El naixement de l'Arlequí

Un dia d'estiu del juliol del 2007, arran del bloc Llunàtic de David Madueño, va néixer l'Arlequí. I d'on ve la idea de l'alter ego Arlequí? Doncs, d'un dels contes de Pere Calders protagonitzat per l'Arlequí, i també per la meva fascinació des de petita per aquest personatge de la Commedia de l'arte. De fet, quan era una cria em vaig disfressar amb un vestit de rombes de colors, i la cara pintada també amb rombes de colors. Després, l'any 1978, Dagoll Dagom va estrenar Antaviana amb contes del narrador barceloní.  I tot això, van esdevenir les llavors de l'enamorament d'aquest personatge tan misteriós, bonic, com versàtil. En uns inicis, l'espai, no ens enganyem, era un indret per publicar creacions literàries que tenia "al calaix cibernètic". I ves per on, vaig entroncar amb l'auge dels blocs o blogs en català. I no tan sols això, vaig assistir a les jornades de La Catosfera, i fins i tot, Cossetània edicions va publicar l'any 2008, La catosfera literària 08, primera antologia de blocs en català, on apareixia el relat, La faula del vell pescador, que el 2009 va formar part del meu primer recull de relats, A l'altra banda del riu editat per l'editorial Setzevents.  Així, que l'Arlequí va néixer en un moment viral per als blocaires. I han passat ja 18 anys, o sigui, que aquest estiu, el meu alter ego complirà 18 i ja serà major d'edat. En tot aquest temps, aquest espai ha crescut amb diferents seccions, també d'entrevistes a persones relacionades amb la cultura, i fins i tot, un espai per celebrar el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, un homenatge impossible d'oblidar.   I al cap d'aquestes 18 primaveres, han nascut les xarxes socials: Facebook, Twitter o X, Instagram i Tik Tok. Cada vegada, sembla com si fes la sensació que els blocs o blogs moren, però no, perquè encara hi ha uns quants de nosaltres que ens resistim a deixar aquest món blocaire que tant ens ha donat i que tant ens ha permés oferir a tots els lectors i lectores qui heu d'alguna manera tafanejat, llegit o deixat la vostra petjada en algun dels posts que s'han escrit.  Per tant, no, els blocs o blogs un cop més, no moren, sinó que són com una mena d'au Fènix, que malgrat l'auge imparable de les xarxes socials, reneixen de les cendres. I tant és així, que avui escric el post 1794 per donar-vos les gràcies a tots i totes per alimentar l'Arlequí perquè també reneixi, encara que hi hagi hagut temporades d'incertesa i de temptació d'adormir-lo per sempre, però no vol dormir, sinó que encara vol fer sentir el seu alè a través de les paraules. 

Exercici narratiu: Capítol I

 

Va entrar per la porta de ferro de la casa, envoltada d'un roure i de roses a punt de florir.  I va caminar pel passadís, ajardinat de lilàs, violetes, orquídees, i va entrar a la caseta del mig. Una caseta beig, amb una porta i una finestra amb les persianes baixades. A dalt a la dreta, hi havia un fanal. Ell va obrir la porta i va entrar. Era un home d'una trentena d'anys, amb els cabells arrissats color de cendra, recollits en una cua, a l'esquena duia el que semblava un estoig de música, i s'endevinava que a l'interior hi podia haver un violí.

Continuarà...

Quan s'apaga una llum...

 

Un dia de sobte, els seus ulls es van cloure i es va apagar el seu alè.  Em pregunto quin seria el seu darrer pensament, abans de morir.  Ja mai ho sabrem. Simplement una llum s'ha apagat, però per sempre? Hi ha qui diu que hi ha un cel, i allà és on van totes les persones que ens deixen, però qui sap si com en un conte de Pere Calders, aquells qui deixen el nostre món, estan en una habitació amb telèfon.  En aquell instant però recordes aquell darrer dia que el vas veure somriure, i que era impensable que es pogués desdibuixar, perquè l'atzar no avisa. Aleshores per un instant veus en imatges tota la teva infantesa i tots els moments que vas compartir amb aquell ésser que de vegades era estrany i potser no era tan proper com tu haguessis somniat, però que d'alguna manera era i és part de tu.  I vesses llàgrimes, i aleshores t'agafa un neguit per assaborir cada segon de la teva vida, perquè aquella mort t'ha sacsejat alguna cosa dins teu... I penses que ja no val la pena lamentar-se per no haver dit o no haver fet tal cosa abans, perquè simplement, ara només queda deixar que el temps faci també el seu camí.  I tal vegada, allà on volen les orenetes, les gavines o les garses, potser allà aquella llum s'ha encès un altre cop, qui sap, qui sap...

Escrits (III): La sageta de Cupido

 

Qui sap quan el fill de Venus llença la sageta de l'amor, ni tampoc quan fuig com les orenetes, de l'hivern. Sé que les paraules de desamor han construït un mur entre tu i jo. Moltes nits, he tingut els ulls velats, reglims de gotes relliscant pel meu rostre.  I algun dia, Cupido tornarà a llençar-me una nova sageta, però dins les golfes de la meva memòria, hi ha fotografies mentals d'aquells instants plens de tendresa i silencis de complicitat.

A propòsit del 250 anys del naixement de Jane Austen: Trencar el sostre de vidre.

Aquest 2025, es compleixen dos cents-cinquanta anys del naixement d'Austen.  Una autora que s'ha fet coneguda perquè algunes de les seves obres com Sentit o sensibilitat o Orgull i prejudici o Emma han sortit de les pàgines i han esdevingut històries del cel·luloide.  Tot i així, avui no vull parlar per ara de la seva obra. Més aviat, em pregunto, perquè hem hagut d'esperar 250 anys per dedicar un any a homenatjar aquesta dona i descobrir la seva trajectòria literària. Sí, potser pensareu, un altre cop el feminisme, doncs sí.  Vull dir que quan un artista home fa cent anys del seu naixement o de la seva mort, de seguida se'n parla. I en canvi, durant un any de quantes artistes humanistes i dic humanistes amb totes les lletres es parlen? Poques. Avui en dia, encara desconeixem molts noms de dones que s'han dedicat a la música, la pintura, la literatura, filosofia, perquè fins fa ben poc només es parlava de les fites assolides per homes com William Shakespeare o Wolfang Amadeus Mozart. I no, no vull menystenir l'aportació d'aquests i d'altres artistes, ans al contrari. Tots i totes formem part d'una mateixa societat, però crec que ja va sent hora que trenquem el sostre de vidre. Tant és així, que m'imagino o em pregunto quantes veus de dones han amagat els seus talents, per por de ser jutjatdes perquè volien trencar aquest sostre i no gosaven.  Precisament, l'assaig Una cambra pròpia (A Room of One's Own) l'any 1929,Virginia Woolf parla de com moltes escriptores tenien aquest sostre de vidre, a causa del fet que no tenien un espai propi, perquè els mancava la indepenència econòmica i el reconeixement social per poder-ho fer.  Ella com moltes altres, ho han fet, han trencat els vidres en mil bocins per obrir una porta a d'altres veus de dones perquè continuiïn trencant-los.  Així doncs, allunyem els nostres prejudicis, i permete'm-nos descobrir noms de dones que han deixat petjada en la història de les humanitats, malgrat que molts encara avui són anònims, però una altra Virginia Woolf trencarà els seus sostres de vidre, perquè nosaltres les treguem de l'anonimat.

Reflexions en veu alta: Què és la bellesa?

 

Què és la bellesa? Un somriure, un grup d'ocells vorejant el cel blau, un petó...?  Si mirem o més aviat, escoltem algunes cançons on apareix la paraula "Beautiful", podem observar que té diferents sentits.  A Beautiful, Christina Aguilera fa un cant a la bellesa del cos tal i com és. Per tant, és un cant a l'amor propi de la pròpia bellesa del propi cos, al marge dels cànons. Si anem i escoltem la cançó, You're beautiful de James Blunt, sentirem que el jo poètic li canta l'amor a un tu desconegut, qualitfant a la persona de bonica. I si anem a l'actualitat, Benson Boone canta Beautiful Things, on fa referència a les coses belles de l'amor.  Així doncs, la música ha cantat i segueix cantant la i a la bellesa, que pot referir-se a la d'un mateix o la bellesa que podem sentir quan ens enamorem d'algú, i aquell algú esdevé algú que sembla inassolible, però que només veure'l ens somniar, desitjar, i imaginar que per un moment aquella bellesa és nostra, quan en realitat no ho és. Ara si volem també podem trobar-la en la literatura, o el seu antònim. A la Bella i la Bèstia, una narració tradicional, coneguda per la versió de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, en el qual un príncep rep un encantament en què la seva figura es metamorfoseja en bèstia, per la seva arrogància, i només podrà trencar-lo si algú arriba a estimar-lo tal i com és. I en el contrapunt, apareix la Bella, una noia senzilla, però intel·lectual, i amant de la lectura, i qui finalment, aconsegueix trencar el mur que s'havia construït la bèstia, gràcies al seu amor sincer.  I encara podem trobar un altre film, protagonitzat per Roberto Begnini, titulat La vida és bella. Enmig del context del període dels nazis, el protagonista s'enamora d'una professora, i quan ja viuen feliços amb el seu fill, l'ocupació i la separació d'ella, i el pare i el fill en camps de concentració nazis els trenca la felicitat. Tot i així, malgrat la tristesa d'aquesta història com diu el títol La vida és bella. I no podem cloure aquest post, sense esmentar Sandro Boticelli i la seva Venus, qui tot i mostrar-se nua, representa el coneixement del Renaixement, la llum, per saber i conèixer l'ésser humà. Tot i així, també simbolitza la bellesa enmig d'un paisatge bucòlic.  Així doncs, al llarg de la història de l'art, tant la música, com la pintura, la literatura, o el cinema s'han referit a l'adjectiu bonic o bonica, tot i que amb diferents accepcions, sense una resposta única a la qüestió, què és la bellesa?

Escrits (II)

Aquest tren ja no tornarà a parar, però l'he hagut de deixar marxar, no era jo. 

Les paraules sortien per no mentir als teus ulls.

Em venen al cap dies de felicitat, però el riu flueix i tot es transforma, i jo m'he transformat.

Les paraules em brollaven de dins, i no podia aturar-les.

Amb veu pròpia: Qui fou la Comtessa de Dia?

El 2025 l'Arlequí estrena la seccióó "Amb veu pròpia"    per a rescatar de l'oblit o l'anonimat escriptores. Comencem preguntant-nos, qui fou la Comtessa de Dia? Doncs sembla ser que que va ser una trobaritz occitana, de la qual se'n sap ben poc.  Entre que conèixer dades dels escriptors d'aquell període no és gens fàcil, i conèixer encara més dades d'una dona que escrivia, encara és més complex. Suposem que devia ser una dona noble, d'alguna part de Provença.  Potser algun dia algun/a "arqueòleg" o "arqueòloga" de la literatura medieval potser ens descobrirà qui fou la Comtesa del Dia. Mentrestant, compartim l'enllaç del poema "Tinc un desfici"  perquè descobrim qui era la seva veu pròpia una miqueta, i hi afegim una miqueta de música. Tingueu un feliç 2025!

Balanç 2024

 

Si miro enrere, fa uns quants mesos aquest blog estava mort o això em pensava això. De fet, havia escrit un post per tancar-lo, i al cap d'un temps, vaig tornar a reprendre'l. Enguany si faig balanç, l'Arlequí ha escrit diferents temàtiques com recomancions a exposicions, a dedicat articles als centenenaris de Joan  Salvat-Papasseit i Àngel Guimerà, ha entrevistat a l'escriptora Laia Aguilar, i ha visitat la Setmana del Llibre en Català, entre molts altres. De fet, tot i que en un principi semblava que aquest espai posaria el cartell de tancat, finalment, li he donat una nova vida. De vegades, hi ha moments que les persones que escrivm tenim bloquejos, i un bon dia, les muses tornen a trucar a la porta. Tot i que, d'ençà de l'auge de les diferents xarxes socials, els blogs o blogs, com preferiu, han passat a un lloc més aviat secundari, encara en som uns quants i quantes que persistim en aquest món. Crec que es crea una mena d'interacció comunicativa, diferent que la que es pot tenir a les xarxes socials, ja que hi ha un element comú que és l'amor per l'art, la literatura, la música...És per això que faig un bon balanç del 2024 del blog Antaviana 7.0. De fet, si faig memòria aquest espai i l'Arlequí van néixer l'estiu del 2007, i un munt de vegades he escrit suposadament el darrer post, acomiadant-me, però avui, ves per on estic fent valoració d'aquest any.   I encara que la majoria de les persones que tafanegeu o llegiu els posts que escric, sempre hi ha algunes persones que de tant en tant, m'escriuen un comentari. I puc dir que en aquest cas, sóc afortunada de tenir bons i bones lectors i lectores. Així que acomiadem el 2024, i donarem la benvinguda el 2025 desitjant que poguem continuar compartint la literatura, la música, l'art. Feliç 2025!

Feliç any nou 2025!