Abans d'acabar l'any, hi ha dues iniciatives literàries a la xarxa. D'una banda, la pàgina web Què llegeixes? des de Twitter ens demanen que recomanem llibres i autors/autores de literatura infantil i juvenil en català, emprant l'etiqueta #LIJKMO, amb el sorteig de llibres de poemes Joana Raspall, i endevinalles musicals de Rosabel Bofarull. De l'altra banda, des de la Fundació Joan Brossa enguany ens proposen que interpretem un codi brossià, i enviem aquesta participació al correu electrònic de la informació, amb l'assumpte #BroCC. Així doncs dues propostes literàries ben interessants.
Lectors i lectores, sé molt bé que enguany aquest bloc no ha estat gaire actiu. Les raons de la inactivitat són vàries: d'una banda els canvis de centres de la meva tasca com a docent, i de l'altra la fi del Màster d'Art i Humanitats per la UOC. Tot i així, un dels propòsits del nou any 2018, és revifar-lo amb noves iniciatives literàries i culturals. I ja coneixieu aquella frase que diu: "renovar-se o morir". Per començar renovem la imatge del bloc. I, properament, anirem creant nous espais culturals. Per tot això, també necessito que vosaltres continueu aquí, sigui perquè doneu la vostra opinió, o sigui de forma silenciosa, però sense vosaltres, els lectors i lectores i també autors i autores, aquest espai no té raó de ser. Així doncs, concloem un 2017 fluixet, per encetar un 2018 ple de noves idees, noves píndoles literàries.
Fa uns dies em vaig acabar de llegir l'obra "Desig sota els oms" d'Eugène O'Neill i només avançaré algunes qüestions arran de la lectura, per si algú ja l'ha llegida, o la vol llegir. És possible vénçer l'ambició a través de l'amor?, o és l'ambició la que guanya a l'amor? És per anar-hi rumiant...
Enguany, un cop més la Biblioteca Central de Santa Coloma ha iniciat el Cicle Llegir el Teatre d'aquest 2017-2018. A les 19 del vespre, diverses persones amants del teatre, vam seure a les butaques de la Biblioteca. Allà ens esperaven Eva Montiel, Andreu Banús i l'actor Àlex Casanovas. L'Eva i l'Andreu ens van presentar les lectures i les dates de les trobades. Un cop feta la introducció, l'Àlex va explicar la situació actual dels actors i actrius de Catalunya. També va valorar molt que a Santa Coloma es faci aquest Cicle, com una plataforma per convidar als lectors i lectores no només a llegir sinó també a anar a veure al teatre. Diverses obres de diferents autors ens esperen perquè compartim la passió pels escenaris, per personatges que ens agraden o ens desagraden, per tot el que fa possible que una obra sigui part de la cultura.
Fa tres anys que ens va deixar Montserrat Abelló. Jo fins llavors, havia llegit algun poema. Després he anat descobrint la seva poesia. Abelló va néixer l'any 1918 a Tarragona. Després de llicenciar-se en Filologia i Lletres, va formar part del grup d'alumnes del Carles Riba. Un bon mestre de qui ben segur va aprendre molt. Va ser a l'exili a Xile, quan va començar a escriure. Als quaranta-cinc anys, va publicar el primer poemari Vida diària., A amb pròleg del gran Joan Oliver. Va escriure una tretzena d'obres de poesia, també va escriure teatre i va fer traduccions. En paraules d'Oliver sobre la poètica de l'autora:
"Per tot allò que hi trobo, penso que la lírica de la Montserrat Abelló aporta un accent i una actitud distints al petit concert de la nostra poesia femenina. És un cant que escau al nostre temps: no és esplendorós, ni retòric ni crític, ni somnífer, somnífer no de son, sinó de somni. No fuig d'estudi ni ens pinta la cigonya. És, al cap i a la fi, una poesia de moda, no m'estic pas de dir-ho. Puix que sempre he tingut per una insensatesa o almenys per una bajocada creure que els poetes poden eludir indefinidament la llei universal, sòlidament històrica i social, indefugible de la moda."prò(Joan Oliver, pròleg Vida diària, 1963).
Tal i com va escriure Oliver, la poesia d'Abelló era genuïna i singular. Potser encara no coneixem prou bé la grandesa de la seva obra, però precisament aquestes efemèrides poden servir per (re-) descobrir-la i entrar dins el seu cosmos poètic. I per cloure aquest homenatge, podeu sentir-la recitar el poema "Tan sols la paraula nua" dins el Dia Mundial de la Poesia, l'any 2014.
8a Edició Subtravelling 2017 (Festival Internacional de curtmetratges del metro)
Si t'agrada fer curts, amb el mòbil, la tablet o una càmera de vídeo, potser t'interessa el concurs Subtravelling que enguany arriba a la seva vuitena edició. Què has de fer? Primer, llegir-te les bases, ia l'enllaç que trobaràs en aquest post. A continuació posa en marxa l'eina amb què facis el teu curt, i sobretot fes volarla imaginació.
L'estiu i la calor encara cuegen. S'apropa el mes de la Tardor Cultural, prime amb La Fira de Tàrrega i a continuació, La Setmana del Llibre en Català. Teatre pels carrers de la ciutat lleidatana amb un munt d'activitats per a tots i totes. Dies per perdre's entre llibreries ambulants i olor de llibres antics. La nostàlgia de la fugacitat dels dies estiuencs la superarem amb un munt de propostes teatrals al carrer i paradisos per. als lletraferits. No us perdeu doncs, La Tardor Cultural 2017.
A les portes del mes de setembre, avui neix una nova secció: La Biblioteca de l'Arlequí, on tothom podrà parlar de llibres... Començarem aquest nou espai, demanant-vos que digueu quines lectures heu fet aquest estiu.
Jo aquest estiu he llegit el llibre Els arxius de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle. Unes històries plenes de misteri i intriga, molt ben travats per l'escriptor. De fet, Sherlock Holmes és el precursor de tots els detectius i policies de sèries de misteri . Una lectura molt recomanable.
L'any 1894 va néixer Joan Salvat-Papasseit. Papasseit va créixer estimant i llegint poesia, convertint-se ell mateix en el seu mestre. Ben jove, va travar amistat amb el llibreter Emili Eroles, l'inici del seu aprenentatge lector. Un lector que topa amb autors com Gorki, i filòsofs com Nietszche. Sense oblidar el seu vessant revolucionari. Papasseit va escriure el seu primer poemari el 1918 titulat Poemes en ondes hertzianes, un recull de poesies que abracen corrents com el futurisme, o el surrealisme. Després d'aquesta òpera prima, un dels llibres més destacables d'aquest autor és El poema de la rosa als llavis, publicat el 1923. Un llibre que explica una història d'aprenentatge amorós cíclic del jo poètic, des de l'enamorament fins a l'assoliment de l'objecte de desig. Un llibre que pren elements de la poesia trobadoresca i també de la poesia popular que es complementen. El 1924 la tuberculosi se'l va endur, però la seva obra poètica no ha mort, és més, és un dels referents de la poesia del període de les Avantguardes. És per això, que després de 93 anys de la seva mort, avui el recuperem perquè la seva persona i l'obra no caiguin mai en l'oblit.
El proper mes d'agost, aquest bloc/blog, complirà 10 primaveres. Aquest espai ha anat creixent, gràcies sobretot a la constància de molts i moltes lectors/lectores que al mateix temps també són autors i autores. Darrerament, però, he notat que ha baixat la intensitat de les vostres intervencions, i m'agradaria demanar-vos que proposeu iniciatives, seccions que us agradaria trobar per tornar a recuperar "el feedback" que sempre hem tingut. Així que tota proposta cultural, literària, artística, que tingueu, compartiu-la sense por ni vergonya. Aquest bloc/blog també és vostre. I aprofito per agrair a aquelles persones que han anat deixant les seves petjades en els diferents "posts", i també a les que el seguiu silenciosament. Com deia Jaume Sisa en una cançó que tots coneixem: "Casa meva, és casa vostra".
Enguany es compleixen 23 anys de la mort de Pere Calders. Calders va ser un escriptor innovador tant en la narrativa breu, com en la novel·la. De fet, va ser el que va elevar "el gènere" menor", el conte a la categoria de gènere. Aquest escriptor barceloní, que quan era entrevistat semblava un bon jan ple d'innocència, tenia un talent literari excel·lent. Molts estudiosos l'han classificat dins l'anomenat realisme màgic, però el cert és que Calders, com Joan Brossa, Rodoreda, i molts d'altres eren inclassificlables, perquè van crear un estil propi, l'estil caldersià. Recordo el dia que vaig saber que ens va deixar, i vaig sentir una pena, i un buit. Penso que a tots els autors i autores catalans que ens han deixat un gran llegat literari cal recordar-los i homenatjar-los cada dia, així com rellegir-los i redescobrir-los.
Dilluns passat, 10 de juliol, vaig tenir el plaer d'assistir a la tercera edició de les Jornades Educatives Joan Brossa, organitzades per la Fundació Brossa, sota l'organització de la Judith Barnés. La sessió es feia al MACBA, perquè la fundació esmentada no té una seu fixa. En els primers minuts, la Judith va fer la presentació introduint el tema d'aquesta III edició: la transversalitat. Una gran paraula, però desconeguda en l'educació encara. Tots sabeu, que Joan Brossa va experimentar amb diferents gèneres i que considerava importants totes les arts: el teatre, la dansa, la màgia, el cinema com part de la creació. Per a Brossa, "l'important era posar la poesia al servei d'una eina de comunicació. [...], per això, és cabdal "activar la mirada i la ment. Importa el procés en la poesia". Brossa també es preocupava per l'educació i allò que ell pensava per a la poesia, també ho traslladava a l'educació. I aquest és el punt de partida de les jornades d'enguany.
En el proper post parlaré de la taula rodona que va inaugurar aquestes jornades, "Arts. Cap un model integrador i participatiu".
Cada estiu, tots i totes esperem tornar aquells escenaris i proscenis inspirats en els teatres de l'antiga Grècia. I és que en una societat on tot canvia, i les xarxes socials sembla que no s'aturen, saber que el Teatre Grec torna cada estiu és una dolça píndola. Així que aneu preprant-vos per nits de lluna plena, o creixent, on una multitud de gent desconeguda, o potser no tan desconeguda, ens trobarem en aquelles cadires, per cert no gaire còmodes, i fins i tot gaudirem amb nous espectacles de dansa, música i teatre. Així perquè pogueu anar fent boca podeu consultar el programa, i aquí tenim també el cartell del 2017. Així doncs, gaudiu del Grec 2017.
Diumenge passat, en una tarda de núvols negres, pluja i sol, vaig assistir anar al teatre Romea. Al teatre, l'Abel Folk va fer la presentació de l'obra, una combinació de textos de William Shakespeare i Miguel de Cervantes, amb tres músics Felipe Sánchez, Javier Aguirre i Mikko Ikäheimo,
i la soprano Maria Atadill que interpretaven melodies del període del Renaixement i Barroc. Els actors Abel Folk i Pep Planas van donar vida als dos autors. El cert és que la fabulació que aquests dos grans autors haguessin fet justes poètiques o diàlegs intercanviant fragments de les seves obres era interessant i amb un punt humorístic. I no només això, sinó que es van desfer alguns mites al voltant dels dos autors. En el cas de l'autor de Stanfford, es va explicar que la calavera que associem a l'escena de Hamlet del ser o no ser, no és sinó un mite. En realitat l'escena de la calavera pertanyia a un bufó de la cort i s'esdevé quan Hamlet parla amb l'enterramorts qui acaba d'enterrar Ofèlia. Hi havia una bella combinació entre escences divertides de les obres de Cervantes, com per exemple, fragments de Don Quijote i algunes escenes dramàtiques d'obres com Otel·lo, Hamlet, Macbeth, el Timó d'Atenes de Shakespeare. De fet, tot estava organitzat com un diàleg amb el públic, com una catarsi perfecta.
Des de divendres, tenia pendent escriure un post en homenatge a Carles Capdevila. Divendres passat, estava mirant les xarxes socials com Facebook, i twitter. Quan vaig assabentar-me de la mort de'n Carles Capdevila, el cor se'm va encongir, i el meu pensament deia: "no, no pot ser!".I és que malgrat que era sabut que estava malalt perquè ell mateix ho havia dit, en els seus darrers escrits, i aparicions sempre va transmetre una vitalitat, humanitat i alegria encomanadisses, que feien pensar que s'estava curant de la malaltia. Maleït, càncer, maleït! Tot i que no el coneixia personalment, he llegit molts dels seus articles, i he seguit els seus consells per a pares, mares i mestres a Eduqueu les criatures. És una de les persones, que essent periodista actiu, va entendre que l'educació no només és l'escola, o els pares i mares, sinó que és tot això i també, la societat. És per això, que fa tant de mal la seva pèrdua, que sap tant de greu que el càncer l'hagi vençut i ens hagi deixat un gran buit. Avui encara recordo com temps enrere, organitzava "porres" al Facebook quan hi havia partits del Barça amb equips com el Madrid, o l'Espanyol... Era una persona molt activa coherent i amb bon cor. És per això que sento una gran tristesa per la seva absència. Gràcies per tot el que ens has ensenyat.
Lectors i lectores d'arreu del món, d'arreu de les ciutats i províncies catalanes, haureu notat que fa molt de temps que no actualitzo aquest blog. Des de fa tres anys, estic cursant un Màster Online d'Humanitats: Art, literatura i cultura contemporànies, que fa que l'Arlequí no tingui temps d'apropar-se per aquí. Durant uns mesos, jo, l'Arlequí faré un parèntesi per a dedicar-me al treball final del màster, i un cop acabat, si tot va bé, reprendré noves i velles iniciatives culturals i literàries. Tot i que no descarto penjar alguna píndola ara que s'apropa la Setmana de la poesia. Us agraeixo la constància a tots i totes els qui em llegiu, tant si ho feu en silenci com si deixeu la vostra veu. No us dic adéu, us dic fins aviat!
Moltes novel·les, contes i poemes de la història de la literatura, i la literatura actual situen les obres en una ciutat concreta. En quina ciutat de quina obra (narrativa, poesia o teatre) us agradaria viatjar?
Lectors i lectores, us convido a recomanar llibres de literatura infantil, o que citeu algun fragment d'un conte, una novel·la o un poema adreçat als infants i als joves.
Avui se celebra arreu del món el Dia del Llibre Infantil. Podeu pensar que això dedicar només un dia és una banalitat. Opino que és una manera d'oferir el missatge que la literatura infantil no és invisible. Actualment, sembla que amb les xarxes socials, els telèfons mòbils, les tablets i tot el relacionat amb el món digital ens indica que nens i joves no tenen interès per la lectura. Si aneu a la pàgina Què llegeixes? veureu que hi ha diferents categories d'edats, i diferents persones que en fòrums, debats i recomanacions parlen de llibres de literatura infantil i juvenil. O sigui que no és ben bé cert que els nens i joves fora de l'escola no llegeixin. I aquí no acaba tot, la Fundació Joan Brossa està impulsant formació per als professors per a introduir la poesia brossiana a les aules tant d'alumnes de primària, com de secundària. I no només això, sinó que tenen organitzats diferents itineraris brossians adreçats a escoles i instituts. Tampoc podem oblidar que autors com Gemma Lienas, Rodolfo del Hoyo, Jordi Sierra Fabra, Gloria Fuertes, Joana Raspall, i molts i moltes més han escrit novel·les, poemes, contes tant per a infants com per a joves. Benvinguts siguin tots els Dies del Llibre Infantil d'avui i de demà.
Donem la benvinguda al mes d'abril amb una nova imatge del bloc. Ja sabeu que diu la dita: "Renovar-se o morir". Esperem i desitgem que aquesta renovació sigui una porta oberta a noves iniciatives,seccions i posts. Vosaltres també podeu suggerir idees, com bé sabeu. No sigueu tímids i feu propostes culturals engrescadores.
Nova secció El Joc, per a proposar-vos endevinalles, enigmes, etc relacionats amb la cultura (literatura, música, art...). Avui us proposo fixar-vos en aquests dos quadres, i responeu a la pregunta: Quin dels dos quadres pertany al moviment del Realisme?
S'albiren ja els primers arbres florits, els primers brots verds de petites plantes i arbusts que treuen el cap al món. Un cop més estem a les portes d'acomiadar al senyor hivern qui se n'anirà a dormir fins l'any vinent. Comencen a arribar les primeres orenetes, que traginen branques per edificar els seus nius. Així com també arbres, flors desprenen milions de partícules de pol·len. I si mirem per entre les branques dels pins, veurem una mena d'ous blancs que amaguen orugues d'aquelles que desprenen una aroma perillosa. La primavera se'ns endú els dies de fred i d'escalfor, i sentim com els minuts i els segons fugen i es converteixen en l'ahir. Adéu, hivern, bon dia, primavera.
El diumenge passat, vaig deixar-me caure pel cinema per veure el film La la land Tothom me n'havia parlat molt bé, i tenia curiositat per veure-la. D'entrada, sembla que sigui una "típica" pel·lícula romàntica i musical, però el cert és que el fil narratiu no és convencional. D'entrada, a través d'un flaxback se'ns mostra el principi de la història dels dos protagonistes, un tret molt ingeniós. La història d'amor pot semblar una de moltes, però crec que surt de sentimentalismes i idealitzacions. És una pel·lícula que sovint fa un homenatge al cinema d'actors i actrius com Spencer Tracy, Katherine Hepburn o James Dean, quan el cinema era i és el setè art. El director Damien Chazelle al llarg de la narració juga amb diferents tècniques narratives molt ben emprades i el resultat és un film gens típic. Crec que és un gran homenatge al cinema amb lletres majúscules.
De vegades els qui tenim coses a dir, no sempre tenim temps d'aturar-nos per pensar quina combinació de lletres i frases teclejarem. Hi ha períodes en què els silencis s'apoderen d'espais com aquest, i és quan s'obren parèntesis indefinits. La vida ens fa córrer sense pausa, i molts cops no tenim cap engruna de segon per cercar aquesta pausa que el cos ens demana sovint. I diu la dita que després de la tempesta arriba la calma, així com després d'un llarg silenci envoltat d'un parèntesi, tornen les paraules, les frases amb sentit figurat, la màgia de la literatura... Gràcies a tots i totes per la vostra constància.
Avui dedico el post número 1600 a l'aniversari del gran Joan Brossa. Des del 30 de desembre de l'any passat i fins avui, la Fundació Brossa ens ha tornat a captivar amb l'homenatge brossià sota el "hastag" #personatges brossians. Cada dia, la Fundació esmentada penjava al twitter un "personatge que deia alguna cosa, i nosaltres, els amants de la seva obra, havíem d'acabar la frase, i construir Antipoemes. Així doncs, molts hem estat dia a dia, esperant la imatge brossiana per pensar, crear, el nostre Antipoema brossià, sempre des de l'estil de cadascú, però amb l'ombra de'n Brossa a prop. Felicito doncs des d'aquí tanta la Fundació Joan Brossa com a tots els participants que l'han fet possible. I per això, trenco la xifra de 1600 dedicat a recordar, llegir, redescobrir... una de les figures catalanes més emblemàtiques i especials: Joan Brossa.
Aquests dies el Paral·lel està ple d'ofertes de teatre musical, Scaramouche de Dagoll Dagom, i ara també Moustache al Teatre Apolo. Aquesta darrera és una obra escrita per Coco Comín, és una història que se situa a la ciutat de Londres del 1910, i el protagonista és un "clown" que treballa en un espectacle. Al voltant de la història del "clown" que no explicaré, hi ha un seguici de ballarins i ballarines de claqué i cantants. Diferents coreografies multiculturals, que combinen l'humor i la bona música amb instants dramàtics. Potser pot semblar d'entrada una obra absurda, sense sentit, però és qüestió de seguir la història del "clown" al llarg dels dos actes per copsar-ne el sentit. Recomano aquesta obra per aquells amants dels musicals, amb dansa i música, i també per aquells qui estimen el teatre de text.
