Nova secció. Curiositats: CURIOSITATS: Sabies que Víctor Català I Joan Maragall es van cartejar?

Víctor Català va néixer després de guanyar els Jocs Florals de l’any 1898 amb el relat “La infanticida”. Quan la van premiar ningú sabia qui era Caterina Albert, i quan es va descobrir que rere aquell relat  hi havia la ploma d’una dona, es va produir un escàndol. En aquell període no era gens “normal” que una dona escrivís i/o publiqués; I encara menys, el tipus de prosa que ella escrivia. Caterina va esdevenir Víctor, un personatge d’una novel.la inacabada de l’autora. Víctor i Maragall es van començar a cartejar, quan ella va publicar el llibre de narracions breus Drames rurals. Ell li va dir que aquella prosa era fosca, i ella sota la figura d’un home, li va respondre que aquella era la seva manera d’escriure. Així va iniciar-se una amistat epistol.lar d’admiració mútua. Curiosament, tots dos eren Modernistes, però ambdós van tenir trajectòries literàries diferents. Aquest fet però no va suposar cap obstacle, ni tampoc el fet que ella li confessés qui s’amagava rere el nom de Víctor Català. Una curiositat molt interessant de dues grans figures de la literatura catalana.

El plaer de llegir: Rellegir Rodoreda

Les vacances són dies per a gaudir del mar, de matins sense despertador, i també per què no, de llegir. Doncs vaig retrobar-me amb Tots els contes de Mercè Rodoreda. Vaig començar a rellegir el primer relat i com si el llegís per primera vegada, vaig adonar-me de la força literària i lingüística que hi ha al darrere de cada història. Potser a simple vista,ens podria semblar que l'obra de Rodoreda és simple, doncs ens enganyem. Rere cadascuna de les històries que va escriure hi ha al darrere un gran treball literari i també de llenguatge, així com una meticulosa construcció d'uns personatges i d'unes veus narratives com petites joies que formen part d'un gran engranatge. I no podem bandejar, que aquesta escriptora va ser autodidacta, es va formar de llegir els grans mestres de la literatura universal. Moltes històries quan acaben ens deixen amb la boca oberta, perquè de vegades és un final tancat i sobtat, i de vegades hi ha un final obert que l'espectador pot imaginar o crear. Així doncs, el plaer de llegir creix quan es rellegeix un llibre, ja que comences a observar detalls que t'havien passat desapercebuts. I és que Mercè Rodoreda va ser una gran autora de les lletres catalanes.

Felicitats

Avui l'Arlequí s'ha llevat content. I és que ha recordat que enguany el bloc Antaviana compleix 12 anys.  Sí, sí 12. Un agost del 2007 va néixer l'Arlequí, amb la necessitat de parlar a través de la paraula escrita. Així va ser com a poc a poc, es van crear diferents seccions, i es van compartir diferents escrits a través de la xarxa. Es pot dir que ha arribat a l'adolescència, si em permeteu aquest símil. Des d'aquest espai, s'han fet entrevistes, hem col.laborat en iniciatives literàries i homenatges a escriptors/res. I és que la literatura i la cultura són àmbits infinits, i eclèctics. Enguany, el jove pucinel.li està pensant en noves seccions per a aquest espai. I què seria l'Antaviana sense vosaltres els lectors/res? Res, absolutament res. Vosaltres sou qui alimenteu l'Arlequí i li doneu empenta perquè continui endavant, i és que escriure és comunicar i comunicar-se. Així que les felicitacions són també per a vosaltres, tots els qui passeu per aquí i llegiu els posts. Felicitats i gràcies per ser a l'altre cantó i donar vida a la veu de l'Arlequí.

El retorn de l'Arlequí

Un dia l'Arlequí va pensar que el bloc ja no tenia sentit, perquè semblava que la gent preferia dedicar el seu temps a les xarxes socials, i va rumiar que la millor solució era tancar-lo.  Durant molts dies creia que així era feliç, però cada nit sentia una veu que li deia escriu-me un post. I un dia es va despertar i va decidir tornar a escriure i vet aquí que el bloc Antaviana ha retornat. Aquest cop, l'Arlequí sap que encara no és el moment d'acomiadar-se. Així que sigueu novament benvinguts i benvingudes a l'Antaviana 3.0.

Cicle Llegir Teatre: Otel.lo al Teatre Sagarra

Enguany he assistit a una nova edició del Cicle Llegir Teatre a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet. La idea de la tertúlia és llegir primer l'obra, i veure després com els directors/res fan la posada en escena. Otel.lo de William Shakespeare és la darrera peça teatral llegida. Així doncs després de comentar la història, els personatges, etc amb la resta de lectors/res, divendres passat, el Teatre Sagarra de la ciutat colomenca, obria les portes amb una versió moderna del clàssic shakespirià. En primer lloc, només hi havia tres actors, i per tant, tres personatges: Otel.lo, Iago i Desdèmona, vestits amb vestuari actual. Altres personatges com Cassio, Roderigo o la dona de Iago aquí estaven el.lidits.  L'escenari era minimalista, tres cortines blanques i una vermella, un atri amb un micro i una webcam, i una tauleta que feia de taula i llit alhora. En primer lloc, al mancar tres personatges cabdals de la història, hi havia molts diàlegs escapçats. En segon lloc, Desdèmona apareixia amb patins, sí sí, amb patins. Clar que els clàssics s'han d'actualitzar, però encara ara em pregunto per què apareixien uns patins en una tragèdia d'aquest caire. En tercer lloc,al final, Otel.lo no se suïcida, sinó que el personatge en un monòleg final, deixa que siguin els espectadors/res que decideixin el càstig per a ell, per haver mort Desdèmona, i per això va girar la webcam cap a nosaltres.  És a dir, la directora que era l'actriu principal va voler donar un caire de violència de gènere a l'obra, cosa que trobo lícita, però per altra banda, convertir als espectadors/res en jutges i/o déus que decideixen un càstig per a Otel.lo, trobo que no té a veure amb la filosofia shakesperiana. No dic que sigui dolent versionar una obra clàssica, el que crec és que de vegades, s'escapça l'essència d'aquella història per fer-la des de la perspectiva del director/a del moment. En tot cas, sempre és bo tenir primer la peça original per poder analitzar la posada escena. I com es diu al teatre, s'abaixa el teló.

Fi del parèntesi blocaire

Lectors i lectores del bloc Antaviana, d'entrada demano disculpes per aquests mesos de silenci. Hi ha períodes en què l'Arlequí s'apropa i deixa els seus escrits i/o posts. Però el parèntesi blocaire era necessari, necessari per tornar a reprendre l'exercici d'escriure, comunicar i crear un pont de diàleg literari amb vosaltres. Aquests dies de parèntesi docent, tindré temps per trencar el mutis del bloc i
tant si sou lectors silenciosos/es com aquells/es qui de tant en tant deixeu la vostra veu, sigueu novament benvinguts.

Any Brossa: Els homenatges tuiters de la Fundació Joan Brossa: #Daualbrossa

Enguany, com cada 30 de desembre, la Fundació Joan Brossa, ha organitzat l'homenatge de cada any al poeta barceloní a través de Twitter, i el hashtag #daualbrossa. Per recordar la figura de Brossa, els lectors/escriptors/res podíem escriure el qué volguéssim a partir de daus que va crear ell, on barrejava unes ulleres amb un cafè, o un globus i les estrelles. El cert és que és esdevé un exercici interessant i molt creatiu. Així com també, descobreixes que Brossa no només era un artista sense límits, la seva obra ens inspira a tots/tes els qui ens agrada escriure, sempre des del nostre estil. La Fundació en tot aquest temps ha aconseguit no només mantenir viu a Brossa i la seva obra, sinó fer-nos partíceps de diferents iniciatives que ens han permès conèixer millor les seves creacions artístiques. Us convido que cerqueu el hashtag #daualbrossa i feu el vostre particular homenatge a Joan Brossa.

L'ocell Fènix

De les cendres, neix un jove ocell Fènix, com aquest bloc/blog. Després de molt reflexionar i dubtar si seguir amb aquesta aventura cibernètica, reneix el jove Arlequí, que no vol morir, encara no. I és que les iniciatives culturals, les creacions artístiques i altres píndoles no s'acaben, sinó que creixen. I també perquè els lectors i lectores més constants us mereixeu que aquest espai continuï viu. Així que per començar us desitjo un feliç any nou 2019 ple de cultura.