dilluns, 7 de desembre de 2020

Improvisacions literàries 1 : L'ocell d'ales verdes i blaves

 






Era el darrer dia d'estiu. En poques hores, la rutina de setembre tornaria a la seva vida. Havia decidit entrar en aquell bar nou, a prop de la platja, que semblava de pel·lícula. Allà on l'havia vist per última vegada. Un rostre sense nom, uns ulls que ella dibuixava per les nits en silenci, escrivint una narració de ficció. De cop, va veure entrar aquell ocell de plomes blaves i verdes. Qui sap si aquell ocell era el senyal d'algun futur ple d'esperança.

dimarts, 24 de novembre de 2020

25 de novembre: Emprendre el vol sense por.

 

NI UNA MÉS!

NO A CAP VIOLÈNCIA DE CAP TIPUS, NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

No podia articular cap mot, sentia les ferides de les cicatrius que ningú podia veure. Es mirava al mirall, i podia veure aquell rostre marcat per la tristesa, les llàgrimes no vessades per la basarda de mostrar la pròpia vulnerabilitat. Després de veure's aquell senyal, que ja mai més s'esborraria de la seva memòria, va marcar un número, 016. Amb una veu tremolosa, finalment, va demanar ajuda. Ella no vol ser una víctima més, ara més que mai, vol sentir la vida dins seu, i les seves ales no estan mortes, simplement, estaven lligades, però fins i tot els lligams més forts, es poden trencar. I ella va trencar els lligams, i va emprendre el vol sense rumb, però sense por. 


diumenge, 22 de novembre de 2020

Feliç dia de la música

Avui és el dia de felicitar a tots i totes aquells que ens deleiten cada día amb la seva música, ja sigui tocant algun instrument, composant una lletra de cançó o cantant-la. Aprofito l'avinentesa per recomanar-vos un grup que potser ja coneixereu, però que he descobert que es diuen Stay Homas, que han composat, tocat i cantat cançons dedicades al confinament, que ens poden alegrar una mica aquest temps tan estrany, difícil i esquerp. I no tan sols això, sinó que a través de les seves lletres, ens poden arribar missatges que ens obrin una nova perspectiva vital, valorar les petites coses importants: com poder veure les amistats, tenir un amor que potser ens espera, o potser encara no coneixem, caminar pels carrers, i que fins i tot, un cop s'acabi aquest malson, potser ens atrevim a dir coses que abans potser no hauríem dit, vull dir, que cal reviure, o tornar a començar a viure i no deixar-nos véncer mai per la tristesa o la desesperança. Potser sona utopia, però simplement, jo mateixa lluito contra aquestes tenebres perquè tard o d'hora tot canvia i tot passa. Mentrestant, gaudim de la música, sigui la que sigui que us agradi, perquè hi ha gustos per a tots i totes. Feliç dia de la música i per celebrar-ho us comparteixo una versió diferent de "Paraules d'amor", cantada per Joan Manuel Serrat i Pablo Alboran.




diumenge, 25 d’octubre de 2020

Propera activitat cultural: Conferència virtual "La consciència de si mateixes i la seva autoestima en dues dones: Catherine i Aloma.

 


El proper dilluns 16 de novembre, hi haurà una conferència sota el títol: "La consciència de si mateixes i la seva autoestima en dues dones: Catherine de Jane Austen a L'abadia de Northanger i la protagonista de la novel·la Aloma de Mercè Rodoreda. Serà a càrrec de les ponents, Marta Caño, Núria Valls i Roser Caño. La xerrada serà virtual, començarà a les 18:00h i està dins l'agenda d'activitats de l'AELC.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Improvisacions literàries: El bosc encantat (1a part)

 


Hi havia una vegada, una nena que es deia Marina, que tenia 10 anys, aquell dia havia anat a la biblioteca de la seva ciutat Santa Coloma de Gramenet.  Se li feia pesat haver de dur mascareta, però sabia que en temps de covid-19, no tenia més remei. Estava a la secció de llibres de misteri, i en va veure un que tenia aquesta imatge que veieu a la portada. Una nena va entrar en un bosc encantat... i de cop i volta, un vent molt fort es va endur la Marina cap a un indret ple d'arbres, fulles rogenques tardorals. Estava dins del llibre.


Continuarà....

dissabte, 19 de setembre de 2020

Silenci, comença la sessió: Big, i l'esperit de Peter Pan.


Comencem aquesta nova secció, dedicant el post a una pel·lícula de culte. A finals dels 80, molts de nosaltres vèiem per primera vegada Big, un film dirigit per Penny Marshall, on un noi de 13 anys troba una màquina màgica amb un bruixot d'ulls inquietants, al qual li demanava ser gran. L'endemà aquell adolescent es lleva convertit en un home de 30 anys, un home amb l'esperit de Peter Pan. Al principi, el protagonista es comporta com un nen amb un cos d'adult, però quan s'enamora de la protagonista comença a esdevenir adult, treballa, es mostra ocupat. En un moment donat, el seu amic de l'institut, li diu on pot trobar la màquina que el pot tornar al seu món, i després de donar-hi voltes, el noi decideix tornar-hi, deixant enrere l'altre món. I no podem oblidar, l'escena en què Tom Hanks encén la màquina en un lloc solitari, i l'elipsi que hi ha entre l'acció de demanar el desig i la descoberta de la noia del mateix a través de les paraules "desig concedit", una escena realment sublim. El cert és que quan la vaig veure per primer cop, em provocava tristesa que ell tornés a ser adolescent i deixés enrere la noia, però tornant-la a veure m'he adonat que el missatge del film és clar: només es pot ser nen una vegada, i després ja no podràs tornar a ser-ho. Així doncs, opino que Marshall mostra els avantatges i desavantatges dels dos móns: l'adult i el de l'infant/adolescent, que són sovint contraposats, però al cap i a la fi, t'adones que cadascú ha de viure segons l'edat que té en aquell precís instant, sense saltar-se etapes, ni voler tornar enrere. I el desellenaç ple de poesia: quan els dos adolescents amics, caminen amb les seves biciceletes, escoltant de fons aquella melodia que ben segur que a molts ens provoca una barreja de nostàlgia alegre. És una gran pel·lícula que ja forma part d'aquelles peces que per anys que passin mai no moriran, ja que l'aventura de créixer i viure les diferents etapes vitals és quelcom que sempre s'esdevé, encara que els temps canviïn. 

diumenge, 13 de setembre de 2020

Resiliència blocaire: L'Arlequí torna a la xarxa.

 


Lectors i lectores,

Després de molts anys, de vegades em plantejo si tancar o continuar amb aquest bloc. Avui he tornat a optar per la segona opció. En l'actualitat amb les xarxes com Facebook, Twitter, Instagram, Youtube, o Tik Tok, sembla que els blocs estiguin en període d'extinció, però què voleu que us digui, em resisteixo perquè sento que encara puc escriure idees, pensaments, opinons de llibres, etc.  I com a propòsit vull intentar escriure com a mínim un post a la setmana. Sí, sembla una utopia, però aquest cop, l'Arlequí vol tornar a escriure i vol que vosaltres escriviu aquí si ho voleu. Encara no sé si hi haurà noves seccions, o de què us parlaré, però sempre serà de i sobre cultura d'arreu del món, perquè al cap i a la fi, la cultura creix amb nosaltres, ens permet somniar i voler saber més. El filòsof Sócrates va dir un cop: "Només sé que no sé res". Doncs això, que volem saber més i compartir allò que no sabíem i descobrim ara. Així que sigueu de nou benvinguts i benvingudes, tant si sou lectors/res silenciosos/es com si decidiu deixar els vostres comentaris. Així doncs, fins aviat!

dimarts, 18 d’agost de 2020

Efemèrides: Federico García Lorca

 


Avui 18 d'agost es compleixen vuitanta-quatre anys de l'afusellament del poeta Federico García Lorca. Sí, d'aquell noi que va deixar tantíssims poemaris, i obres de teatre que estan dins del nostra memòria col·lectiva. Avui li dediquem aquest post amb un dels seus poemes:

Verde que te quiero verde
verde viento verdes ramas
el barco sobre la mar
el caballo en la montaña.

Verde, que yo te quiero verde.

Con la sombra en la cintura
ella sueña en la baranda
verdes carne, pelo verde
su cuerpo de fría plata.

Compadre quiero cambiar
mi caballo por tu casa
mi montura por tu espejo
mi cuchillo por tu manta.

Compadre vengo sangrando
desde los Puerta de Cabra
y si yo fuera mocito
este trato lo cerraba.

Poema original de Federico García Lorca:
Romance sonámbulo


Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.
Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas la están mirando
y ella no puede mirarlas.

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.
La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.
¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.

-Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los puertos de Cabra.
-Si yo pudiera, mocito,
este trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
-Compadre, quiero morir,
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?
-Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
-Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
¡dejadme subir!, dejadme
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.

Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.
Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal
herían la madrugada.

Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
Los dos compadres subieron.
El largo viento dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.
-¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está tu niña amarga?
¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.
La noche se puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos
en la puerta golpeaban.
Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa
dejadme subir al menos
hasta las altas barandas.

Compadre, quiero morir,
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.

Compadre donde está dime,
donde está esa niña amarga
cuantas veces la esperé
cuantas veces la esperaba.

(1928)

dijous, 6 d’agost de 2020

Reflexions en veu alta: Moments difícils-Necessitem cultura.

Des del març d'enguany, estem vivint moments molt difícils a causa de la pandèmia del Covid-19. Malgrat tot, a tot arreu, els festivals de teatre estan obrint per al públic, i així també com diferents iniciatives culturals. Tot i que, no podem abaixar la guàrdia, i hem de ser curosos, amb nosaltres i els altres, la cultura no s'atura. Precisament ara necessitem la cultura més que mai, per alimentar-nos, per viatjar, somniar, i tenir l'esperança que un dia o un altre aquesta situació passarà. Així doncs, no deixeu de llegir, d'escriure, de visitar museus, d'anar al teatre, però sense oblidar les mesures d'higiene. 

dissabte, 20 de juny de 2020

Nou conte a Bubok: L'oracle de Sofia



Em fa molta il·lusió compartir aquesta notícia: aquest matí he publicat a la pàgina www.bubok.com un nou relat breu titulat "L'oracle de Sofia". 
https://www.bubok.es/libros/264434/LORACLE-DE-SOFIA 

És un llibre en pdf, i es pot descarregar de manera gratuïta. Si algú té curiositat per llegir-lo, només cal que el cerqui en la pàgina web citada.




divendres, 12 de juny de 2020

L'Article: Vivint morint Pau Donés i Maria Rosa Sardà





Aquesta setmana enmig d'un confinament pel Covid-19 i de la progressiva desescalada en la que estem immersos, dues personalitats de la cultura ens han deixat, i totes dues per la mateixa "maleïda" malaltia. A principis de setmana, va morir Pau Donés, cantant i integrant de la banda Jarabe de Palo, als 53 anys. Des del moment, que a ell li van diagnosticar la malaltia, ho va fer públic, fins i tot des de les xarxes socials, visibilitzant el càncer. El dijous va morir una altra figura catalana, Rosa Maria Sardà, als 78, qui també va fer pública la seva malaltia, i en un moment donat va anunciar que no volia seguir cap més tractament. És admirable com tant l'un com l'altra han viscut morint cada dia una mica més. Sé que aquest post és trist, però també ens mostra el coratge d'unes persones que han sigut atrapades "pel bitxo" i des d'aquell moment s'han dedicat a viure intensament, i sense desinflar-se interiorment. Em recorda també quan Carles Capdevila que ja fa morir fa uns anys, també va visibilitzar no només la malaltia, sinó que va fer tota una sèrie d'articles per parlar d'emocions, del dia a dia, etc. durant aquell període. M'admira de veritat perquè la seva actitud no morirà, i ens ensenya que passi el que passi em de continuar vivint, encara que cada dia poguem ser una mica més vells, o potser morim una mica més. Però no, no, no vull que penseu que els que estem vius, morim, no, simplement, hem d'aprendre d'aquest coratge i d'aquest tarannà positiu malgrat les maleïdes circumstàncies.  Les dues morts m'han colpit, especialment, la de la Rosa perquè ja feia anys que l'havia vist a la televisió, al teatre, al cinema, i és d'aquelles persones que encara que no la coneguessis en persona es fan estimar per tota la seva vàlua, i per tot el que ens han llegat a la cultura. En Pau ha deixat mitja vida penjada, buida, però la seva música no. La seva música ens continuarà parlant, i ens continuarà acompanyant, encara que ell no hi sigui de cos present.  A reveure, i no us oblidarem, perquè la cultura no mor ni hem de deixar que mori mai.

dissabte, 16 de maig de 2020

Reflexions en veu alta: Maria Aurèlia Capmany





Confesso que desconeixia qui va ser Maria Aurèlia Capmany. Gràcies a la tasca docent de la modalitat de Literatura Catalana de 2n Batxillerat, he llegit la seva biografia, i també l'anàlisi de la seva narrativa. Capmany va ser una autora que va lluitar per la igualtat entre homes i dones, no només des de la seva obra, sinó també de manera activa. De fet, va influir en autores més joves, com Montserrat Roig. Em pregunto per què desconeixem tant les nostres autores, incloent-hi les de l'Edat Mitjana. Quan canvia l'any, es dedica tot aquell període a recordar a un escriptor, i fins ara sinó m'erro, només s'ha dedicat un any a Mercè Rodoreda, i un altre a Víctor Català, aquest darrer ha passat una mica amb poc ressò. Recordo que uns quants anys, tota la xarxa blocaire vam dedicar tot un dia a recordar la figura de Salvador Espriu, que crec que tampoc va ser prou valorat en la seva època. Hem de conèixer i reconèixer que figures com Maria Aurèlia Capmany van contribuir a canviar el panorama, a ser conscient de la necessitat de potenciar els drets de les dones. És més, aquesta autora va rebre l'influx de dues autores europees també pioneres en la lluita feminista, Virginia Woolf i Simone de Beauvoire.  Ara celebro que com a professora, hagi descobert qui va ser, i què va fer en vida, i com autores com la Roig, van seguir la seva lluita a través de la seva trajectòria literària, vital i social. 

divendres, 10 d’abril de 2020

#microescritsdelarlequí: El mar blanc

Una veu de dins meu em desperta. Havia oblidat les paraules, el full mai començat. L'Arlequí dormia lluny de les muses que intentaven desvetllar-lo, ella creia que havia mort la veu dins seu. I la veu el va despertar, sorprenent l'Arlequí. Al principi, no sabia si era la seva, però sentí alguna cosa que creixia, i li deia: "trenca el silenci, omple de tinta el mar blanc". Tremolava, estava mut, i la viu li xiuxiuejava: "no tinguis por, trenca el silenci, omple de tinta el mar blanc, sinó la veu s'apagarà. Les darreres paraules, el van desvetllar del tot. Encara no sabia com començaria, però l'Arlequí estava decidit a omplir de tinta el mar blanc.

dimarts, 31 de març de 2020

Iniciatives culturals interessants



Una iniciativa interessant que fa temps està duent a terme la Xarxa de Biblioteques es diu "robaunpoema.  Un dels escriptors i blocaires que hi participa des del Facebook és en  Jesús M. Tibau . Aquesta iniciativa es tracta d'agafar llibres i combinar els títols per fer petits poemes. Una bona manera d'incentivar la creativitat i la poesia. Així que ja ho sabeu si teniu ganes de fer coses creatives aquí en teniu una. 
Una altra iniciativa prové de TMB i és el concurs literari que cada any per aquestes dates es convoca coincidint amb les dates de Sant Jordi. Enguany a més del #relatlliure "eltweetrelat i #l'instarelat, també hi haurà una nova categoria #àudiorelat. Així que tots i totes aquells als qui us agradi escriure, i tingueu algun text que passi en un bus, taxi, metro, o bici, per què no, i teniu ganes de presentar-vos al concurs, doncs ja ho sabeu. 

dilluns, 16 de març de 2020

Trencant el silenci

L'Arlequí ha hivernat durant uns mesos, i ha estat en silenci. Però ara que s'apropa el període del creixement de noves arrels i brots verds, l'Arlequí s'ha desvetllat. S'ha trencat el silenci en mil bocins, i des d'avui tornarà a parlar de literatura, llibres, d'art.

dijous, 2 de gener de 2020

Fundació Joan Brossa-Twitter: #Fotopoemari





Com cada 30 de desembre, la Fundació Joan Brossa proposa una iniciativa creativa al Twitter, a través d'una obra del poeta barceloní. Enguany el hastag és #Fotopoemari, i és que a partir d'una imatge o poema fet per Joan Brossa, els brossians irremeiables podem crear les nostres pròpies "obres brossianes". Així que si escriviu i adoreu Brossa, us animo a participar-hi, fins al 19 de gener. 

Feliç 2020



Lectors i lectores, us desitjo que tingueu un 2020 ple de noves lectures, noves creacions, i projectes culturals. Feliç any nou 2020.