Federico García Lorca va estar a la Universitat de Columbia
de Nova York, entre 1929 i 1930. Precisament, justament després d’haver-se
produït “el crack del 29”. Això va inspirar la seva obra Poeta en Nueva York, escrita entre el 1929-30. A continuació, va
fer un viatge a Cuba, on va viure durant tres mesos. La llavor de la seva
dedicació a La Barraca també la podem trobar en aquests fets, allà va
descobrir la cultura dels negres i dels marginats: gitanos, jueus, etc.
El poeta Pablo Neruda va dedicar unes paraules a Lorca en un
homenatge després de la seva mort, que fan referència a La Barraca, definint-la així[1]:
Por el medio de la tremenda fantástica pobreza del campesino espanyol que
aún yo he visto vivir en cavernas y alimentarse de hierbas y reptiles, pasaba
este torbellino mágico de poesia llevando entre los sueños de los viejos poetas
los granos de pólvora en insatisfacción de la cultura.
Segons Collin Campbell, també trobem la definició de màgia
en alguns moviments contemporanis, definida com la capacitat per alterar-se a
un mateix i el seu entorn mitjançant únicament d’actituds pensaments i
emocions. Aquest efecte màgic el trobem doncs a la literatura i el teatre, tant
en el modernisme com en el postmodernisme.
La màgia en el teatre de La
Barraca tenia un component molt important d’innovació. Les obres clàssiques les va posar en escena
de forma innovadora, seguint els moviments artístics i pictòrics de l’època,
per exemple, el cubisme, el surrealisme i va comptar, en un moment donat, amb
la col·laboració de Salvador Dalí per als decorats.
En la plaza de un pueblo, a poco de començar la representación a cielo
abierto, se pone a llover
implacablemente, bien cernido y menudo. Los actores se calan sobre las tablas,
las mujeres, se echan las sayas por las cabezas, los hombres se encogen y se
hacen compactos; el agua resbala; la representación sigue; nadie se ha movido.
La gent quedava impactada per la màgia d’aquest teatre. Dins de l’ideari de Lorca que va saber
infondre a La Barraca hi ha dos
ideals:
En España casi no existe teatro moderno; las cosas que se representan
suelen ser de propaganda y malas.
Al mateix temps, Lorca acusa als directors presents en el
mercat de l’època de beneficiar-se personalment sense pensar en l’art per l’art;
més inclinats a l’oportunisme que a l’autenticitat.
La singularitat de l’obra de Lorca i la seva legitimitat de
la dedicació a la labor de La Barraca no
hauria estat possible sense l’esperit renovador de “la generació del 27” que
també va tenir el seu correlat a Catalunya amb el poeta Joan Salvat-Papasseit,
el pintor i il·lustrador Barradas de l’Hospitalet de Llobregat i el mateix
Salvador Dalí. També el músic i compositor, Manuel de Falla col·laborà amb
Lorca en la tasca de recerca sobre la música popular i l’elevació de la mateixa
a obres artístiques musicals. L’afany d’aquests músics, juntament amb Felip
Pedrell, Isaac Albéniz i Enric Granados, era defugir del què ells anomenaven “folklorisme”.
Buscaven, i ho van aconseguir, les arrels de la música popular per elevar-la a
la categoria de música clàssica. Falla col·laborà musicalment amb Lorca per a
les obres representades a La Barraca.
[1] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo
y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial
Comares. Granada. 2001. Pàgina 38-39.
Federico García Lorca va estar a la Universitat de Columbia de Nova York, entre 1929 i 1930. Precisament, justament després d’haver-se produït “el crack del 29”. Això va inspirar la seva obra Poeta en Nueva York, escrita entre el 1929-30. A continuació, va fer un viatge a Cuba, on va viure durant tres mesos. La llavor de la seva dedicació a La Barraca també la podem trobar en aquests fets, allà va descobrir la cultura dels negres i dels marginats: gitanos, jueus, etc.
[1] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo
y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial
Comares. Granada. 2001. Pàgina 38-39.
[2] L. Sáenz de la Calzada. La Barraca teatre universitario. Edita
Amigos de la Residencia de Estudiantes y Fundación Sierra Pambley. 1998. Pàgina
78.
[3] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo
y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial
Comares. Granada. 2001. Pàgina 51.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada