Hola Jesús! Aquest text literari no té un sentit eròtic, té un sentit que es relaciona amb l'afectivitat i el fet de relacionar-se amb els altres. De tota si tu hi veus aquesta interpretació ets ben lliure de tenir-la.
Dona... la porta té un sentit amatori en la simbologia poètica tadicional. Ja vaig comentar una vegada un poemeta mossàrab però més a prop de nosaltres estan les "paraules d'amor" de Serrat quan diu "plegats van travessar/una porta tancada" Em quede amb la significació eròtico-amatòria... allò altre sembla un curset de recursos humans. Estic una mica cabró hui... :-))
És un tema apassionant aquest de la porta. En literatura catalana no estac massa posat, però en la literatura castellana és per a no parar... A veure que et sembla aquest fragment del "Romance del enamorado y la muerte": "-Ábreme la puerta blanca ábreme la puerta niña. -Cómo te podré yo abrir si la ocasión no es venida: mi padre no fue al palacio, mi madre no está dormida. -Si no me abres esta noche ya no me abrirás, querida: la muerte me está buscando junto a ti vida seríua."
"Jo dormia, però el meu cor vetllava... Una remor! El meu estimat que truca: «Obre'm, germana meva, amiga meva, coloma meva, perfecta meva; que el meu cap és ple de rosada, i els meus rulls, de la serena de la nit». «M'he tret la túnica, com me la posaria? M'he rentat els peus, com me'ls embrutaria?» L'estimat passa la mà pel forat de la porta, i les entranyes se'm commovien per ell. M'alço per obrir al meu estimat, i les meves mans regalimaven mirra, mirra exquisida els meus dits, sobre l'agafador del forrellat. Obro al meu estimat, però el meu estimat se n'havia tornat i ja era fora. L'alè m'ha faltat en adonar-me de la seva partença. L'he cercat i no l'he trobat; l'he cridat, i no m'ha respost. "
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Aquí teniu un nou podcast, La intel·ligència articial pot ser un daltabaix per a l'art? És una reflexió personal, i sense ser cap experta sobre si la IA canviarà la manera de crear art.
Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Bona senyal!!! significa que estàs receptiva, i això és ben POSITIU
ResponEliminaOh benvinguts passeu, passeu...
ResponEliminaMireia, gràcies! Rafel, passeu, passeu...
ResponEliminaSempre esteu pensant el mateix...
ResponEliminaHola Jesús! Aquest text literari no té un sentit eròtic, té un sentit que es relaciona amb l'afectivitat i el fet de relacionar-se amb els altres. De tota si tu hi veus aquesta interpretació ets ben lliure de tenir-la.
ResponEliminaSalutacions cordials.
Dona... la porta té un sentit amatori en la simbologia poètica tadicional. Ja vaig comentar una vegada un poemeta mossàrab però més a prop de nosaltres estan les "paraules d'amor" de Serrat quan diu "plegats van travessar/una porta tancada" Em quede amb la significació eròtico-amatòria... allò altre sembla un curset de recursos humans.
ResponEliminaEstic una mica cabró hui...
:-))
El text no és cap curset de recursos humans, i sí té un cert sentit amatori en la simbologia poètica tradicional.
ResponEliminaÉs un tema apassionant aquest de la porta. En literatura catalana no estac massa posat, però en la literatura castellana és per a no parar... A veure que et sembla aquest fragment del "Romance del enamorado y la muerte":
ResponElimina"-Ábreme la puerta blanca
ábreme la puerta niña.
-Cómo te podré yo abrir
si la ocasión no es venida:
mi padre no fue al palacio,
mi madre no está dormida.
-Si no me abres esta noche
ya no me abrirás, querida:
la muerte me está buscando
junto a ti vida seríua."
Xuli, eh?
Sí, és xuli. Si no recordo malament a la Bíblia, dins del Càntic dels Càntics també es fa referència al tema de la porta.
ResponEliminaVoila!
ResponElimina"Jo dormia, però el meu cor vetllava...
Una remor! El meu estimat que truca:
«Obre'm, germana meva, amiga meva,
coloma meva, perfecta meva;
que el meu cap és ple de rosada,
i els meus rulls, de la serena de la nit».
«M'he tret la túnica,
com me la posaria?
M'he rentat els peus,
com me'ls embrutaria?»
L'estimat passa la mà pel forat de la porta,
i les entranyes se'm commovien per ell.
M'alço per obrir al meu estimat,
i les meves mans regalimaven mirra,
mirra exquisida els meus dits,
sobre l'agafador del forrellat.
Obro al meu estimat,
però el meu estimat se n'havia tornat i ja era fora.
L'alè m'ha faltat en adonar-me de la seva partença.
L'he cercat i no l'he trobat;
l'he cridat, i no m'ha respost. "
Gràcies, Jesús! Precisament a la universitat vaig recitar poemes de Càntics dels càntics al teatre de la UAB!
ResponElimina