Avui l'Arlequí estrena una nova secció, "La metàfora del mes". I per començar parlarà de l'expressió, capes de ceba. És una metàfora vital, quan tenim ferides, perdem una capa, però a sota, en tenim una altra, i una altra. I així, quan en perdem una, les ferides es clouen com una porta que mai es torna obrir. Sentim, patim, estimem, i plorem perquè el cor batega amb vitalitat.
És la tarda. Interior d’un teatre, amb les butaques vermelles buides. Hi ha una porta d’entrada que la de l’espectador. A L’escenari, el teló està a dalt de tot. Al centre de l’escena, hi ha un home d’una cinquantena d’anys d’ulls foscos i petits, no gaire alt, vestit amb una camisa blanca i uns pantalons negres, i un barret de copa que li tapa els pocs cabells grisos que té. A l’escenari hi ha diversos artilugis de màgia: anelles, una capsa tapada amb un drap de vellut, baralles de cartes, mocadors de colors... L’home assaja amb unes anelles. Al fons a l’esquerra hi ha un joc de miralls d’esquena al públic, només el poden veure els actors i el mag. En aquell moment, Sofia, la directora del teatre Pinotxo, una dona d’una trentena d’anys, de mitjana alçada, cabells pèl-rojos llargs i arrissats, i ulls color de mar, vestida amb un vestit de color turquesa, i unes sabates de saló de poc taló es mira l’assaig del mag Luiggi Sabatini.
Sofia: - Bon dia Luiggi! Tens algun truc nou per la funció d’avui? (Somriu encandilada).
(Ell que estava absort amb el truc de les monedes, es gira i mira a Sofia)
-Luiggi: Bon dia Sofia! Sí sí, tinc molts trucs nous. Ji ji ji. Ja ho veuràs, preciosa!
(Ell continua assajant el truc i torna a l’estat absort)
Sofia a través d’un dels miralls pot entreveure la porta del camerino del mag, oberta de bat a bat. A l’interior, hi ha un tocador amb un mirall gran i amb bombetes enceses, i un televisor antic que està encès. Damunt la taula, hi ha una maleta de maquillatge, i pintes. Al costat, hi ha un penjador amb roba elegant, i també hi ha diferents jocs de màgia. En aquell moment, estan donant les notícies de les 8 i ella escolta perfectament una veu en off d’home que fa dos anys que el mag Luiggi Sabatini es va morir d’un accident de cotxe, i feien actes commemoratius. Es veu el rostre del mag desaparegut, un home més aviat alt, amb la pell morena, ros tenyit, d’ulls clars, i un somriure impecable. Vestia de sport amb roba cara. Sofia va obrir uns ulls com dues taronges. Aleshores dubtosa es va dirigir a l’home que tenia allà al davant assajant per a un públic inexistent.
Sofia: -Luiggi, perdona d’on dius que vas venir?
Luiggi torna del seu estat ensimismament li cauen les anelles a terra i es queda estupefacte amb la pregunta. Es fa un silenci.
Luiggi: -Sofia, perdona no t’havia sentit estava tan concentrat. Què deies?
Sofia: (A part) A veure si seràs capaç de dir-m’ho, carellot! (A ell) De quina part d’Itàlia em vas dir que venies?
Luiggi: -Ah, doncs del nord de Nàpols. Allà vaig créixer. Ji ji Quin interès tan sobtat pels meus orígens, Sofia! Tu ja ho saps tot de mi. (Riu cercant inútilment complicitat en els seus ulls).
Sofia: -Sí tinc molt interès en els teus orígens. Per cert, per ser italià parles molt bé el català, i de fet, mai t’he sentit dir res en italià, tret de les paraules que sabem tots.
Luiggi: (Riu, i cada vegada està més nerviós, es neteja la suor amb un mocador de tela que té en una butxaca de la camisa.) -Sí, és que vaig venir de ben petit, quan tenia 4 anyets, i vaig aprendre català a l’escola, i és possible que algunes paraules italianes se m’hagin oblidat.
Sofia: -Vas aprendre català, quan no s’ensenyava català a les escoles? Com t’ho vas fer? (Riu irònicament)
Luiggi: -Bé, a l’escola no, vaig ser autodidacte, vaig llegir molts llibres en català. Je je.
Sofia:-Ah sí? Caram! Sí que ets llest! (Silenci).Per cert, sabies que acaben de dir a les notícies que ets mort?
Luiggi es queda petrificat sense paraules, buscant una porta per on fugir, però la por i la covardia el tenen atrapat.
Luiggi: -Que sóc mort? Quina mena de broma és aquesta? (Riu esperpènticament).
Sofia:- Els miralls mostren més del que veiem, i he pogut veure una notícia que deia que Luiggi Sabatini és mort des de fa dos anys. Què me’n dius d’això?
Luiggi: -Bé,m’has descobert. Jo no sóc el mag Luiggi Sabatini. Ell va morir, jo, només vaig agafar el nom. Res més. Ell ja no el necessitarà.
Sofia: -T’hauries d’haver dedicat a fer d’actor! Tot aquest temps t’has fet passar per un mort. I només se t’acut dir aquesta excusa tan estúpida?
Luiggi: -Sofia, tu i jo ja ens coneixem, eh, dona! Ara no facis un drama d’això.
Sofia: -Tu i jo ens coneixem? No, no ho crec, de fet no sé qui ets ni que fas al meu teatre. És més, avui t’acomiado. No soporto els farsants! Segur que trobaré un altre mag a internet.
Luiggi: -Dona, no t’ho agafis tan a pit, i si en parlem sopant i amb un bon vinet, eh?
Sofia: -Deixa la teva faceta seductora, Lu... com et diguis. Tu avui reculls els trastets i al carrer.
(Es fa un silenci, ell la mira cercant compassió, ella ni se’l mira, i en aquell moment per la porta d’entrada del públic entra Franc,un noi d’una quarantena d’anys, ni alt ni vaig, d’ulls verds, i cabells foscos vestit amb un polo de segona mà i uns texans gastats. Camina decidit cap a l’escenari on hi ha els dos personatges, puja per les escales de la dreta i s’apropa al fals mag).
Franc: -Bona tarda, Sofia. No et crequis cap paraula seva! Aquest home que tens aquí està buscat per la policia des de fa dos anys. Es diu Manel Gómez i és un estafador, va estafar a gent gran d’un casal i es va embutxacar uns quants milionets. T’he enxampat bergant! Demà al matí, sí que et faràs famós als diaris (riu irònicament).
Sofia: -Trucs sí que en feies sí! Vés en compte que la fama no et pugi al cap!.
Franc: -Sofia vols anar a fer una cervesa? T’explicaré tota la història d’aquest paio.
Sofia: M’encantarà. Anem. Abans de marxar, no t’oblidis de deixar nét el teu camerino. Luiggi, ai perdó Manel.
Franc i Sofia se’n van tots dos rient i desapareixen, el fals mag cau rendit a l’escenari com mort.
 |
Ahir a la nit, asseguda a la fila 0, on podia veure els músics en un racó amagat, i tenia l'escenari gairebé a tocar, vaig veure el musical Mar i Cel de Dagoll Dagom, al Teatre Victòria. La primera vegada que es va representar aquesta tragèdia va ser l'any 1888 al teatre Romea, i cent anys més tard, la va convertir en un musical, això sí respectant la història que és una història de ficció dins uns fets històrics ocorreguts l'any 1609 entre Madrid i València. El virrei del Felip III va ordenar expulsar tots i totes els musulmans de València. Al cap de vint anys, alguns d'ells es veuen obligats a piratejar pels mars per sobreviure. En aquell període ja, tenen segrestats un grup de cristians, entre els quals es troba el virrei del rei. Després Saïd i Blanca, musulmà i cristiana s'enamoren. D'una banda, aquesta tràgica història d'amor ens recorda al desenllaç de Romeo i Julieta, tot i que el desenllaç varia en el fet que quan moren, ells es retroben a l'horitzó, que és el que uneix mar i cel. Aquesta peça ha esdevingut un clàssic literari d'Àngel Guimerà per endinar-nos en un període històric, i en dos protagonistes l'amor dels quals no era acceptat per les seves respectives religions. L'any 1988 quan encara no hi havia la tecnologia d'avui, Dagoll Dagom, va pujar dalt l'escenari un vaixell pirata, i al mateix temps, la trama es desenvolupava entremig de cançons i diàlegs. Així doncs, va convertir aquesta obra en un musical. Enguany la companyia teatral celebra els seus 50 anys, i ho fa tancant un cicle de la mà de Saïd i Blanca als escenaris. I és que tot i que llavors potser era agosarat que tota aquesta tràgica trama fos un musical, avui dia, el cert, és que s'ha convertit en un clàssic literari i musical, que qui més qui menys, tothom coneix. Per tant, felicito des d'aquest espai a Dagoll Dagom, i a tots i totes, des dels músics, fins als actors i actrius, passant per tots i totes les persones que han fet possible que avui poguem celebrar el centenari d'Àngel Guimerà, veient un cop més, una de les seves obres que si em permeteu, diré que és més universal.
Avui dijous 24 d'octubre del 2024 és el dia de les Biblioteques. A la ciutat de Santa Coloma de Gramement, tenim la Biblioteca Central, la de Siinguerlín, Fondo i Can Peixauet. A la primera planta, es veuen persones llegint diaris i revistes en paper en butaques de disseny. Després sempre hi ha un exposior amb novetats literàries per tafanejar i deixar-te seduir.
Actualment, les biblioteques no només ofereixen una inifnitat de llibres, cds de música, o revistes. També s'organitzen des de clubs de lectura temàtics, fins a activitats per a tots els gustos i per a totes les edats. Fins i tot, hi ha una secció dedicada a l'hora del conte per als més menuts i menudes, perquè comencin la seva aventura per la literatura.
Qui no s'ha encantat passejant pels passadissos, mirant diferents títols, autors/res i portades? Sentr aquell silenci contrastat amb el xivarri de la canalla, o de la gent al carrer.
Així que feliç Dua de les Biblioteques.
Darrerament, s'ha posat de moda fer pel·lícules sobre "true crime", és a dir, són trames basades en històries reals de crims. Personament, no veig quin sentit té remoure una tragèdia que ha succeït de debò, com tampoc veig que sigui quelcom que pugui considerar-se cultura. Clar que ara algú de vosaltres em pot preguntar, i què és cultura? Bé, el tema és que l'auge de relats de no ficció sobre morts violentes, per a mi genera una mena de sensacionalisme, que crec que és innecessari. En la meva opinió, prefereixo la narrativa de novel·la negre. Sí, és un gènere que també narra crims, cert, però, en una gran majoria dels casos, són invencions. I per a mi, encara que puguin ser escabrososos o de por, sempre em queda la idea de saber són ficció, i que per tant, només cal que entri dins de la trama i prou. Crec que la literatura és una manera d'evasió, que ens permet oblidar per uns instants el món real. En canvi, si t'endinses en un fet de no ficció d'un crim, esdevingut no gaire lluny, per a mi, això no és cap manera de fugir de la realitat, que és una de les moltes raons per les quals soc una enamorada de la literatura. Més aviat, em produeix esfereïment del món en què vivim. Per a mi, és molt més emocionant endinsar-me en una història que sigui la creació per part d'un/a/e autor/a/e; per a conèixer fets tràgics ja miro les notícies. Cada cosa té un espai, i la literatura és un espai per sentir, somniar, imaginar, plorar, sentir esfarrifança, riure... i oblidar per un moment on som.
.jpg)
Aquesta tardor estem d'enhorabona, perquè comencem una altra nova secció. Aquí posaré imatges del llibre què llegeixo i si vosaltres voleu compartir la vostra lectura, escriviu un comentari. I per inagurar la secció, diré que vaig trobar aquesta joia del clàssic Alícia al País de les Meravelles de Lewis Carroll a la Setmana del Llibre en Català. És una edició amb una coberta preciosa, i no és de butxaca precisament. Però estic redescobrint aquest clàssic tan imaginatiu, irònic, ple d'imatges i de fantasia que és universal. Tingueu bon cap de setmana i bones lectures.
Encetem una altra nova secció, Amb els cinc sentits, on penjaré un vídeo o enllaç d'una cançó, avui "Bicicletes" de Blaumut.
Quan et vas adonar que t’agradava escriure literatura?
Després de passar mols anys fent guions per la televisió i el cinema, em vaig adonar que tenia la necessitat d’escriure les meves pròpies històries. Volia mirar endins, parlar dels meus temes, o dels temes que m’interessessin, sense pressions ni advertències de cap tipus. I així va sorgir la meva primera novel.la per a un públic juvenil: “Wolfgang”.
Quins autors i autores de la literatura infantil han sigut els teus referents?
Molts. Roal Dahl és i serà sempre un referent. Rodari també. Com a autor de llibres infantils m’agrada moltíssim David Walliams.
I també són referents autors d’aquí (catalans, de la casa) que m’agraden moltíssim i em llegeixo sovint: Maite Carranza, Anna Manso, Mireia Vidal, Care Santos, Muriel Villanueva etc...
Has escrit guions de sèries, com ha estat l’experiència?
Molt bona. És un treball en equip. Se n’aprèn molt. Sobretot a crear trames, personatges, escenaris, a treballar sota la pressió del temps. És una feina on cal ser humil i assumir que el treball creatiu és sempre en col.lectiu, en equip. El guió per mi ha estat una gran escola.
Formentera és el punt de partida de la novel·la Tots aquells mars, per què has triat aquest espai?
Formentera m’agrada per la seva bellesa (les coves marines, les salines, els fars..). És un paisatge bell i hostil alhora. Per mi té un punt inquietant. Però el motiu real del per què he triat Formentera és perquè em va caure a les mans un llibre sobre llegendes i rondalles de l’illa que em va captivar. A partir d’aquí vaig tenir clar que volia incloure llegendes a la meva història. I volia que Formentera es convertís en l’escenari principal.
Quina simbologia té el mar?
Depèn del moment pel que travessi la història. El mar és símbol de mort i també d’amor. El mar amaga un tresor simbòlic i també real. Per tant és símbol de misteri al desconegut, a allò que se’ns escapa de les mans, allò que és eteri i no arribarem a comprendre mai.
Què representen les coves marines en la història?
Crec que les coves representen una mica el ventre matern. La Greta, la protagonista, és una nena petita que té una relació conflictiva amb la seva mare. Sempre s’amaga en coves. Per mi és un espai que vindria a ser això: el ventre matern, allà d’on venim, un espai reconfortant i allunyat dels perills del món exterior.
En aquesta obra, apareixen moltes llegendes, d’on sorgeixen?
Sorgeixen d’un llibre de rondalles i llegendes de Formentera de l’autor Joan Castelló Guasch. D’altres són llegendes populars com ara la història del rei Sigurd; un rei viking de Noruega que va trobar-se amb un grup de pirates de Formentera que custodiaven un tresor i va idear un pla per robar-los els tresor tot calant foc a una cova. Aquest tresor diuen que potser encara resta al fons del mar... però no se sap. És una història real que s’ha convertit en llegenda.
Com has anat dibuixant les dones protagonistes de la història, Matilda, Helena i Greta?
La història narra la relació entre una àvia, una mare i una filla. Totes tres arrosseguen un fet dramàtic del passat i uns quants secrets que no s’han explicat mai.
La Matilde és una àvia entranyable. Volia que fos propera, sincera, descarada i barroera. També volia que visqués en un món màgic on les sirenes existeixen i els esperits formen part del món dels vius. És l’àvia que explica llegendes i que viu envoltada d’un món de fantasia.
L’Helena és la mare de la Greta i la filla de la Matilde. Volia que fos un personatge críptic, silenciós, que amaga secrets i no sap com comunicar-se. Comet l’error d’estimar-se més a una filla que a una altra. Comet l’error de fugir... però s’estima alhora la seva filla Greta.
I finalment tenim la Greta, la protagonista. Ella és una noia de 35 anys, que busca respostes, que arrossega un sentiment de culpa molt fort i necessita sanar tot el que va passar fa tants anys. Troba consol en la seva àvia Matilde i en les llegendes que s’expliquen sobre l’illa. Amb la mare manté una relació distant, conflictiva...els anys els han passat factura. Totes dues volen aprorpar-se.
Com et vas inspirar per a crear el personatge de la Julieta?
La Julieta és la germana de la Greta i quan la coneixem al llibre és una nena petita de 7 anys. Em vaig inspirar en els relats de García Màrquez per crear un personatge gairebé màgic. La Julieta té els cabells blaus, és bonica i sembla una nina de porcellana, en molts moments sembla una sirena... i una tarda d’estiu vora el mar desapareix. Què ha passat amb ella? Aquest és el gran misteri de la novel.la.
En aquesta obra, apareixen moltes imatges poètiques, com conflueixen amb la trama de les protagonistes?
Vaig intentar alternar una història realista amb algunes pinzellades d’elements fantàstics. Per tant hi apareixen imatges poètiques com ara sirenes, l’arbre dels pensaments, vaixells pirates etc... M’agradava aquest contrast que em permetia trencar el realisme de tant en tant i jugar una mica a presentar un món imaginat, de somni, un petit punt de fuga.
Escriu una cita d’un/a autor/a de la literatura universal.
“La vida no és la que un ha viscut sinó com l’ha viscut i com la recorda per explicar-la”, de Gabriel García Màrquez. Aquesta cita la introdueixo al principi del llibre perquè em sembla molt important. Ens parla dels relats que ens fem sobre la nostra pròpia vida.Tots necessitem explicar-nos històries.
Creus que La Setmana del Llibre en Català fomenta el gust per la lectura?
Molt. La Setmana és una festa que ens convida a gaudir de la literatura en català. La gent pot conèixer autors, anar a presentacions, assistir a debats i taules rodones sobre diferents temes. A mi encara m’agrada més que el Sant Jordi. Sobretot perquè també és un punt de trobada entre autors, lectors, llibreters, editors... Llarga vida a la Setmana del llibre en català!
Moltes gràcies per l'entrevista, Laia!
D'aquí sis dies es complirà un any, de l'atac terrorista de Hamàs a Israel, i la resposta del ministre d'Israel, Netanyahu d'atacar la Franja de Gaza. A dia d'avui, més de 186.000 persones de la Franja, homes, dones, criatures han mort. Per no parlar, dels milers de desplaçats, que han donat tombs d'una banda a l'altra, pensant que estarien segurs, però els soldats Israel no han deixat cap racó sense bombarejar, ni hospitals, ni escoles. Ara, ja han entrat a la frontera amb el Líban, i fins i tot, al Yemen. Sento escriure aquest post, però no puc celebrar el primer dia d'octubre del 2024, veient tantes vides perdues, tantes vides que han sobreviscut i han vist morir a la seva gent, o persones que han buscat refugi, i que pràcticament no tenen menjar ni aigua, tot i que l'ajuda humanitària intenta superar "les fronteres" per ajudar als qui encara viuen. No puc entendre cap raó, per destrossar tota una ciutat, els hospitals, i molts dels seus habitants. Evidentment, que sé que hi ha temes polítics, de poder, i d'ideologia, però cap vida humana no es mereix que li destrossin els drets, ni el més fonamental que li furtin la vida. Per això dic, no a la guerra.
Un dia, quan t'adones que s'apropa el moment de deixar una altra dècada, t'imagines un munt d'ocells que fugen. Valgui com metàfora la imatge dels ocells, com la idea del tempus fugit, sobre el qual no pots remar-hi a contracorrent, perquè les agulles del rellotge mai no s'aturen, excepte quan respirem el darrer alè. Descobreixes que els 20, els 30 i aviat els 40 esdevindran un munt de records viscuts, de color rosa i gris. De tota manera, ja sabem que la joventut eterna no existeix, Oscar Wilde ja ho va escriure al Retrat de Dorian Gray , l'any 1891. Llavors, un dia com ahir, veus el programa Col·lapse de TV3, una entrevista, Àngel Llàcer qui explica que a causa d'una bactèria, va estar entre la vida i la mort, i descobreixes que tots els tòpics : et queda mitja vida, ja ets vell/a, ja ets invisible... més aviat, són prejudicis, perquè el cert és fins el dia que es clouen els ulls definitivament, respirem oxigen. No cal lamentar-se pel que vam ser, ni tampoc pel que serem, simplement, cal agrair el què som avui, i gaudir de l'ara, perquè demà ja no hi serà. Sí, ja sé que aquesta reflexió m'ha sortit molt filosòfica i vital, però és el que té adonar-se que ens fem grans, i el fet d'aprendre a conviure amb el nostre jo que deixa enere una altra dècada, somniant, poder esgarrapar una mica més instants de vida, per poder escriure, llegir, dansar, estimar i recordar.
