1800

Un dia com avui, vaig crear aquest espai i va ser quan va néixer l'Arlequí.  Però què és un número 1800? És important haver arribat a aquesta xifra? Potser sí o potser no. El cert és que moltes vegades, he estat temptada de tancar-lo per falta de temps per escriure, però al final l'Arlequí em donava l'empemta, perquè continués endavant. Estem en l'era de les xarxes socials, i cada dia que passa en neix una de nova, deixant una mica més al marge als blogs, al marge, però no vol dir morts, no ans al contrari. Resisteixen malgrat la irrupció de Tik Tok, o inclús de la IA.  En aquest indret, s'han creat diferents seccions, així com també s'han fet entrevistes, en funció de la inspiració. També ha sigut un espai per a compartir l'experiència amb els podcasts. Així que ha estat i és un blog d'experimentació, i el cert és que tinc sort que tant els lectors i lectores que passeu per aquí en silenci, com aquells i aquelles qui de vegades deixeu la vostra opinió, m'heu deixat créixer, sense ser gaire crítics, i per sort, tampoc cap de vosaltres no s'ha convertit en un "hater". Personalment, a mi l'Antaviana m'ha permès conèixer gent com el Jesús M. Tibau, un creador que sempre em sorprèn amb tot el què escriu, o el Víctor Pàmies qui ens ha ensenyat i explicat refranys populars que desconeixíem.  1800 no és una xifra important, l'edat només és un número, l'essencial és continuar al peu del canó, perquè sento que encara tinc moltes coses per dir i compartir amb vosaltres, i potser està bé veure que en un món on tot canvia, i el què ahir era una novetat, avui ja no existeix, potser és bo que els blogs perdurin fins que es pugui, perquè resisteixen a la fugacitat de Kronos.  Continuaré escrivint, i plantejant noves seccions, simplement perquè escriure és comunicar-me amb tots i totes vosaltres, que sou lectors i lectores però quan deixeu la vostra petjada silenciosa o no, també sóu escriptors i escriptores, i contribuiu a alimentar l'Arlequí perquè si mai dubta de continuar, hi hagi una veu que sou vosaltres que li recordi que esteu a l'altra banda, i que potser espereu sentir la seva veu.  Així que un cop més, moltes gràcies per ser a l'altra banda i permetre que continuiï creixent. 

Al maig, Setmana de la Poesia a Barcelona 2025

 

I mireu si el temps vola, que aviat començarà la Setmana de la poesia a Barcelona.  Des de fa molt, la poesia des del prisma dels prejudicis s'ha considerat un gènere menor, en el sentit, que la gent abans compra un llibre de novel·la que de versos. Tot i així, enguany celebrarem la 28a edició d'aquesta setmana dedicada a gaudir de versos, rimes, o qui sap si poemes visuals brossians.  I per què és considerat un gènere menor? Vejam, la gent de vegades té la idea que potser no sabrà comprendre les paraules que pot trobar en un poema de Verdaguer o de Maragall, però iniciatives com la Setmana de la poesia a Barcelona, precisament, cerquen trencar aquest fals mite, per tal d'apropar el gènere gens menor a tothom i totdon qui vulgui deixar-se seduir.  En un temps ençà els joglars recitaven els poemes que els trobadors escrivien per expressar el seu amor i demanar la mercè a la dama noble sota un senyal. I si seguim, trobem a un Ausiàs March, qui en els seus versos es debatia entre l'amor espiritual i l'amor carnal. I podríem citar molts més noms de poetes que ens han deixat un llegat que forma part de la nostra tradició poètica catalana, valenciana, balear...  I no podem oblidar que durant les Avantguardes, vingueren uns quants escriptors i van decidir trencar amb la poesia anterior, i donar pas a la poesia futurista de Joan Salvat-Papasseit o als poemes visuals de Joan Brossa que fins a dia d'avui encara captiven i sorprenen.  I això ens demostra, que la poesia no és pas ni molt menys un gènere menor, perquè la seva immensitat és universal.  Tampoc podem oblidar la poesia que cerca denunciar, criticar, o expressar el malestar social, com per exemple, la poesia de Joan Oliver. Així doncs, tenim un munt d'autors que ens han precedit i gràcies als quals podrem celebrar la 28a Setmana de la poesia a Barcelona, amb una àmplia agenda per a tots els gustos i públics, vinguin d'on vinguin, estimin com estimin, perquè la literatura si té alguna cosa és que pot arribar a reunir persones d'arreu.  I permeteu-me un cop més que comparteixi el poema "La fageda d'en Jordà" de Joan Maragall, un cant a la natura viva i al "carpe diem". Així doncs, donem la benvinguda a la Setmana de la poesia a Barcelona del 2025, sentint la paraula viva del poeta barceloní.

Sant Jordi 2025

Feliç Sant Jordi 2025.
 

Microconte:

Florència, una tarda de pluja

Aquella tarda de pluja jo estava asseguda dins d'una cafeteria florentina. Vas entrar al cafè de sobte. Duies els cabells negres, molls. Pel teu blanc i càlid rostre et regalimaven petites gotes de pluja. Et vas asseure just enfront de la meva taula. Em vaig començar a preguntar quin devia ser el teu nom: Paolo, potser Gino, o Marco? De fons, se sentia el murmuri dels altres, i tu restaves callat, mentre et bevies lentament el cafè. I vaig desitjar ser jo aquella tassa de cafè... I aquells ulls verds que amagaven tants secrets dels quals jo en voldria tenir la clau. Durant uns segons em vaig imaginar que em preguntaves el meu nom. Poc després vas marxar sense deixar cap rastre, però deixant en mi el pòsit del teu cafè.

Parada d'autors i autores colomenques a la Plaça de la Vila

 

Enguany, l'alter ego de l'Arlequí estarà a la Plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet de 18 a 19h, un cop més amb el llibre, Les flors ho saben, publicat l'any 2022. 

Punt i a part

 

Punt i a part. Fi d’aquella pàgina que he tingut al davant inerta. La meva mà tremolava amb el bolígraf, la lletra semblava il.legible, perì els dits sabien el camí. Un cop vaig escoltar la història d’Orfeu...

I si...? Dubtes, malsons, veus que em parlen, no puc negar l’innegable. Només tu podies escriure

el punt i a part.

L'ocell sense rumb

T'aferres a no tancar la finestra de l'ahir.  Has esborrat les fotografies, però no dins de la teva memòria. Saps que has deixat escapar aquella vida que ja no et pertany. La noia del reflex et mira, i a través dels ulls et diu: tanca-la, tanca-la, saps que ho has de fer. Tens por de cloure aquells dies d'embriaguesa, i duus una bena que t'has de treure ja, perquè tot allò ja es va esquinçar en mil bocins i la brisa s'ho va endur Nord enllà.  T'hi acostes, i amb la mà tremolant, gires el mànec  i amb una mena de gest simbòlic, fas el gest d'adéu amb la mà; mentre escoltes "Photografh", finalment la tanques per sempre.

Ara camines descalça ignorant l'atzar, i una part de tu sap que no el podrà esquivar perquè cada dia et posa a prova.  I aleshores una veueta interna et diu que s'obren d'altres finestres que potser encara no veus,  ara només cal que ho deixis enrere, i que tu ets una Eurídice lliure d'Orfeu. I observes una munió d'ocells que volen cap al sud, i saps que tu ets un d'ells que vola enllà, sense saber el rumb.

El naixement de l'Arlequí

Un dia d'estiu del juliol del 2007, arran del bloc Llunàtic de David Madueño, va néixer l'Arlequí. I d'on ve la idea de l'alter ego Arlequí? Doncs, d'un dels contes de Pere Calders protagonitzat per l'Arlequí, i també per la meva fascinació des de petita per aquest personatge de la Commedia de l'arte. De fet, quan era una cria em vaig disfressar amb un vestit de rombes de colors, i la cara pintada també amb rombes de colors. Després, l'any 1978, Dagoll Dagom va estrenar Antaviana amb contes del narrador barceloní.  I tot això, van esdevenir les llavors de l'enamorament d'aquest personatge tan misteriós, bonic, com versàtil. En uns inicis, l'espai, no ens enganyem, era un indret per publicar creacions literàries que tenia "al calaix cibernètic". I ves per on, vaig entroncar amb l'auge dels blocs o blogs en català. I no tan sols això, vaig assistir a les jornades de La Catosfera, i fins i tot, Cossetània edicions va publicar l'any 2008, La catosfera literària 08, primera antologia de blocs en català, on apareixia el relat, La faula del vell pescador, que el 2009 va formar part del meu primer recull de relats, A l'altra banda del riu editat per l'editorial Setzevents.  Així, que l'Arlequí va néixer en un moment viral per als blocaires. I han passat ja 18 anys, o sigui, que aquest estiu, el meu alter ego complirà 18 i ja serà major d'edat. En tot aquest temps, aquest espai ha crescut amb diferents seccions, també d'entrevistes a persones relacionades amb la cultura, i fins i tot, un espai per celebrar el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, un homenatge impossible d'oblidar.   I al cap d'aquestes 18 primaveres, han nascut les xarxes socials: Facebook, Twitter o X, Instagram i Tik Tok. Cada vegada, sembla com si fes la sensació que els blocs o blogs moren, però no, perquè encara hi ha uns quants de nosaltres que ens resistim a deixar aquest món blocaire que tant ens ha donat i que tant ens ha permés oferir a tots els lectors i lectores qui heu d'alguna manera tafanejat, llegit o deixat la vostra petjada en algun dels posts que s'han escrit.  Per tant, no, els blocs o blogs un cop més, no moren, sinó que són com una mena d'au Fènix, que malgrat l'auge imparable de les xarxes socials, reneixen de les cendres. I tant és així, que avui escric el post 1794 per donar-vos les gràcies a tots i totes per alimentar l'Arlequí perquè també reneixi, encara que hi hagi hagut temporades d'incertesa i de temptació d'adormir-lo per sempre, però no vol dormir, sinó que encara vol fer sentir el seu alè a través de les paraules. 

Quan s'apaga una llum...

 

Un dia de sobte, els seus ulls es van cloure i es va apagar el seu alè.  Em pregunto quin seria el seu darrer pensament, abans de morir.  Ja mai ho sabrem. Simplement una llum s'ha apagat, però per sempre? Hi ha qui diu que hi ha un cel, i allà és on van totes les persones que ens deixen, però qui sap si com en un conte de Pere Calders, aquells qui deixen el nostre món, estan en una habitació amb telèfon.  En aquell instant però recordes aquell darrer dia que el vas veure somriure, i que era impensable que es pogués desdibuixar, perquè l'atzar no avisa. Aleshores per un instant veus en imatges tota la teva infantesa i tots els moments que vas compartir amb aquell ésser que de vegades era estrany i potser no era tan proper com tu haguessis somniat, però que d'alguna manera era i és part de tu.  I vesses llàgrimes, i aleshores t'agafa un neguit per assaborir cada segon de la teva vida, perquè aquella mort t'ha sacsejat alguna cosa dins teu... I penses que ja no val la pena lamentar-se per no haver dit o no haver fet tal cosa abans, perquè simplement, ara només queda deixar que el temps faci també el seu camí.  I tal vegada, allà on volen les orenetes, les gavines o les garses, potser allà aquella llum s'ha encès un altre cop, qui sap, qui sap...

Escrits (III): La sageta de Cupido

 

Qui sap quan el fill de Venus llença la sageta de l'amor, ni tampoc quan fuig com les orenetes, de l'hivern. Sé que les paraules de desamor han construït un mur entre tu i jo. Moltes nits, he tingut els ulls velats, reglims de gotes relliscant pel meu rostre.  I algun dia, Cupido tornarà a llençar-me una nova sageta, però dins les golfes de la meva memòria, hi ha fotografies mentals d'aquells instants plens de tendresa i silencis de complicitat.