho sento, però no seré tan poètica com les comentaristes que m'han precedit. En aquesta imatge veig un ocell que té gana; de lluny li ha semblat veure alguna cosa comestible, però quan s'hi ha apropat s'ha adonat que era un tros de metall i ha girat noranta graus per seguir buscant. (Això voldria dir que l'ocell no és una garsa; altrament hauria agafat l'anell i l'hauria dut al seu niu.) Hi veig però una altra història: com ha anat a parar damunt la neu aquell anell? L'ha llençat algú, per despit, perquè ja no el volia dur en el dit?
Què veig: petjades d'un ocell damunt la neu i un anell perdut.
Què em suggereix: El Camí de Sant Jaume, nevat (ja ho sé, que fóra impossible que les fletxetes grogues es transformessin en senyals blancs de neu, però per alguna cosa està la imaginació, no?)
jo, de poeta, res! (tothom ho sap) però m'ha fet gràcia participar...
Comentaris
Trepitjant la neu,
emprenen de nou el vol.
deixant petjada.
Montse, bona idea continuar el què ha començat la Pilar i molt bonic també és!
el record de les petjades,
si camines sobre neu.
Però duraran, en mi,
les teves empremtes.
Què em suggereix: El Camí de Sant Jaume, nevat (ja ho sé, que fóra impossible que les fletxetes grogues es transformessin en senyals blancs de neu, però per alguna cosa està la imaginació, no?)
jo, de poeta, res! (tothom ho sap) però m'ha fet gràcia participar...