Al maig, Setmana de la Poesia a Barcelona 2025

 

I mireu si el temps vola, que aviat començarà la Setmana de la poesia a Barcelona.  Des de fa molt, la poesia des del prisma dels prejudicis s'ha considerat un gènere menor, en el sentit, que la gent abans compra un llibre de novel·la que de versos. Tot i així, enguany celebrarem la 28a edició d'aquesta setmana dedicada a gaudir de versos, rimes, o qui sap si poemes visuals brossians.  I per què és considerat un gènere menor? Vejam, la gent de vegades té la idea que potser no sabrà comprendre les paraules que pot trobar en un poema de Verdaguer o de Maragall, però iniciatives com la Setmana de la poesia a Barcelona, precisament, cerquen trencar aquest fals mite, per tal d'apropar el gènere gens menor a tothom i totdon qui vulgui deixar-se seduir.  En un temps ençà els joglars recitaven els poemes que els trobadors escrivien per expressar el seu amor i demanar la mercè a la dama noble sota un senyal. I si seguim, trobem a un Ausiàs March, qui en els seus versos es debatia entre l'amor espiritual i l'amor carnal. I podríem citar molts més noms de poetes que ens han deixat un llegat que forma part de la nostra tradició poètica catalana, valenciana, balear...  I no podem oblidar que durant les Avantguardes, vingueren uns quants escriptors i van decidir trencar amb la poesia anterior, i donar pas a la poesia futurista de Joan Salvat-Papasseit o als poemes visuals de Joan Brossa que fins a dia d'avui encara captiven i sorprenen.  I això ens demostra, que la poesia no és pas ni molt menys un gènere menor, perquè la seva immensitat és universal.  Tampoc podem oblidar la poesia que cerca denunciar, criticar, o expressar el malestar social, com per exemple, la poesia de Joan Oliver. Així doncs, tenim un munt d'autors que ens han precedit i gràcies als quals podrem celebrar la 28a Setmana de la poesia a Barcelona, amb una àmplia agenda per a tots els gustos i públics, vinguin d'on vinguin, estimin com estimin, perquè la literatura si té alguna cosa és que pot arribar a reunir persones d'arreu.  I permeteu-me un cop més que comparteixi el poema "La fageda d'en Jordà" de Joan Maragall, un cant a la natura viva i al "carpe diem". Així doncs, donem la benvinguda a la Setmana de la poesia a Barcelona del 2025, sentint la paraula viva del poeta barceloní.

Sant Jordi 2025

Feliç Sant Jordi 2025.
 

Microconte:

Florència, una tarda de pluja

Aquella tarda de pluja jo estava asseguda dins d'una cafeteria florentina. Vas entrar al cafè de sobte. Duies els cabells negres, molls. Pel teu blanc i càlid rostre et regalimaven petites gotes de pluja. Et vas asseure just enfront de la meva taula. Em vaig començar a preguntar quin devia ser el teu nom: Paolo, potser Gino, o Marco? De fons, se sentia el murmuri dels altres, i tu restaves callat, mentre et bevies lentament el cafè. I vaig desitjar ser jo aquella tassa de cafè... I aquells ulls verds que amagaven tants secrets dels quals jo en voldria tenir la clau. Durant uns segons em vaig imaginar que em preguntaves el meu nom. Poc després vas marxar sense deixar cap rastre, però deixant en mi el pòsit del teu cafè.

Parada d'autors i autores colomenques a la Plaça de la Vila

 

Enguany, l'alter ego de l'Arlequí estarà a la Plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet de 18 a 19h, un cop més amb el llibre, Les flors ho saben, publicat l'any 2022. 

Punt i a part

 

Punt i a part. Fi d’aquella pàgina que he tingut al davant inerta. La meva mà tremolava amb el bolígraf, la lletra semblava il.legible, perì els dits sabien el camí. Un cop vaig escoltar la història d’Orfeu...

I si...? Dubtes, malsons, veus que em parlen, no puc negar l’innegable. Només tu podies escriure

el punt i a part.

L'ocell sense rumb

T'aferres a no tancar la finestra de l'ahir.  Has esborrat les fotografies, però no dins de la teva memòria. Saps que has deixat escapar aquella vida que ja no et pertany. La noia del reflex et mira, i a través dels ulls et diu: tanca-la, tanca-la, saps que ho has de fer. Tens por de cloure aquells dies d'embriaguesa, i duus una bena que t'has de treure ja, perquè tot allò ja es va esquinçar en mil bocins i la brisa s'ho va endur Nord enllà.  T'hi acostes, i amb la mà tremolant, gires el mànec  i amb una mena de gest simbòlic, fas el gest d'adéu amb la mà; mentre escoltes "Photografh", finalment la tanques per sempre.

Ara camines descalça ignorant l'atzar, i una part de tu sap que no el podrà esquivar perquè cada dia et posa a prova.  I aleshores una veueta interna et diu que s'obren d'altres finestres que potser encara no veus,  ara només cal que ho deixis enrere, i que tu ets una Eurídice lliure d'Orfeu. I observes una munió d'ocells que volen cap al sud, i saps que tu ets un d'ells que vola enllà, sense saber el rumb.

El naixement de l'Arlequí

Un dia d'estiu del juliol del 2007, arran del bloc Llunàtic de David Madueño, va néixer l'Arlequí. I d'on ve la idea de l'alter ego Arlequí? Doncs, d'un dels contes de Pere Calders protagonitzat per l'Arlequí, i també per la meva fascinació des de petita per aquest personatge de la Commedia de l'arte. De fet, quan era una cria em vaig disfressar amb un vestit de rombes de colors, i la cara pintada també amb rombes de colors. Després, l'any 1978, Dagoll Dagom va estrenar Antaviana amb contes del narrador barceloní.  I tot això, van esdevenir les llavors de l'enamorament d'aquest personatge tan misteriós, bonic, com versàtil. En uns inicis, l'espai, no ens enganyem, era un indret per publicar creacions literàries que tenia "al calaix cibernètic". I ves per on, vaig entroncar amb l'auge dels blocs o blogs en català. I no tan sols això, vaig assistir a les jornades de La Catosfera, i fins i tot, Cossetània edicions va publicar l'any 2008, La catosfera literària 08, primera antologia de blocs en català, on apareixia el relat, La faula del vell pescador, que el 2009 va formar part del meu primer recull de relats, A l'altra banda del riu editat per l'editorial Setzevents.  Així, que l'Arlequí va néixer en un moment viral per als blocaires. I han passat ja 18 anys, o sigui, que aquest estiu, el meu alter ego complirà 18 i ja serà major d'edat. En tot aquest temps, aquest espai ha crescut amb diferents seccions, també d'entrevistes a persones relacionades amb la cultura, i fins i tot, un espai per celebrar el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, un homenatge impossible d'oblidar.   I al cap d'aquestes 18 primaveres, han nascut les xarxes socials: Facebook, Twitter o X, Instagram i Tik Tok. Cada vegada, sembla com si fes la sensació que els blocs o blogs moren, però no, perquè encara hi ha uns quants de nosaltres que ens resistim a deixar aquest món blocaire que tant ens ha donat i que tant ens ha permés oferir a tots els lectors i lectores qui heu d'alguna manera tafanejat, llegit o deixat la vostra petjada en algun dels posts que s'han escrit.  Per tant, no, els blocs o blogs un cop més, no moren, sinó que són com una mena d'au Fènix, que malgrat l'auge imparable de les xarxes socials, reneixen de les cendres. I tant és així, que avui escric el post 1794 per donar-vos les gràcies a tots i totes per alimentar l'Arlequí perquè també reneixi, encara que hi hagi hagut temporades d'incertesa i de temptació d'adormir-lo per sempre, però no vol dormir, sinó que encara vol fer sentir el seu alè a través de les paraules. 

Quan s'apaga una llum...

 

Un dia de sobte, els seus ulls es van cloure i es va apagar el seu alè.  Em pregunto quin seria el seu darrer pensament, abans de morir.  Ja mai ho sabrem. Simplement una llum s'ha apagat, però per sempre? Hi ha qui diu que hi ha un cel, i allà és on van totes les persones que ens deixen, però qui sap si com en un conte de Pere Calders, aquells qui deixen el nostre món, estan en una habitació amb telèfon.  En aquell instant però recordes aquell darrer dia que el vas veure somriure, i que era impensable que es pogués desdibuixar, perquè l'atzar no avisa. Aleshores per un instant veus en imatges tota la teva infantesa i tots els moments que vas compartir amb aquell ésser que de vegades era estrany i potser no era tan proper com tu haguessis somniat, però que d'alguna manera era i és part de tu.  I vesses llàgrimes, i aleshores t'agafa un neguit per assaborir cada segon de la teva vida, perquè aquella mort t'ha sacsejat alguna cosa dins teu... I penses que ja no val la pena lamentar-se per no haver dit o no haver fet tal cosa abans, perquè simplement, ara només queda deixar que el temps faci també el seu camí.  I tal vegada, allà on volen les orenetes, les gavines o les garses, potser allà aquella llum s'ha encès un altre cop, qui sap, qui sap...

Escrits (III): La sageta de Cupido

 

Qui sap quan el fill de Venus llença la sageta de l'amor, ni tampoc quan fuig com les orenetes, de l'hivern. Sé que les paraules de desamor han construït un mur entre tu i jo. Moltes nits, he tingut els ulls velats, reglims de gotes relliscant pel meu rostre.  I algun dia, Cupido tornarà a llençar-me una nova sageta, però dins les golfes de la meva memòria, hi ha fotografies mentals d'aquells instants plens de tendresa i silencis de complicitat.

A propòsit del 250 anys del naixement de Jane Austen: Trencar el sostre de vidre.

Aquest 2025, es compleixen dos cents-cinquanta anys del naixement d'Austen.  Una autora que s'ha fet coneguda perquè algunes de les seves obres com Sentit o sensibilitat o Orgull i prejudici o Emma han sortit de les pàgines i han esdevingut històries del cel·luloide.  Tot i així, avui no vull parlar per ara de la seva obra. Més aviat, em pregunto, perquè hem hagut d'esperar 250 anys per dedicar un any a homenatjar aquesta dona i descobrir la seva trajectòria literària. Sí, potser pensareu, un altre cop el feminisme, doncs sí.  Vull dir que quan un artista home fa cent anys del seu naixement o de la seva mort, de seguida se'n parla. I en canvi, durant un any de quantes artistes humanistes i dic humanistes amb totes les lletres es parlen? Poques. Avui en dia, encara desconeixem molts noms de dones que s'han dedicat a la música, la pintura, la literatura, filosofia, perquè fins fa ben poc només es parlava de les fites assolides per homes com William Shakespeare o Wolfang Amadeus Mozart. I no, no vull menystenir l'aportació d'aquests i d'altres artistes, ans al contrari. Tots i totes formem part d'una mateixa societat, però crec que ja va sent hora que trenquem el sostre de vidre. Tant és així, que m'imagino o em pregunto quantes veus de dones han amagat els seus talents, per por de ser jutjatdes perquè volien trencar aquest sostre i no gosaven.  Precisament, l'assaig Una cambra pròpia (A Room of One's Own) l'any 1929,Virginia Woolf parla de com moltes escriptores tenien aquest sostre de vidre, a causa del fet que no tenien un espai propi, perquè els mancava la indepenència econòmica i el reconeixement social per poder-ho fer.  Ella com moltes altres, ho han fet, han trencat els vidres en mil bocins per obrir una porta a d'altres veus de dones perquè continuiïn trencant-los.  Així doncs, allunyem els nostres prejudicis, i permete'm-nos descobrir noms de dones que han deixat petjada en la història de les humanitats, malgrat que molts encara avui són anònims, però una altra Virginia Woolf trencarà els seus sostres de vidre, perquè nosaltres les treguem de l'anonimat.