Feliç 2012

Imatge presa de la xarxa

Tal i com Harold Bloom diu al seu darrer llibre Anatomia de la influència, la literatura és una manera de viure. Us desitjo que tingueu un 2012 ple de literatura i de vida.

En Homenatge a Joan Brossa: Caront

Imatge presa de la xarxa

228è joc literari: La mà invisible

Imatge presa de la xarxa

Aquesta és la meva participació al 228è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món, d'en Tibau.

Mentre sentia els coc-coc i els quiquiriquí dels meus companys, jo vaig descobrir que la meva gàbia era oberta. Ets una cagadubtes, vinga no t'ho pensis més i salta! No sabia si havia de saltar o seguir als altres per solidaritat. I aleshores em va venir el flaix d'unes mans que em posaven dins d' una olla al foc i com si hi hagués una mà invisible que em donés una empenta, vaig sortir de la gàbia i vaig còrrer carretera enllà.

Racons per a la lectura: La Plaça Montserrat Roig

Amb aquesta fotografia de la Plaça Montserrat Roig inauguro la secció Racons per a la lectura, on penjaré imatges i fotografies de llocs per gaudir de la literatura.

Reflexions en veu alta: La literatura, el nostre refugi

Imatges preses de la xarxa

En l'actualitat, s'estan succeint molts canvis a nivell polític, social i econòmic que ens poden trasbalasar el món tal i com el coneixem fins ara. Malgrat tot, penso que tenim un espai on trobarem un refugi: la literatura. Els més grans escriptors i escriptores com per exemple els del segle XIX, ja van escriure obres mostrant el context històric del moment amb les corresponents vicissituds per les diferents classes socials, i també per les dones que llavors començaven a tenir presència però no drets en la societat. Així doncs, les pàgines d'un llibre, o el visionat d'un film literari ens fan pujar dalt d'una barca que ens permet viatjar i convertir-nos en l'Ulisses que torna a la seva Ítaca, però abans viu fantàstiques aventures que el fan ser viu. Per tant, encara que vinguin onades gegantines que ens vulguin engolir, tenim i tindrem sempre els clàssics de totes les cultures que ens han regalat el seu llegat i que hem heretat, i gràcies això la literatura esdevé el nostre i més preuat refugi.

Troba les paraules Especial Nadal

Imatge presa de la xarxa


Aquí teniu un Troba les paraules dedicat a la literatura de Nadal:


1. Com es diu el personatge principal del Conte de Nadal Charles Dickens?

Scrooge

2. Quin director de cinema va fer una versió del Conte de Nadal de Charles Dickens?
Hi havia dues possibles respostes Robert Zemicks i Tim Burtton.

3. Com es titula el conte de Pere Calders on apareix un Pare Nöel que no és esperat per ningú?
Quieta nit

4. Qui és l'autor d'aquesta estrofa nadalenca?
Josep Carner
Branca rompuda pel vent espectral-un dia plena de fulles i rama!-,dóna'ns la flama, la flama, la flamano de cap negra foguera del mal,sinó la flama del foc de Nadal.

5. Qui és l'autor del poema titulat "Tothom ho sap és profecia"?
Josep V. Foix


6. Quin poeta va escriure el poema "Rondalla de Bou?
Maria Manent? (ho he buscat a Google)


7. Quin poeta va escriure el Poema de Nadal?
Josep M. de Sagarra

8. Quin altre poeta va escriure una "Nadala"?
Miquel Marí i Pol


9. A quin autor pertany el poema "Nit de Nadal"?

Guerau de Liost


10. A quin poeta pertany el poema "Núvols de Nadal"?

Joan Maragall

Gentil entre els gentils: Parlar d'amor en la literatura

El passat mes d'octubre d'enguany vaig decidir publicar la meva nova criatura literària: Gentil entre els gentils. Fins a la publicació del meu primer llibre A l'altra banda del riu, havia escrit narracions on apareixia algun conflicte amorós, però la idea de parlar d'amor dins del llenguatge poètic, no m'havia passat pel cap fins que em vaig trobar escrivint el primer dels textos d'aquest nou llibre. Vaig agafar dues vessants de l'amor de la tradició literària i universal: l'amor trobadoresc i l'amor definit pel filòsof Plató. Parlar d'amor en la literatura és molt complicat perquè és un dels temes més tractats en l'art. L'amor és un ésser complex i misteriós i precisament per això és tan complicat parlar-ne en la literatura. No obstant, la meva segona criatura és un intent de parlar de l'amor i, també, d'apropar-me a la poesia. Segurament, algunes de les lectures dels poetes trobadorescos catalans, així com poetes de la tradició universal, i fins i tot de la literatura castellana que han parlat d'amor han sigut les fonts que m'han inspirat a ser jo qui escrigui d'amor en primera persona, una primera persona que no deixa de ser un jo poètic i per tant un alter ego literari. Així doncs, simplement les muses m'han obert la porta de l'amor i del llenguatge poètic perquè els uneixi en forma de llibre.

Bon Nadal de la mà de Joan Maragall

Amb el poema l'Ametller de Joan Maragall us desitjo unes bones festes i un feliç any nou 2012 a tots i totes els antavianencs i antavianenques:

La pregunta enrevessada: Segona pista

Imatge presa de la xarxa

Segona pista:

L'autor no és un escriptor pròpiament dit, ni va formar part de la classe obrera.


La pista:

L'obra té un to autobiogràfic, amb un realisme notable, que proporciona intimisme a la narració, i es fa palès un clima heroic, així com un cert providencialisme.
La pregunta enrevessada:

A quina obra pertanyen aquestes característiques, qui n'és l'autor i en quin període de la literatura catalana fou escrita?

Nou joc literari: La pregunta enrevessada

Imatge presa de la xarxa

Avui l'Arlequí inaugura un nou joc literari que he batejat com La pregunta enrevessada. I com el títol indica haureu de trobar la resposta a una pregunta que us faré relacionada amb la literatura.

La pista:

L'obra té un to autobiogràfic, amb un realisme notable, que proporciona intimisme a la narració, i es fa palès un clima heroic, així com un cert providencialisme.
La pregunta enrevessada:

A quina obra pertanyen aquestes característiques, qui n'és l'autor i en quin període de la literatura catalana fou escrita?

Digues

Imatge presa de la xarxa

què et suggereix aquesta imatge?

L'Article: Qualificatius i d'altres etiquetes

Imatge presa de la xarxa

Des de sempre i fins avui s'han incrustat una sèrie de qualificatius i d'altres etiquetes relacionats amb el món de les lletres. Per exemple, fa poc en algun programa de ràdio, vaig sentir que la locutora feia la següent afirmació: "Els correctors estil·lístics no són uns literats". Bé, puntualitzem els correctors estil·lístics són un col·lectiu que es dedica a polir les obres dels autors i autores, perquè quatre ulls hi veuen més errades. No es pot dir ben bé que siguin uns literats, però són persones que estan formades com a lingüistes, i han llegit infinitat d'obres literàries, per tant tenen un bagatge cultural inqüestionable. Seguint amb les etiquetes, una altra és aquella tan famosa que diu que "els crítics literaris són escriptors frustrats." Bé, els crítics literaris fan una tasca es dediquen a llegir llibres i a oferir una opinió que sempre està tenyida de subjectivitat perquè cada lector/lectora té una interpretació del text literari diferent, però no es pot afirmar que siguin escriptors frustrats, perquè certament, ens agradin o no, els crítics són necessaris perquè es donin a conèixer obres d'autors i autores, fins i tot, quan algun decideix fuetejar una obra, perquè allò dóna peu a alguns lectors/lectores curioses a comprovar si el crític té raó. En aquest món estem massa acostumats a posar etiquetes a tot arreu, i en la literatura encara més. Cal que tothom es deslliuri d'aquests tòpics perquè sinó no avançarem, perquè cadascú ha de descobrir per un mateix com són les personalitats que d'una manera o d'altra es dediquen al món de la literatura perquè contribueixen a la seva perennitat. Ja se sap que diuen les lletres escrites queden gravades, les paraules se les emporta el vent.

Joc literari creatiu: Inventa't un micrconte

Imatge presa de la xarxa

Inventa't un micrconte a partir d'aquest dibuix d'en Sergi Grapes.

1r microconte de Garbi24:

Puc caminar tota la vida carregant el sac a l'esquena. No pesa, tant sols hi poso la felicitat i els bons records.

2n microconte de Jesús M. Tibau:

Camina lent pel pes dels dies que acumula, pel forat a la sabata i, sobretot, per l'absoluta manca de pressa.

3r microconte de Rafael Meyerhofer:

tot el que tinc ho duc al damunt...i camino, perdut, camino per no recordar el que tinc al damunt.

4t microconte d'Elfreelang:

El veritable home del sac sóc jo!

5è microconte de la Pilar:

Es carregà la vida a l'esquena i començà a caminar fins que s'enfonsà.

6è microconte de Rafel:

A la vegada que notava cada cop menys feixuga la càrrega, sentia que el cant dels ocells feia més lleugeres les seves passes.

225è joc literari: Menjar o ser menjat

Vet aquí, que ja no em quedaven diners a les butxaques, ni tampoc hi havia gran cosa a la nevera. Tot el que hi havia ja feia olor d'estar passat. Endreçant vaig trobar una sabata, i vaig pensar i si la cuino amb una mica d'oli, sal i un parell de grills d'all?Potser seria bo i tot. Vaig posar l'olla, ho vaig bullir una bona estona, i vaig punxar la sabata amb una forquilla per comprovar si estava al punt. Efectivament, ja podia para la taula, i menjar. Era a punt de mossegar aquell sabatot, i una veueta em va dir: -Ei, no te'm mengis! -No te'n mengis que jo haig de tornar a la botiga del sabater perquè m'arregli. Sóc la parella d'una altra, i totes dues hem de tornar amb el nostre amo. L'home s'ho va rumiar una bona estona, i es va estar mirant aquella sabata, sense saber què fer...

Reflexions en veu alta: El poder de la suggestió

Imatge presa de la xarxa

Diu la dita que una imatge val més que mil paraules. Cert és que no podem viure sense les paraules, perquè amb elles construïm tota mena de textos que tenen la finalitat de comunicar allò que volem dir als altres, és a dir, als i a les lectors. Però seria ingenu obviar el poder captivador de les imatges davant dels nostres ulls. Per exemple, quan veiem una pel·lícula on apareix un munt de glaç passem a sentir fred; si ens deixem seduir per un anunci de bombons, tenim el desig imperant de menjar aquelles petites creacions de xocolata que tant ens tempten i quan veiem la fotografia d'un paisatge bonic ens imaginem que caminem per aquells indrets. Així doncs, deixar-nos seduir pel poder de la suggestió és una mena de catarsi, ja que nosaltres i la imatge formem part d'un instant fugisser que ens permet evadir-nos d'on som i somniar....

Luces de Bohemia al Teatre Sagarra

Imatge presa de la xarxa
La nit del divendres 2 de desembre, el Teatre Sagarra de Santa Coloma es va omplir de gent de totes les edats per anar a veure Luces de Bohemia de Ramon del Valle Inclán. La història comença quan un poeta que s'ha tornat cec, Max Estrella s'assabenta per don Latino que no ha rebut gaires diners de vendre una novel·la. El poeta i don Latino recorren els carrers de la ciutat de Madrid de l'any 1920 per reclamar uns diners que no arriben mai. Els dos personatges decideixen ofegar les penes bevent alcohol en una taverna, i entremig es veuen immersos en una revolta de modernistes, cosa que fa que al cec l'empresonin. Finalment, Max mor, i Don Latino, el suposat amic, li roba uns diners que li havia donat un ministre, fet que provoca el suïcidi de la dona i la filla del poeta cec. Aquesta obra està ambientada als anys 20 del segle XX, apareixen les tensions entre la burgesia, és a dir, els empresaris i els obrers, alguns dels quals s'apropaven a l'anarquisme, encara ara és vigent perquè molts dels temes que tocava: la literatura, el fet que a un poeta se'l reconeix només quan es mor, les amistats interessades que busquen treure profit dels altres, i també les disticions de classes socials, des dels més benestants, com el Ministre fins als enterramorts que no tenen cultura, però no els faltarà mai la feina. És doncs una bona obra on "l'esperento" és una vida tràgica, i una societat on no es valora ni els genis artístics ni als treballadors. Ahir el Teatre Sagarra ens va fer viatjar en el temps, però aquell tren és també el mateix tren en el què tots i totes viatgem avui.

Digue'm

Imatge presa de la xarxa

què et suggereix aquest quadre?

50 aniversari Cavall Fort: Te'n recordes...?

Imatge presa de la xarxa

Quina edat tenia quan vas començar a descobrir la revista Cavall Fort? I quin era el teu personatge favorit?

50 aniversari Cavall Fort: Ot el Bruixot i Picanyol

Imatge presa de la xarxa

L'any 1971 va néixer,un bruixot a la revista Cavall Fort. El pare de la criatura es fa dir Picanyol, però el seu nom de pila és Josep Lluís Martínez Picañol. La veritat és que des que vaig començar a llegir les pàgines d'aquesta singular i indispensable revista, les aventures sense paraules, però no absentes de signficat literari em van captivar. El bruixot sempre ajuda a diferents persones amb la seva màgia, i de vegades se'n surt i de vegades "fica la pota". Però és un personatge tan encantador, que forma part de tot el que és la revista, un "magazine" cultural, educatiu, amè, interessant, divertit i un munt de qualitats més que no em cansaria de repetir. Així que per començar la meva secció dedicada a celebrar els 50 anys de la revista Cavall Fort, dedico aquest primer post al bruixot més encantador i divertit: l'Ot, el Bruixot.

Reflexions en veu alta: Fer o no ser soroll en el món literari

Avui en dia sembla que ser escriptor, en molts casos, vulgui dir ser mediàtic, conegut, o sortir a tots els mitjans de comunicació. Un bon amic, en David Madueño, em va dir una vegada que "els escriptors/poetes que no fan soroll són els que continuaran endavant en el món literari". Bé, jo no puc dir si jo sóc o seré una escriptora o no, això ja ho dirà el temps, i els lectors i lectores. Però, sí que puc afirmar que sóc de les que prefereix no fer soroll pel simple fet d'escriure. Escriure i publicar l'escrit no són actes per a alimentar l'ego, no pas per a mi. Escriure i publicar, en el meu parer, és un acte de comunicació i ara amb el bloc ja és bilateral perquè els lectors i lectores poden comentar, opinar, i completar allò que jo intento escriure quan vénen les muses i em desvetllen. Senzillament escric i publico per aquells i aquelles lectors/lectores que vulguin llegir-me. La raó de ser del meu ofici és tenir coses per dir i cercar la meva manera literària de dir-les. Per tant, no busqueu que jo sigui una aprenent d'escriptora amb ànsies de sortir a les pàgines de cultura de tots els diaris, no. Sóc una persona senzilla i humil que experimenta, crea, llegeix, esborra, torna a escriure; i en fi, es dedica a la literatura perquè forma part de mi.

Ain't no mountain high enough

En Marvin Gave i la Tammy Garrell ens diuen que no hi ha cap muntanya prou alta per aconseguir allò que somniem, l'amor:

Reflexions en veu alta: La literatura ens ensenya a somniar

Imatge presa de la xarxa

Dia a dia, ens trobem davant d'infinites adversitats, però des dels seus orígens, la literatura ens ensenya a somniar. Moltíssims autors i autores de la literatura universal, òbviament en aquest gran grup hi afegíriem tots i totes els nostres escriptors/res, ens han deixat escrites les seves obres, que en molts casos hi han reflectit societats dures, sentiments d'angoixa o de desamor en el cas dels poetes romàntics, per exemple; o com algunes filosofies ens condicionen com va voler demostrar Èmile Zolà amb el determinisme i el naturalisme al segle XIX. Tot això ens ensenya i ens ofereix un munt de textos literaris que ens fan somniar contínuament, i ens recorden que gràcies als llibres, a la música, i a l'art podem resistir qualsevol moment de desànim. Per això, els homenatges blocaires són tan importants perquè recordem a la xarxa cadascun dels i de les figures de la literatura de casa nostra que ens han ensenyat a somniar, a ser crítics, a estimar, o desestimar, a sentir l'alegria de viure, i moltíssimes altres sensacions que res ni ningú no ens manllevarà. La literatura és un viatge que comença quan obrim un llibre i que mai no s'acaba perquè quan el tanquem, continuem somniant.

(Post 1180) Joc literari: Posa't a prova

1. Nom d'una espasa del període del Rei Artús i els caballers de la taula rodona.




2. Nom d'un recurs literari.


3. Nom d'un gènere literari en què l'emissor intenta persuadir d'alguna cosa als oients.



4. Nom d'un gènere literari de l'edat mitjana.



5. Nom d'un fet polític que va canviar el període del segle d'Or en la literatura catalana.



6. Nom de la causa de la mort del protagonista de Tirant lo Blanch.



7. Títol d'una obra basada en diàlegs escrita per Cristòfor Despuig.





8. Nom sencer d'un baró del segle XIX que va escriure la primera obra considerada dins del gènere periodístic.



9. Nom d'un gènere de la literatura popular del període XVI,XVII i XVIII.




10. Nom d'un fet econòmic que es va produir a Catalunya entre el 1871 i el 1885, i nom d'un escriptor que va fer una novel·la sobre aquest fet.




11. Nom del poeta valencià a qui pertanyen els següents versos:

Per què em miren tos ulls blaus,

si no em vols, dolça xiqueta?
Si em negues del cor les claus,
per què em miren tos ulls blaus?



12. Títol d'una novel·la històrica que ha estat duta al cinema.


13. Nom de dues característiques que defineixen l'artista modernista. (Vàries opcions de resposta correctes).



14. Nom de la figura catalana que va aconseguir la normativització de la llengua catalana en el període que abraça del Modernisme al Noucentisme.


15. Nom de l'obra de Joan Maragall del qual provenen aquests versos:

Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre-home,
perquè en tens la voluntat.



16. Nom d'un poema de Joan Salvat Papasseit que sembla un camí de formigues.



17. Nom del poeta a qui pertany aquest poema de l'obra Bestiari.


Zebra
Pel desert corre la brama
que no et saps treure el pijama


18. Títol de l'obra i nom de l'autora a qui pertany l'inici d'aquesta novel·la:

I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna. La porta estavatancada. Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que al mig d'un camp, prop del mar, quan jo estava embarassaada de l'Antoni [...].



19. Títol de l'obra de Montserrat Roig del següent fragment:

La Patrícia havia sentit dir que l'aviació franquista no pensava alfuixar les posicions que havia guanyat l'exèrcit de terra. La tieta Sixta deia que, si hi havien més atas, ella no ho aguantava i que se n'aniria fora de Barcelona.







20. Nom del poeta valencià i del títol del següent poema:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Digues

Imatge presa de la xarxa




què et suggereix aquesta imatge?

El Conte per fascicles: VI darrer fascicle

Fascicle V:

-Una lladre de somriures! Va afirmar la flor. Aleshores, la Margarideta va recordar el segon quadre, el de la dona que somreia. No sabia si tenia cap relació, i abans que digués res, la flor va dir: -Sí, aquella dona del quadre és una bruixa. Viu dalt de la muntanya en una cabana, i s'ha endut tots els somriures... -Aniré a la cabana i els recuperaré. I aleshores va aparèixer el nan Benjamí. -Hola, Margarideta! -El nan Benjamí! -No et pensaves que et deixaria anar a sola a la cabana de la bruixa, oi?Així tots dos, van acomiadar-se de les flors, i van pujar muntanya amunt, mentre el nan li explicava que la bruixa tenia els somriures en un flascó, i que haurien de pensar un pla per recuperar-los. Quan van arribar-hi, el nan es va amagar a prop d'allà, i la Margarideta va trucar a la porta: Toc, toc! -Qui hi ha? -Va respondre una veu aparentment dolça. Sóc la Margarideta! Es va obrir la porta, i va sortir una dona molt bonica. La Margarideta no s'acabava de creure que aquella dona fos una bruixa, i tenia un somriure tan encomanadís que es va oblidar de tot. I la bruixa la va convidar a passar, i li va preparar un berenar de xocolata amb xurros. I el nan ja va endevinar que la bruixa l'havia encantat...

Darrer fascicle VI:

La Margarideta havia perdut el somriure, i el nan, per sort, es va amagar rere uns arbres. Va pensar un pla, un pla per desfer l'encanteri. I vet aquí que va fer espetegar els dits, i va aparèixer un llibre, el llibre màgic del nan Benjamí. El va obrir i: -A veure, lladre de somriures, ahà! Ja ho tinc. He de cercar una flor, la flor blava, que és la flor de la felicitat. I ella s'haurà de menjar sopa d'aquesta flor abans que arribi la mitjanit. Es va posar a caminar, i el llibre que portava una guia d'on trobar la flor cercada, el va dur fins a un salt d'aigua. Rere el salt d'aigua, hi havia aquella flor. Així va espetegar els dits i va aparèixer una barca i un rem. I remant i remant, va arribar fins a l'amagatall que hi havia rere la cortina d'aigua. I allà, va trobar unes quantes flors blaves. En va agafar una, la va tallar cuidadosament i llavors va tornar on hi havia la casa de llaminadures de la bruixa. Així, ell, que es podia fer invisible, a entrar i quan la bruixa estava enfeinada a la cuina preparant pocions, ell va aparèixer i li va dir a la Margarideta que s'havia de menjar aquella flor blava i que li quedava poc temps. Ella dubtava, però en veure el somriure de'n Benjamí es va decidir i es va menjar la flor blava. Al cap d'uns segons va tornar a ser ella, i ells dos van planejar una estratègia per prendre-li la capsa on la bruixa guardava tots els somriures. Així, doncs, la Margarideta va dissimular, i li va demanar que li ensenyés la casa, ja que s'hi quedaria a viure. Mentrestant, el nan, invisible, les anava seguint. La bruixa els va dur per tots els racons, incloent-hi per un racó secret d'una biblioteca, i era allí on tenia presoners tots els somriures de la gent. El nan va agafar la capsa, i la Margarideta va dir que ja era hora d'anar a dormir. La bruixa es va adormir la primera, i ells dos van sortir cames ajudeu-me d'aquella casa. El nan també previsiblement, havia agafat més flors blaves, perquè per poder tornar els somriures, la gent havia de menjar sopa de flor blava. Van agafar una barca, i van arribar a la ciutat. Allà tots dos van preparar un tiberi, i els homes, dones, i nens van menjar sopa blava, i de cop la capsa es va obrir i van sortir tots els somriures. I així va tornar la felicitat al poble.

Fi

20 anys sense Montserrat Roig: Un homenatge amb èxit de participació

D'ençà que vaig donar vida a l'Arlequí i per tant al bloc Antaviana, he tingut la sort de participar en tots els homenatge de la blogosfera que hem dedicat a personalitats de la cultura catalana que són absents, però que no els oblidem ni els deixem de llegir. Un cop més, s'ha demostrat que la blogosfera continua viva, i ben viva, i que serveix d'espai per a reunir moltíssims blocaires que s'han volgut afegir a l'homenatge. En aquesta ocasió, es tractava de posar un apunt dedicat a una autora que va morir jove, Montserrat Roig. Montserrat Roig va ser escriptora,periodista i també dona compromesa amb la seva realitat social i política. Ens va deixar un llegat: la lluita pels nostres drets, i també per la nostra cultura. Així, la xarxa s'ha vist inundada de més d'un centenar d'apunts amb l'etiqueta: 20 anys sense Montserrat Roig, i amb tres blocaires al capdavant: Víctor Pàmies, Carme Rosanas i Lluís Gil. Gràcies a tots i totes ells i ells, hem sabut l'abast de l'homenatge: 206 blocaires vam deixar el nostre granet de sorra per recordar que la seva personalitat i l'obra forma part la tradició literària catalana contemporània, i per tant, cal que la llegim, rellegim i entrem dins del seu corpus tant el literari, com el vital i el social.

20 anys sense Montserrat Roig: Isabel Clara Simó parla de Montserrat Roig

En aquest vídeo, l'escriptora Isabel Clara Simó ens explica perquè no podem oblidar la figura i la tasca cultural i de memòria històrica en llengua catalana de la Montserrat Roig. De fet, és fins i tot un vídeo que parla de temes de l'actualitat, ja que l'escriptora que fa vint anys ens va deixar a causa d'un càncer amb només 44 anys, era una escriptora compromesa amb el seu temps: la transició, així com també amb la seva llengua: el català. Montserrat Roig té una extensa llista d'obres de narrativa, així com també vídeos on ella va entrevistar a personalitats de la cultura catalana del moment. Així no podem ni devem oblidar, és més hauríem de llegir, conèixer profundament la figura i l'obra d'aquesta barcelonina que va tenir la mala sort de deixar-nos abans d'hora. Aquí teniu el meu HOMENATGE a una de les escriptores més polifacètiques i més desconegudes de tots els temps, Montserrat Roig:

L'arbre que es convertí en roure

Imatge presa de la xarxa

Un matí de primavera, en un jardí ple de roses, pensaments i orquídees, de sota terra nasqué un bri de color verd, suau i delicadíssim. El vent, la pluja, la neu i el fred el sacsejaven fins a deixar-lo gairebé intert. Al dia següent, el bri seguia creixent cap al cel. Al cap d'uns anys, aquell bri de color verd desaparegué, i en aquell racó nasqué un roure.

Una mica de música: It must have been love

Avui podeu escoltar i sentir la cançó, It must have been love del grup Roxette, que ens recorda que hi ha moments en què per alguna raó no sorgeix l'amor.

Joies lingüístiques: Depullar-se o ser despullat?

Imatge presa de la xarxa

Avui he decidit repescar la secció Joies lingüístiques per a parlar d'una dualitat, que comença amb la següent qüestió: Despullar-se o ser despullat? Vet aquí, doncs, que podria, d'antuvi, semblar una pregunta picantona, si es vol, però em centraré en termes literaris. Despullar-se, en sentit propi, significa treure's la roba. Ara bé, si parlem de literatura, fa referència a l'acció de nuar-se d'un/a escriptor/a quan mostra una petita part dels indrets més recòndits del seu jo; amagant-los paradoxalment, mitjançant el llenguatge literari. Pel que fa al segon terme, ser despullat, en sentit propi significa quan un home o una dona desvesteix a algú altre/a. Aquest segon terme es podria aplicar en dos sentits literaris. El primer és quan els/les escriptors/res arriben a l'ànima dels i de les lectors/lectores i els desvesteixen a través de la paraula amb un sentit figurat. L'altre sentit, seria quan els i les crítics/ exerceixen la seva tasca despullant a un autor/autora mostrant les seves qualitats i/o defectes millorables. En qualsevol dels dos casos, per molt que els éssers volguem amagar-nos rere la roba, dit en termes metafòrics, la literatura ens despulla, ja sigui com a autors i autores, com per a crítics i, sobretot, com a lectors i lectores.

La finestra i jo

Text inspirat en una imatge del blog del Manel d'Incontinències fotogràfiques.

Ha arribat la tardor, i m'he assegut davant d'ella. Torno a mirar-la una altra cop, és nítida, quieta i indiscreta. M'ensenya l'altra banda del món: el carrer. No puc apartar el meu esguard d'ella. I en la quietud, som un sol ésser, que s'escindeix quan el soroll trenca el silenci.

Digues

Imatges preses de la xarxa

què et suggereix aquest paisatge.

Digue'm

Imatges preses de la xarxa

què llegeixes aquest mes.

Gentil entre els gentils: Segona part del pròleg

Però com cal i toca, ens endinsarem, ni que siga breument, per la mar d’aquest recull poètic i el primer que ens crida l’atenció és el títol del llibre, Gentil entre els gentils, donat que amb aquesta pista l’autora ens està mostrant diverses coses alhora: en primer lloc, que és una gran lectora de la tradició poètica europea, que té amb la poesia dels trobadors un dels seus punts màxims en l’evolució fins als nostres dies, tot exercint de pont magistral amb la tradició clàssica gregollatina; i, en segon lloc, que el tema dels versos anirà de la mà de la influència que aquesta veu literària ha pogut deixar en la nostra autora, però en un sentit d’assimilació i reinterpretació de l’escriptura medieval. Així, ens caldria poder extraure un significat del terme gentil en la tradició, cosa que ens podria aportar alguna dada per relacionar-la amb la visió de Roser en el present llibre.

I serà això el primer que farem, endinsar-nos en la concepció que la literatura dels trobadors tenien d’un terme tan important, que fins i tot ha donat títol al volum que tenim entre mans: si bé, etimològicament, gentil deriva del terme llatí gens, paraula que venia a significar família, a poc a poc es produí l’ampliació del seu significat fins a trobar accepcions més àmplies a l’Edat Mitjana, en un sentit de qualificació tant del caràcter (ve de gràcia; de maneres delicades; cortès, atent), com del seu aspecte físic, incloent igualment a les coses com a les persones (Bell, agradable de veure o de considerar). En ambdós sentits ho podem trobar en diverses obres literàries dels trobadors, com ara en versos del poeta català Ponç de la Guàrdia, del qual extraurem com a mostra uns pocs versos:

Senyora, teniu bona anomenada;

sens mentir, no en conec de més gentil.

Això em permet suportar de bon grat

el dany que m'infligiu. Pensant en vos,

jo estic trist i vos us trobeu en pau.

M'és evident que em feu un petit greuge.

Terme que també podia trobar-se en forma adverbial, per ressaltar determinades qualitats, normalment de la dama (veiem un altre exemple del nostre autor abans esmentat):

Vull que aquesta cançó arribi,

fent drecera, a On-tot-mi-platz,

en qui veig tanta bellesa

que és senyal de cortesia.

Gentilment parla i acull,

Déu la tingui entre nosaltres;

el seu ment tan preuat

destaco sobre els millors.

En definitiva, i tot emprant les paraules de Badia i Margarit:

“El segon mot recomanat per reemplaçar gallard és gentil [...] Així, de l’accepció, ja secundària, de ‘noble, generós’ (Muntaner), passà a tenir el sentit poètic de ‘gràcia, bellesa’”.

Paisatges literaris: Perseguint Apol·lo

Imatge presa de la imatge

Els meus peus m'han conduit fins a l'indret pregó i solitari, on sóc ara. Em desfaig quan l'aroma de la gespa puja pel meu cos. Camino per tocar l'astre que desprèn l'escalfor que m'abraça i m'encega, sota l'aixoplug del cel. Cada vespre hi torno amb l'esperança de palpar un bri de raig del déu Apol·lo.

Conte breu: La castanyera

Imatges preses de la xarxa

Era l'aniversari de la Nora, complia trenta anys. Sempre era tan callada... Temia que s'obrís una escletxa dins del seu món. Un vespre després de moltes hores treballant, una olor la va portar a fer un passeig com si entrés per primera vegada a la seva ciutat natal. I, passejant, passejant es va tioar amb la paradeta d'una vella amb el rostre dolç i afable. Era la castanyera. La Nora es va es va sentir hipnotizada per l'olor de castanya acabada de coure. La castanyera li va preguntar: -Vols un cucurutxo de castanyes, maca? Ella li va respondre que sí, i li va donar les gràcies. Així la Nora se'n va anar caminant i menjant aquell fruit de la tardor.Tornava a néixer.

Reflexions en veu alta: La narrativa eròtica

Acabo de saber que Cosstània edicions ha encetat un projecte prou saborós per a incentivar la narrativa eròtica en llengua catalana. Bé, no cal negar que aquest subgènere està creixent dia a dia en la literatura catalana actual, i això és positiu. Ara bé, penso que no cal confondre el fet que un autor o autora posi un conjunt d'escenes pujades de to, amb la narrativa. Vull dir que des de sempre, jo tinc clar que tant una novel·la com un conte han de tenir un argument que enganxi als i a les lectores per a què flueixi fins que arribem al final; i mai tan ben dit, en aquesta ocasió. En alguns casos, i ara generalitzo, pot passar que els i les autores decideixin recrear-se en les descripcions de les trobades sexuals, i s'oblidin que hi ha una trama que queda aturada i/o oblidada. Com a lectora, a mi això em fa perdre l'interès per la novel·la o pel conte, perquè aquella "obra", suposadament narrativa i eròtica, esdevé simplement un collage eròtic que per a mi no té cap interès literari, només l'interès morbòs de veure què passa en les escenes picantones i prou. Crec que com tot subgènere cal que aquells i aquelles que s'embarquin en aquesta narrativa tinguin clar que els i les lectores volem llegir una novel·la i conte eròtics.

L'Article: El pròleg, una obra mestra de la literatura

Des de sempre els mestres m'havien ensenyat que les obres literàries es dividien en els gèneres de la narrativa, la poesia i el teatre. En algunes ocasions, també esmentaven els assaigs, sobretot quan entràvem en el període del Noucentisme i Les Glosses d'Eugeni d'Ors. El que mai ningú no m'havia dit mai és que el pròleg és una obra mestra de la literatura que s'inclou dins d'una altra obra, un llibre. D'ençà que he començat l'aventura d'escriure llibres, he tingut la sort de trobar una persona que sap convertir un senzill pròleg amb el desplegament de paraules plenes de llenguatge figurat, amb la intenció de captivar el lector per fer-lo entrar en l'obra que és a punt de començar a llegir. Així doncs, considero que tot text que encapçala una obra literària és també una petita obra mestra de la literatura, que a més, permet als i a les lectors tenir un primer esboç del llibre que té entre les mans. L'Alfons Navarret doncs ha sabut copsar la idea de les dues criatures literàries que he escrit( A l'altra banda del riu i Gentil entre els gentils), i els ha donat una nova dimensió perquè pròleg i llibre formen un conjunt unitari que obre la porta als i a les lectores que vulguin endinsar-s'hi per perdre's en el món de la literatura.

Digues

què et suggereix aquest poema visual d'en Toni Prat?

Gentil entre els gentils: Un altre primer llibre

Quan una persona es dedica, en la mesura possible, a l'ofici d'escriure hi ha un moment en què gesta i elabora un llibre. Qualsevol llibre sempre és un primer llibre, perquè evidentment quan es fa una primera obra, si em permeteu aquesta expressió, l'escriptor/a és un nadó i encara li queda molt camí per recórrer per trobar la seva veu, perfeccionar el seu estil, consolidar els seus referents literaris, etc. I clar, en aquell primer esborrany queden els dies que s'ha passat corregint, esborrant, reescrivint paràgrafs fins que ha arribat aquell esborrany. I passat un temps, si les muses el o la voltegen torna a crear una segona obra, però en realitat, continua essent un primer llibre. Els qui intentem escriure, a més o menys talent literari, sempre cerquem tantejar nous camins, i per això el segon, és també el primer. És un nou primer esborrany, però amb un intent de navegar per nous trajectes literaris i per d'altres gèneres. Vaig començar el meu primer llibre A l'altra banda del riu amb un conjunt de relats al voltant de la filosofia d'Heràclit: tot flueix, no podem tocar dues vegades el mateix riu. Aquest cop, i sense ben bé buscar-ho directament, m'he encaminat cap al llenguatge poètic, i així ha nascut una nova obra literària, que també és la primera: Gentil entre els gentils. En aquesta ocasió, el nom que obre el llibre és un trobador Bernat de Ventadorn. Així doncs, un llibre sempre serà el primer llibre, perquè en cada obra s'obre una porta nova de la literatura.

Primera part del pròleg del llibre Gentil entre els gentils

Portada del llibre Gentil entre els gentils.

Aquí teniu un fragment del pròleg de la meva nova criatura Gentil entre els gentils. L'autor del pròleg és Alfons Navarret i Xapa.

Pròleg: Història d’una història d’amor.
Acompanyar amb unes senzilles paraules un llibre sempre és un exercici complex, que podríem qualificar com un salt al buit: ni tan sols amb elles cap lector no en podria extreure una visió lúcida, un mapa geogràfic que li permeta no perdre’s. I podem afirmar això perquè la literatura, la que s’escriu en majúscules i amb voluntat de perviure, de canviar la vida dels potencials lectors que assumisquen el risc d’endinsar-se en els seus territoris inexplorats, té per finalitat ocasionar una pèrdua en el lector: de referents, de constants vitals, i així, si se’m permet la comparació, arribar a la delicadesa d’una operació a cor obert, o millorment, a ànima oberta: cap text seria sincer si no intentara, amb ell, colpir el rostre del seu lector i no endolcir-lo amb amabilitats que resultaran, en uns instants, sempre falses... hi ha, com en tot a la vida, l’autor que es conformarà a no ferir massa, a deixar el buit i passar pàgina, a no arriscar el seu propi univers en un despullament que, de vegades, pot no arribar a suportar una ànima sensible (i ho penseu o no, els escriptors, els poetes en tenen, d’ànima, per molt que intenten amagar-se darrere les pàgines d’un llibre). No parlem, en tot cas, d’això, d’obvietats, perquè per molt que ho neguem, hi ha una tendència, encara que mínimament narcisista, a l’exhibició en tot autor, però els autors de veritat ens mostren la pell nua i no una disfressa, i aquest acte és el que fa mal, el que dol, el que marca l’existència, tant la pròpia com la de tot altre que, per efecte i causa de l’aproximació i la versemblança que tot escrit pot arribar a provocar, arriba a llegir cadascun dels caracters que hom ha hagut de cremar en el full amb tinta impresa. I no intentem cap justificació, sinó només deixar ben clara la nostra intenció en encapçalar amb uns mots un fragment de vida, vida que tota poesia hauria de poder emmarcar i mostrar. I en aquest sentit, després d’haver extraviat voluntàriament els mapes, voldríem deixar obert un sender, un punt de partida, a fi que el lector puga continuar la troca i bastir el seu edifici de significants i de sentits d’un ram de versos com el que ens ocupa...

I és que amb Gentil entre els gentils, Roser Caño ens regala un canvi de sentit, un gir important en la seua trajectòria que, després d’haver suposat passar pel conte s’aproxima a la poesia i ho fa amb la serenitat amb què els grans humanistes aconseguien de dominar, a poc a poc, les distintes facetes del coneixement: com un repte, com una manera d’esprémer una mica més les seues capacitats creatives i d’arribar a regalar-nos una mirada global... I no parlem en va quan diem que de les capacitats poètiques que ens mostra n’endevinem un llarg camí i ben fructífer, si decideix de continuar les seues passes per aquestes contrades del vers.

Endevina,endevineta...

a què creus que correspon aquesta imatge?

Properament, l'Arlequí donarà una nova pista...

A propòsit quart aniversari del bloc Antaviana

Quan comences l'aventura d'un bloc, tens la necessitat d'escriure sovint, i per tant d'actualitzar-lo. Quan la criatura cibernètica compleix quatre anys i mig, es consolida i aleshores és moment de deixar entrar els silencis, i de canviar la impetuositat d'actualitzar el bloc dia a dia, amb el fet d'escriure quan a l'autora li vingui una idea per fer un post que li agradi i que cregui interessant. És per això que potser a partir d'ara trobareu que baixa una mica la intensitat de l'activitat blocaire, però això no vol dir que decaigui. Continuaré escrivint, proposant jocs literaris/creatius però amb mesura.

20 anys sense Montserrat Roig: 10 de novembre

20 anys sense Montserrat Roig

El 10 de novembre es compliran 10 anys sense Montserrat Roig. Tothom que vulgui participar-hi, només cal que posi un apunt al vostre blog, i a l'entrada hi digui 20 anys sense Montserrat Roig. Ja sabeu podeu enviar-me les vostres aportacions al correu rcanovalls@gmail.com, o podeu deixar un comentari indicant l'enllaç i el nom del blog.

El bloc dels contes divers: Ales de papallona

Il·lustració de Deborah Melmon.

Era un matí de primavera preciós. La Jasmin havia tret el gos a passejar, i per primera vegada l'acompanyava el Youssef, el seu germanet. Aleshores el Youssef va veure una papallona i la va començar a perseguir sense èxit. La Jasmin es va fer petita. Era un matí de primavera, i ella i els seus pares van anar a fer un pícnic als jardins de Montjuïc. Llavors ella va veure una papallona volant i la va perseguir fins que es va perdre... Al cap de poc, els pares la van trobar. I aleshores, quan van arribar a casa, a la Jasmin li van néixer ales de papallona.

Opina: El premi Nobel de literatura 2011

Avui repesco una secció que tenia abandonada per la poca participació dels blocaires.

A propòsit del Premi Nobel de literatura d'enguany Tomas Tranströmer:
Creus que la gent llegeix més un autor si obté el Premi Nobel de literatura?

Joc creatiu: Continua el microconte

Us proposo un joc literari creatiu, heu de continuar aquest microconte, a partir d'aquesta imatge. Podeu deixar els vostres microcontes en un comentari, i jo després els aniré penjant aquí. Gràcies.

Hi havia una vegada una nena, que sempre estava a la seva habitació i mai sortia al carrer.

1. Microconte de la Carme: mai no va entendre que l'olor sortia de les flors i els xiscles els feien el ocells.

2. Microconte del Dissortat: Mai treia el cap per la finestra i unes gruixudes cortines li impedien veure la llum natural, i per açò la làmpara de la seua habitació, tant de dia com de nit, sempre estava encesa.

3. Microconte de Globos.blog: mai va pensar que a l'altre costat de la finestra hi havien nenes com ella passejant pel carrer, jugant.

Reflexions en veu alta: La muntanya russa

L'ofici d'escriure és complex ja que requereix llegir, viure i escriure... Escriure és com una muntanya russa, els qui intentem crear viatgem en èpoques dins d'un tren que corre cap amunt, i avall. També n'hi ha d'altres on la muntanya s'atura i descansa sota un llençol que la protegeix de la pols i de les teranyines. Però també, és cert que aturar-se uns instants, siguin breus o llargs, esdevenen una porta oberta per a descobrir nous camins per a continuar creant, partint de zero. Paradoxalment l'escriptor/a és un nadó a cada passa que fa davant del full en blanc, i també duu amb ell o ella la maleta, on hi desa les lectures, les vivències i els milers d'esborranys que mai no han vist la llum, però que han sigut el fil d'un cabdell. Així és que ara cal esperar dins de la muntanya russa, i abandonr-se a les muses perquè em transportin per paratges desconeguts.

Especial Troba les paraules: 9 d'octubre, diada del País Valencià

En motiu de la diada del País Valencià, avui us proposo un Especial Troba les paraules, amb pistes sobre autors/res, artistes i personalitats de la cultura valenciana.

1. Nom del cantautor que posa veu als poemes d'Ausiàs March.

Raimon


2. Títol d'una novel·la cavalleresca i nom i cognom del primer autor.

Tirant lo Blanch. Joanot Martorell



3. Nom i cognom de dos autors que recentment han escrit una novel·la a quatre mans.

Francesc Mompó i Mercè Climent

4. Nom i cognom d'un lingüista, literat, i intel·lectual valencià que fa poc va rebre un homenatge catosfèric.

Enric Valor

5. Títol d'un conegut poema de Vicent Andrés Estellés.

Els amants


6. Nom i cognom d'un poeta coetani a Ausiàs March.

Jordi de Sant Jordi


7. Nom i cognom d'un cantautor valencià desaparegut.

Ovidi Montllor



8. Nom i cognom d'un autor de la Renaixença.

Teodor Llorente


9. Nom amb què es coneix el període literari del segle XV.


Segle d'or


10. Títol d'un poema de Vicent Andrés Estellés interpretat per Ovidi Montllor.


Coral Romput

Dues versions: Cheek to Cheek

Versió del duet Louis Armstrong i Ella Fitzgerald:



Versió de Frank Sinatra:

Digue'm

què llegeixes aquest mes?

Digues

què et suggereix aquesta imatge?

Creació poètica: Pluja de llàgrimes

S'originen núvols negres. Comença la tempesta, plouen llàgrimes, que deixen escapar gotes de dolor, que esdevenen el riu que desemboca al mar. Després de la pluja, neix el sol dins dels meus ulls.

El bloc dels contes divers: El diari secret

Aquell dia, la Diana estava netejant i endreçant el despatx de papers i objectes vells,. De cop i volta, li va caure, d'un prestatge, un diari, el seu diari secret. Ella el va obrir i de cop es va encongir, i es va tornar a asseure a la seva taula de l'institut, allà on va dibuixar el seu primer cor amb la inicial del seu primer amor platònic.

Creació poètica: La pluja del record

A través dels vidres d'aquest vagó, torno a passar per l'estació, on tu i jo vam coincidir durant un intens moment. Cada gota, em mostra un trosset d'aquell record.

Digue'm

què llegeixes aquest mes.