Ahir vaig passar la nit de cap d'any al Teatre Goya, veient Els nois d'història d'Alan Bennett i dirigida per Josep Maria Pou. L'obra tracta d'uns estudiants de darrer curs de batxillerat a Anglaterra que s'han de preparar per fer l'examen d'ingrés a Oxford o Cambridge, les universitats més prestigioses del país anomenat. Aquests etudiants tenen dos professors antagònics: l'Hèctor, un professor que no creu en els programes educatius establerts, i que ensenya poesia, francès, l'ús del subjuntiu, en definitiva, coneixements; i l'Irwin, un professor jove que es dedica a qüestionar tots els fets històrics, i a donar-los la volta amb teories i arguments. La veritat és que l'autor anglès ens presenta dues formes d'ensenyar totalment oposades, però no necessàriament enfrontades, que cerquen formar joves. El dubte ve del fet de si aquests joves només se'ls ha d'ensenyar allò que han de saber per aprovar un examen d'ingrés en una