Cercar en aquest blog

dissabte, 17 de desembre de 2016

Crea, inventa't, escriu: Continua el relat




A partir de la imatge i d'aquest inici, podeu continuar el relat. Animeu-vos i deixeu les vostres participacions als blocs/blogs o en forma de comentaris.

Una nit d'hivern, vaig descobrir una capsa entreoberta...

Una nit d'hivern vaig descobrir 
una capsa entreoberta...
que continua així,
com un poema del qual
no trobo la darrera lectura.
Una nit d'hivern va c
omençar

la meva primavera.

(Helena Bonals)

"em va estranyar trobar un lliri d'aigua sobre la calaixera. La seva sentor de seductor verí em va produir un esglai."

(Glòria Abras Pou)


Una nit d'hivern vaig descobrir una capsa entreoberta...
Pobre il·lús, l'obrí i no hi havia res.

(JP MERCH)

dissabte, 26 de novembre de 2016

Ponts literaris: Homer i Joyce





Darrerament i gràcies al màster d'Art i Humanitats que curso a la UOC, he pogut llegir fragments de l'Odissea d'Homer i l'Ulisses de James Joyce. Hi ha estudiosos que afirmen que la novel·la de l'autor dublinés no té relació amb l'Ulisses de l'autor grec, però també hi ha estudiosos com Raul Rodríguez Freire que defensen la tesi contrària, és a dir, l'Ulisses de Joyce està vinculat a l'Ulisses d'Homer. És ben clar que hi ha moltes divergències entre ambdues obres, primer perquè pertanyen a períodes molt distants entre si, i després perquè cada autor va viure en un context social, econòmic i cultural diferent. No obstant, això, Rodríguez Freire sosté que abans de Joyce hi han hagut molts que han volgut reprendre el tema del viatge i el retorn. Un dels autors que primer pren l'Ulisses homerià i li dóna un altre caire és l'italià Dante Alighieri qui en la seva Divina Comèdia, va fer aparèixer l'itaquès als inferns, i en va fer una desmitifcació prenent-li la condició d'heroi que l'autor grec li havia otorgat.  Al segle XX, Joyce va reprendre el mateix tema amb el seu protagonista Dèdalus, qui reprèn un viatge pels carrers de Dublín i després torna amb la seva "Penèlope", Molly.  Tenim dos personatges totalment oposats, un és un heroi, amb qualitats quasi divines i una dona fidel i tradicional, i l'altre és un personatge del segle XX, l'era de la modernitat, quotidià, casolà i pacifista, lluny de l'heroi. Tanmateix, encara que totes dues obres siguin tan diferents, l'una no es pot llegir sense haver llegit l'altra, perquè entre elles hi ha ponts literaris, aquells ponts que construeixen una tradició literària que va des de l'antiguitat grecollatina fins a l'actualitat.

diumenge, 20 de novembre de 2016

CREA, INVENTA, ESCRIU: L'arbre solitari



Insira't en aquesta imatge, i crea, inventa i escriu un aforisme, un poema, un conte. un haikú, el que vulguis. Escriu i penja-ho al teu blog/bloc i comparteix la teva creació.

dissabte, 12 de novembre de 2016

Relflexions en veu alta: Bob Dylan, Premi Nobel de literatura 2016

Enguany, el cantant Bob Dylan ha estat guardonat amb el Premi Nobel de literatura 2016. En els dies posteriors, a les xarxes socials va aparèixer un debat, en què hi havia dues posicions: els qui consideren que Dylan és un poeta a través de les seves cançons i per tant, és mereixedor d'aquest Premi, i aquells qui consideren que el cantant no hauria d'haver estat el gualardonat. De fet, Bob Dylan no és només cantant, és un cantautor, ell és qui crea les lletres de les seves cançons, unes cançons plenes d'idees, emocions i pensaments que podríem relacionar amb la poesia. Qui no ha escoltat la famosa "Blowing in the Wind"? Per tant, la meva reflexió és per què no pot ser gualardonat amb el Premi Nobel de literatura, un cantautor, que no només crea poesia sinó que canta poesia?

diumenge, 16 d’octubre de 2016

Bústia de suggeriments: Post 1600 i 10è aniversari de l'Antaviana













Lectors i lectores d'aquest espai, queden pocs posts per arribar als 1600. Sí, sí, ho heu llegit bé 1600! Voldria demanar que feu suggeriments, propostes per a fer un bon post per a celebrar aquesta xifra i també perquè a l'any 2017 serà el 10è aniversari del bloc. Animeu-vos i digueu la vostra.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Reflexions en veu alta: Les xarxes socials suplantaran els blocs/blogs?




Fa uns quants anys, es va produir el boom blocaire arreu del món, i també aquí a Catalunya. De fet, hi ha estadístiques que mostren que el català és una de les llengües més emprades en diferents blocs/blogs de diferent temàtica.  Des de l'aparició de Facebook, Twitter i Instagram, sembla que els espais de creació diversa han anat perdent una mica de pes. Tot i així, el fet que cada dia, neixin nous blocs o blogs, i que els més vetarans segueixin a la xarxa, tot plegat demostra que encara no ha arribat el moment d'enterrar aquest format de comunicació.  I potser molts ens podem preguntar, si això continuarà així o si realment les xarxes socials es menjaran els blocs/blogs?  Ningú no té cap bola màgica per endevinar el futur, o potser sí que hi ha qui sap la resposta. No obstant,  em pregunto si no és possible  que les xarxes socials i els blocs/blogs puguin conviure en un mateix món cibernètic.  La veritat és que el fet de poder llegir posts de diferent temàtica ha canviat la manera de comunicar-nos, perquè es crea un "feedback" amb els lectors/res que al seu torn també són autors/res dels espais on participen deixant les seves opinions, i/o participant en les diferents seccions proposades, i per tant la difusió d'allò que es crea és més gran i fins i tot podríem dir que il·limitada en quant a fronteres i llengües. Per tant, potser podem tenir l'esperança que aquells qui vam descobrir aquest ventall de possibilitats, poguem continuar mantenint aquest debat, perquè voldrà dir que encara perduren en el temps i conviuen amb d'altres xarxes socials.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

L'Article: La màgia d'Scaramouche



La nit del dissabte 8 d'octubre, el teatre Victoria es va anar omplint de gent que vam anar a veure Scaramouche, el nou musical de Dagoll Dagom. Només entrar-hi, d'aprop podies veure com els músics feien els darrers assatjos. Després el teló no va pujar sinó que va baixar, modernitats del segle XXI. La història se centra en el període de la Revolució francesa, quan un home emmascarat, provinent del teatre de carrer, decideix lluitar contra la tirania d'un marquès. La resta de la història no us l'explicaré per no fer "spoiler", però sí que diré que la combinació de diàlegs, cançons, balls, lluites d'espases era harmoniosa, divertida i molt ben travada. I no puc oblidar de mencionar la fantàstica tasca dels escenògrafs, perquè no us penseu que veureu sempre el mateix escenari, sinó que hi ha un joc de canvis d'espais d'una manera brillant. El cert és que quan un s'asseu i veu una obra musical amb un rerefons històric tan ben portada dalt de l'escenari, l'espectador es converteix en part d'aquell rerefons, i es trasllada en aquells anys per posar-se a la pell dels personatges dels protagonistes i sentir allò que ells expressaven amb paraules i gestos. Potser pot semblar que aquest tema de la Revolució Francesa no és actual, però sí que ho és el tema de la lluita pels drets humans de tots, incloent-hi la gent d'un poble o d'una ciutat, així com el dret de les dones a decidir amb qui es volen o no es volen casar, entre d'altres temàtiques. Penso que Dagoll Dagom ha fet una gran feina, i ha convertit aquesta obra, en un tresor de la cultura, la cultura que ens permet veure més enllà i ser crítics amb la realitat que ens envolta.

dissabte, 1 d’octubre de 2016

Editorial: Octubre




Enrere queden els dies fugaços d'estiueig dels mesos de juliol i agost. La calor encara no ens vol abandonar, però el fred de la tardor ja s'insinua i s'escola per les finestres.   Comencem ja a sentir la flaire  de  castanyes, de la castanyera. La castanyera qui es resisteix a deixar-se engolir per la constant societat canviantla vida moderna. Les nits s'escurcen, i  aviat haurem de canviar els rellotges, perquè s'allarguin les albades. Es configuren paisatges de fulles daurades damunt l'asfalt i fins i tot la canalla les converteix en un joc per celebrar que encara que el temps avanci i deixem enrere l'estiu, també tenim motius per celebrar la tardor. Benvinguda, senyora tardor!

diumenge, 18 de setembre de 2016

Inventa't, escriu, crea: Últims dies d'estiu


A partir d'aquestes dues fotografies fetes a Empúries, podeu inventar poemes, contes, microcontes... Inventeu, escriviu, creeu...

divendres, 16 de setembre de 2016

Joc Literari: Versos barrejats





Avui encetem un nou joc literari. Aquí teniu quatre versos de quatre poetes catalans, dos homes i dues dones. Es tracta d'endevinar a qui pertany cadascun dels versos. Animeu-vos a participar-hi!.

Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.



Si presento la mudança
entremig del meu costum, 
és que alguna cosa hi dansa. 
Serà boira, serà llum?

L’aire càlid als ulls de l’hivern 
començava a mentir a les ales grises 
d’ocells erràtics dins els arbres nus. 

De sobte, amb lleu frissament, 
una branca s’estremia… 
Era un aucell que hi venia? 
era el sospir d’un absent?.. 

El 1r vers és de Gabriel Ferrater, el  2n vers és de Clementina Arderiu, el 3r és de Joan Margarit i el 4t de Maria Antònia Salvà!  Moltes gràcies, Antoni Colldeforns, Carme Rosanas i Sa Lluna per participar-hi i per la vostra estima a la poesia catalana de tots els temps.

dissabte, 10 de setembre de 2016

El personatge literari del mes: Eliza Doolitle



Eliza Doolitle va néixer l'any 1913, quan el seu creador Bernard Show va estrenar l'obra Pigmalió. L'acció de l'obra comença a la ciutat de Londres de principis del segle XX, quan el professor de fonètica Henry Higgins va fer una aposta a un amic seu el coronel Pickering, de convertir una noia de classe baixa, Eliza Doolitle en una dama a partir del seu mestratge en fonètica de la llengua anglesa. Així, Eliza Doolitle, una noia òrfena de mare, i amb un pare alcohòlic i de bon viure, accedeix a viure a casa del senyor Higgins, per aprendre la llengua anglesa a partir de diferents mètodes per aconseguir l'objectiu. Finalment, al cap de mig any, Eliza, ja parla com una dama anglesa, i és portada al ball de recepció del príncep, i allà tothom creu que és una princesa estrangera. Al final, Eliza i Henry s'enamoren, tot i que el professor aprèn de la humilitat i la importància de les persones vinguin d'on vinguin. Aquesta història va ser portada al cinema pel director George Cukor, l'any 1964 sota el títol de My Fair Lady, protagonitzat per Audrey Hepburn, i Rex Harrison. De fet, aquest film es va projectar en més de 30 països del món.  A Catalunya, l'escriptor Joan Oliver va traduir Pigmalió al català. Crec que és una obra universal ja que tant l'argument com tots els temes que tracta com la diferència de classes, el poder accedir a tenir estudis segons el poder adquisitiu, i com hi ha gent de classe alta que mira amb menyspreu a gent de classes baixes, són aspectes actuals. Una dona que evoluciona no només dins la societat, sinó també en el fet d'enfortir la seva personalitat, el seus valors, etc. Una obra mestra.

dimarts, 6 de setembre de 2016

El personatge literari del mes: Qui és?








Aquest cop el personatge és una dona, de principis de segle XX, que viurà una evolució des de l'inici de la seva història. Ja sabeu qui és? Ben segur, que alguns i algunes sí. Animeu-vos a participar-hi.

 És una dona de classe baixa i sense cap formació fins que un professor decideix acollir_la a casa seva per ensenyar_li la llengua anglesa i costums de les classes altes.


El personatge és Elisa Doolitle i l'encertant és la Carme Rosanas! Enhorabona!

diumenge, 4 de setembre de 2016

Preparant el 10è aniversari Bloc Antaviana: Bústia de suggeriments




Apreciats, lectors i lectores d'aquest espai. El 2017 aquest bloc complirà 10 anys. Sí, ho heu llegit bé, 10, s'acosta a l'adolescència (si em permeteu aquesta metàfora).  Estic preparant el 10è aniversari que començarà al gener, però ja sabeu com m'agrada que vosaltres també sigueu autors/autores de les seccions i/o posts que llegiu. Així que obro la bústia de suggeriments, perquè fer propostes per a fer la celebració d'aquesta dècada. Us agraeixo la vostra constància i la vostra participació.

La Setmana del Llibre en Català 2016: Un passeig per la cultura en català


La Setmana del Llibre en Català d'enguany ja ha començat. Ahir, que era el segon dia, vaig poder veure com els estants de les diferents llibreries i editorials obrien les seves "portes" als àvids lectors/lectores. Passejant, passejant, també es podien observar diferents escenaris amb diferents persones llegint llibres, o corals cantant cançons com "Boig per tu". Tota una Setmana a vessar d'activitats culturals i llibres per tafanejar, olorar, comprar i "devorar".

Us proposo que pengeu en forma de comentari quin/s llibre/s heu comprat, o inclús si voleu recomanar alguna activitats de les que hi ha programades. Gaudiu de la lectura i cultura en català!

diumenge, 28 d’agost de 2016

L'Editorial: Agost-Setembre 2016




Un any més, ens trobem a les acaballes de les vacances i de l'estiu. Malgrat que encara fa molta calor, i les platges estan plenes de banyistes, ja es poden veure algunes petjades de la tardor, com les fulles seques dels arbres, i els dies que es van fent més curts.  Només començar el mes de setembre tenim dues opcions culturals que ja fa temps que formen part d'aquest inici d'una nova estació. D'una banda, aviat començarà la Setmana del Llibre en Català, on podreu triar i remenar llibres de col·leccionista per continuar ampliant la vostra biblioteca. D'altra banda, i simultàniament, torna la Fira de Tàrrega, que ben segur ens oferirà un munt de propostes teatrals als carrers de Tàrrega. I per si amb això no en teniu prou, Dagoll Dagom estrenarà el seu nou musical Scaramouche.   Així, que no us deixeu captivar molt per la nostàlgia, ens espera un més ple d'iniciatives culturals per a tots i totes.

dijous, 18 d’agost de 2016

Conclusions






5. Conclusions

Després d’analitzar els dos casos i comparar-los, crec que hi ha una coincidència en l’autenticitat d’ambdós grups. [3]

Lorca siempre ha sido uno de nuestros autores de cabecera. El mundo de Lorca es color, imagen y ritmo. Amor por la palabra y la metáfora. Implicación en su momento social. Crítica audaz, y definitiva de su tiempo, misterio y exuberancia. ¿Alguien puede resistirse a esa pasión por la poesía y el teatro?

Un cop feta l’anàlisi, s’ha observat que ambdues experiències pertanyen més a “la cultura comuna”, que defineix Paul Willis, que no pas a “l’alta cultura”. Hem vist una similitud en ambdós casos, i és que en cap dels dos casos no s’exclou l’art concebut com a “alta cultura”.[4]

Los artistas han de tener la oportunidad de plantear, experimentar y exponer sus proyectos, los espectadores han de tener más protagonismo, mejor precio para acceder a los espectáculos y valores añadidos que  enriquezcan e incentiven la inquietud y la participación en el teatro de la ciudad. En los últimos años Santa Coloma, en el ámbito de las artes escénicas ha abierto las puertas del teatro a todos los grupos de la ciudad, a nuevos públicos y a nuevas disciplinas, duplicando la asistencia de público y el uso de las instalaciones por parte de entidades y asociaciones.

En aquest treball s’ha arribat a la conclusió que tant La Barraca de Lorca com el grup de Lauta Teatre sí podem afirmar que es caracteritzen per l’autenticitat, ja sigui moderna o postmoderna. Tot i que hi ha molta oferta de cultura en el mercat, també hi ha moltes ofertes de cultura no comercial i gratuïta.

Roser Caño Valls

L’autenticitat moderna de Lorca i l’autenticitat postmoderna en l’actualitat.






4. L’autenticitat moderna de Lorca i l’autenticitat postmoderna en l’actualitat.

Actualment, autors com Potter (2010)[1] neguen que estiguem renunciant a la cerca de l’autenticitat, argumentant que ha esdevingut una obsessió perillosa perquè ens aboca a una actitud antisocial, anti conformista i competitiva, que privilegia l’autorealització i l’autodescobriment, per sobre de qualsevol compromís col·lectiu.

En cap dels dos casos, ni el grup La Barraca  de Lorca ni el grup de Santa Coloma, Lauta, fomenten actituds antisocials, i competitives.[2]

Detrás de La Barraca está el ministerio de Instrucción Pública de la II república, a cuyo frente está Giner de los Ríos. El proyecto se crea en 1931. Su objetivo fue llevar el teatro clásico español a zonas con poca actividad cultural en la península. Fue una extraordinaria iniciativa en la que se unieron la administración de la república e intelectuales y artistas. Desde luego, el espíritu de la Barraca influyó, de alguna manera, en los grupos de teatro independiente.







[1] R. Martínez Sanmartí, Cultura i mercat. Editorial UOC. Barcelona. 2012. Pàgines, 72-73.
[2] R. Caño Valls, “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.
[3] R. Caño Valls “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.

[4] R. Caño Valls “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016

Diferències i similituds entre el grup La Barraca de Lorca, i el grup Lauta Teatre de Santa Coloma de Gramenet





3.1 Diferències i similituds entre el grup La Barraca de Lorca, i el grup Lauta Teatre de Santa Coloma de Gramenet.

Tot i que el segon grup reprèn la idea de fer teatre no comercial i per al poble del grup La Barraca de Lorca, existeixen una sèrie de diferències entre ambdós grups teatrals que a continuació s’explicaran.
La primera diferència és el tipus d’obres que es representaven en un i l’altre grup. En el cas de La Barraca,  Lorca va optar per el teatre del Siglo de Oro, mentre que el grup Lauta va representar poesia, i autors contemporanis del segle XX com Miguel Hernández, o el mateix Federico García Lorca.[1] 
Siempre hemos sido fieles al teatro de texto, desde nuestros primeros montajes –Sartre, Arrabal, Sastre- hasta los últimos, cada vez más estilizados y poéticos, de Cernuda, Gil de Biedma, etc.…Como en la buena poesía, nuestro objetivo ha sido siempre aunar emoción y reflexión, aunque cuando miras alrededor y ves cómo está nuestro tiempo, que intereses tienen las gentes, que estímulos las mueven, a veces te vuelves pesimista al mirar el futuro.

La segona diferència, és que el grup teatral de Lorca anava en un camió que anava de poble en poble per apropar el teatre a la gent, i en canvi, el grup de Santa Coloma es representava pels llocs citats a l’entrevista per Petry Jiménez i Carlos Quesada, però també per a la gent de la ciutat.
Allò que és comú en tots dos grups, és l’autenticitat moderna, ja que el seu objectiu era apropar el teatre a la gent, en el primer cas, a gent que no sabia ni llegir ni escriure; en el segon, a una població amb un alt component d’immigració que ja comptava amb uns  hàbits culturals.[2]

Les estructures de la societat moderna prenen com a unitat l’individu, i no el grup o la comunitat, com passava en les societats de caràcter rural.

La diferència està en què la societat a la que s’adreça el grup Lauta Teatre no és rural, sinó postmoderna, en canvi, La Barraca s’adreçava a una societat eminentment rural.




[1] R. Caño Valls, “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.
[2] C. Campbell. I shop therefore I know that I Am: the Metaphysical Basis of Modern Consumerism. A: Karin M. Ekström; Helene Brembeck (eds.) Elusive Consumption. Nova York. Pàgina 83.

dimecres, 17 d’agost de 2016

El llegat del teatre La Barraca pel grup de Teatro independiente Lauta





3. El llegat del teatre La Barraca pel grup de Teatro independiente Lauta

Així com La Barraca va prendre el nom amb el que es definien les construccions de fusta fàcilment desmuntables, on es feien espectacles a les fires- inclòs el teatre de titelles- el grup Lauta deu el seu nom a l’idioma universal esperanto, amb el significat “en veu alta”. Aquest grup de teatre de Santa Coloma de Gramenet reprèn la idea de La Barraca de representar teatre no comercial i per a la gent del poble. Sobretot es dediquen a la poesia, i a poetes concrets com Miguel Hernández, Federico García Lorca.[1]

De Federico García Lorca hemos montado diversas   adaptaciones de La casa de Bernarda Alba, Doña Rosita la Soltera, Mariana Pineda, Bodas de Sangre, El Romancero, Llanto por Ignacio Sánchez Mejías....

Un montaje nuestro titulado “Hace tanto tiempo que duerme” basado en Poeta en Nueva York y Romancero Gitano. Hemos colaborado en muchas ocasiones con la historiadora Antonina Rodrigo en diferentes ciclos de conferencias-recital tituladas La mujer en la obra de Federico García Lorca”.
También diferentes montajes basados en sus obras y con dramaturgia siempre de Carlos Quesada director de Lauta. Organitzat per l’Institut de Cultura de Barcelona, vàrem fer el “Primer 

ITINERARI: ELS ESCENARIS BARCELONINS DE LORCA

Representació de poemes, cartes i fragments de l’obra lorquiana tot il·lustrant aquests itineraris, els quals mostren, passejant per Barcelona,  tres aspectes del poeta: l’intel·lectual i polemista, el dramaturg i el vessant més vital i íntim.”

De vegades han combinat documentals amb espectacles teatrals, com per exemple, a un homenatge que van fer a Miguel Hernández que combinava documental amb teatre en viu. 
Pel que fa als llocs on acostumen a fer les seves representacions són diversos:[2]

Hacíamos recitales en las plazas, en cárceles, en escuelas, en espacios abiertos, recitales de Miguel Hernández, de Antonio Machado , de Federico García Lorca, de Rafael Alberti. B. Brech , León Felipe y un largo etc. Sacar la palabra a la calle. Transmitir nuestro amor a la poesía con la voz, el gesto y la palabra.

El grup Lauta es fa fundar l’any 1980. Aquest grup té una particularitat molt característica i és que els seus components no són professionals del teatre, i de fet, combinen l’activitat del grup amb altres professions.[3]

Siempre hemos compaginado nuestros trabajos personales con la poesía y el Teatro. El trabajo nos ha dado el pan de cada día.  Lauta ha sido la válvula de escape y la inquietud que nos ha mantenido durante más de 36 años aportando un proyecto cultural sin tener que depender de estructuras económicas y en el que hemos apostado   y hemos sido fieles a los proyectos que nosotros hemos decidido.




[1] R. Caño Valls “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.
[2] R. Caño Valls,  “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.
[3] R. Caño Valls “Entrevista a Petry Jiménez y Carlos Quesada”. Annex aquest treball. 2016.

dimarts, 16 d’agost de 2016

"La universalitat i l'autenticitat de l'obra de Federico García Lorca, un cant a la llibertat": El grup "La Barraca"




Federico García Lorca va estar a la Universitat de Columbia de Nova York, entre 1929 i 1930. Precisament, justament després d’haver-se produït “el crack del 29”. Això va inspirar la seva obra Poeta en Nueva York, escrita entre el 1929-30. A continuació, va fer un viatge a Cuba, on va viure durant tres mesos. La llavor de la seva dedicació a La Barraca  també la podem trobar en aquests fets, allà va descobrir la cultura dels negres i dels marginats: gitanos, jueus, etc.
El poeta Pablo Neruda va dedicar unes paraules a Lorca en un homenatge després de la seva mort, que fan referència a La Barraca, definint-la així[1]:

Por el medio de la tremenda fantástica pobreza del campesino espanyol que aún yo he visto vivir en cavernas y alimentarse de hierbas y reptiles, pasaba este torbellino mágico de poesia llevando entre los sueños de los viejos poetas los granos de pólvora en insatisfacción de la cultura.

Segons Collin Campbell, també trobem la definició de màgia en alguns moviments contemporanis, definida com la capacitat per alterar-se a un mateix i el seu entorn mitjançant únicament d’actituds pensaments i emocions. Aquest efecte màgic el trobem doncs a la literatura i el teatre, tant en el modernisme com en el postmodernisme.

La màgia en el teatre de La Barraca tenia un component molt important d’innovació.  Les obres clàssiques les va posar en escena de forma innovadora, seguint els moviments artístics i pictòrics de l’època, per exemple, el cubisme, el surrealisme i va comptar, en un moment donat, amb la col·laboració de Salvador Dalí per als decorats. 
Ens podem preguntar quin efecte va preguntar aquesta simbiosi entre el classicisme i l’avantguardisme entre aquell públic tan popular al que es dirigia La Barraca. En la representació innovadora de La vida es sueño de Calderón de la Barca, Jorge Guillén explica que va succeir el següent:[2]  

En la plaza de un pueblo, a poco de començar la representación a cielo abierto,  se pone a llover implacablemente, bien cernido y menudo. Los actores se calan sobre las tablas, las mujeres, se echan las sayas por las cabezas, los hombres se encogen y se hacen compactos; el agua resbala; la representación sigue; nadie se ha movido.

La gent quedava impactada per la màgia d’aquest teatre.  Dins de l’ideari de Lorca que va saber infondre a La Barraca hi ha dos ideals:
-          
     Un ideal considera el públic pel qual La Barraca era una forma d’elevar el seu nivell cultural, que, després d’anys de dictadura de Primo Rivera (1923-1930) estava en un nivell molt baix. Podem entendre aquesta actitud com “la cultura comuna”, Willis, contraposada a “la cultura de masses” definida per Adorno.
-          
    Una forma de reinventar el teatre clàssic que ell considerava el millor i que havia caigut en la manca de criteri artístic. Per a Lorca, modernitzar l’escenografia, els decorats, el vestuari, és a dir, la posada en escena, era vital per elevar de nou el teatre clàssic del Siglo de Oro a la categoria de[3]:

En España casi no existe teatro moderno; las cosas que se representan suelen ser de propaganda y malas.

Al mateix temps, Lorca acusa als directors presents en el mercat de l’època de beneficiar-se personalment sense pensar en l’art per l’art; més inclinats a l’oportunisme que a l’autenticitat.
Una prova de l’autenticitat de Federico García Lorca és el fet que es va negar a usar el grup teatral La Barraca  per a representar les seves pròpies obres. Precisament, coincidint amb els anys de dedicació a La Barraca, va escriure Yerma que es va representar als teatres dins dels circuits habituals del mercat.

La singularitat de l’obra de Lorca i la seva legitimitat de la dedicació a la labor de La Barraca no hauria estat possible sense l’esperit renovador de “la generació del 27” que també va tenir el seu correlat a Catalunya amb el poeta Joan Salvat-Papasseit, el pintor i il·lustrador Barradas de l’Hospitalet de Llobregat i el mateix Salvador Dalí. També el músic i compositor, Manuel de Falla col·laborà amb Lorca en la tasca de recerca sobre la música popular i l’elevació de la mateixa a obres artístiques musicals. L’afany d’aquests músics, juntament amb Felip Pedrell, Isaac Albéniz i Enric Granados, era defugir del què ells anomenaven “folklorisme”. Buscaven, i ho van aconseguir, les arrels de la música popular per elevar-la a la categoria de música clàssica. Falla col·laborà musicalment amb Lorca per a les obres representades a La Barraca.





[1] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 38-39.
[2] L. Sáenz de la Calzada. La Barraca teatre universitario. Edita Amigos de la Residencia de Estudiantes y Fundación Sierra Pambley. 1998. Pàgina 78.
[3] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 51.

dilluns, 15 d’agost de 2016

"La universalitat i l'autenticitat de l'obra de Federico García Lorca, un cant a la llibertat": Introducció i primera part del grup "La Barraca"



Aquest és la primera part d'un treball final de l'assignatura "Cultura i mercat" dins del Màster d'Arts i Humanitats de la UOC. Es tracta d'una investigació sobre l'autenticitat i font de creativitat i llibertat de l'obra de Federico García Lorca, per demostrar que hi ha persones dedicades a la cultura que no busquen mercantilitzar la seva obra.

1) Introducció cas, justificació tria Lorca, la Barraca i el grup Lauta (Santa Coloma)

Per a desenvolupar aquest treball de recerca, he triat dos casos que són d’una banda, el grup de teatre La Barraca, fundat i dirigit per Federico García Lorca, i de l’altra, el grup de teatre  Lauta, sorgit a Santa Coloma de Gramenet, ja que han representat obres de teatre de Lorca. El punt en comú de tots dos casos és la investigació sobre l’autenticitat de l’obra de Federico García Lorca, com a font de creativitat i llibertat. Lorca en la seva vida i obra cercava la llibertat, sentir-se lliure, però no li van deixar ser-ho, sinó que li van tallar les ales. Tot i això, la seva obra perdura i perdurarà en el temps precisament perquè té aquesta autenticitat, i esdevé universal. 

Pel que fa a les tècniques de recerca escollides per tal d’investigar aquests dos casos esmentat són:

-la recerca bibliogràfica de l’obra de Lorca i


-l’entrevista a una persona que és membre del grup de teatre Lauta de Santa Coloma de Gramenet.


2. L’autenticitat moderna de Lorca a través del grup de teatre La Barraca

L’autenticitat moderna de Federico García Lorca apareix en la seva obra, ja que cerca la modernitat estètica, però sense renunciar al seu “jo” i a la gent de les capes més desafavorides de la societat.
Segons Luís Sáenz de la Calzada, referint-se a la representació La vida es sueño de Calderón de la Barca, en la plaça d’un poble:[1]

 A la gente senzilla, sin letras, le gustaba el teatro, y le gustaba aunque se hallara marginado de su ámbito de información, de su mundo perfeceptible.

A La Barraca hi havia una fusió entre tradició i vanguardia; poble i modernitat, això vol dir que es va crear una simbiosi entre l’innovador i l’antic, fusionat que culminava en un teatre popular. Un concepte modern que movia els propòsits de La Barraca,  és el de posar en escena els clàssics espanyols, com a educadors del gust popular, produint-se una interacció entre el teatre del Siglo de Oro i el públic popular.

Per complir aquesta funció d’educar el gust popular, les representacions de La Barraca van ser gratuïtes per al poble i els seus components prestaven els seus serveis gratuïtament. La UFEH es feia càrrec de les despeses, perquè la subvenció del govern de la República era de cent mil pessetes anuals.
En una entrevista de 1934, el poeta declarava això[2]:

Nuestro público los verdaderos captadores del arte teatral, están en los dos extremos: las clases cultas, universitarias o de formación intel·lectual o artística espontánea, y el pueblo, el pueblo más pobre y más rudo, incontaminada, virgen terreno fértil a todos los estremicimientos del dolor y a todos los giros de la gracia.

Federico García Lorca estava sempre molt preocupat per la situació del públic en el teatre. Això demostra el fet que una de les obres més avantguardistes i complexes de Lorca es titulava així: El público, i potser va ser una de les obres que més transcendència va tenir de cara al teatre contemporani.

L’obra de Federico García Lorca fa una fusió entre “l’alta cultura”, per exemple, obres de teatre del Siglo de Oro espanyol i “la cultura comuna” (Willis) que es caracteritza perquè l’estètica és en la creativitat dins la quotidianitat.

El poeta li dóna molta importància a la funció de l’artista dins la societat, però considera que l’art no és només un gaudi estètic d’una minoria sinó que l’art ha de servir per ensenyar i conscienciar. 

Aquesta preocupació per allò social s’insereix en una tendència que inclou els artistes i poetes de la seva generació, influïts pel sentit de la llibertat, heretat dels escriptors medievals i que arriba al segle XIX i XX. Aquesta inquietud humana de Lorca per als més dèbils, en una societat molt desigual, el va portar a impulsar ideològicament el grup La Barraca,  en la qual explicava què és el teatre i posava en pràctica les obres clàssiques del seu projecte cultural sobre el qual ell opinava així[3]:

¿Los versos? No se suspenden. Lo que pasa es que ahora andamos a vueltas con los versos de Calderón, de Cervantes y de Lope de Rueda. Los sacamos del fondo de las bibliotecas, se los arrebatamos a los eruditos, los devolvemos a la luz del sol, y al aire libre de los pueblos; y si viera usted que preciosos resultan.



[1] L. Sáenz de la Calzada. La Barraca teatro universitario. Edición Amigos de la Residencia de Estudiantes y Fundación Sierra Pambley. 1998. Madrid. Pàgina 78.
[2] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 29-30.
[3] J. L. Plaza Chillón. Clasicismo  y Vanguardia en La Barraco de F. García Lorca 1932-1937. Editorial Comares. Granada. 2001. Pàgina 35.

dilluns, 8 d’agost de 2016

El personatge literari del mes: Què has llegit de Sherlock Holmes?








Què has llegit de Sherlock Holmes? Quin/a conte o novel·la t'ha agradat o t'ha impactat més? 

El personatge literari del mes: Sherlock Holmes




Sherlock Holmes va ser creat per sir Arthur Conan Doyle l'any l'any 1887. Un detectiu privat d'origen anglès del tombant de segle XIX, que va néixer i formar part de diversos relats i novel·les de l'autor escocès, on Holmes, juntament amb el seu amic el Doctor Watson, van protagonitzar diferents històries de misteris. Sherlock provenia d'una família de pintors francesos, la seva gran capacitat deductiva per a ell era com un joc. El seu gran i més etern enemic és el professor Moriarty.  Era un home alt, prim, de rostre i faccions molt definides, vestia amb un barret i una gavardina molt característics d'aquella època.  Un personatge que gairebé podria ser humà i real.


Font: Vikipèdia

Recomanació; Si voleu veure una exposició gratuïta d'aquest personatge podeu anar a la Biblioteca Arús (Passeig Sant Joan, 26).

El personatge literari del mes: Qui és?






Avui neix una nova secció, El personatge literari del mes. Primer hi haurà una endevinalla amb unes pistes i haureu d'esbrinar qui és. Un cop, l'haureu esbrinat, faré una mica d'història del personatge. 

Aquesta fotografia pertany a un personatge masculí, que té una gran capacitat observadora i una ment molt racional.


La Resposta: és Sherlock Holmes i l'encertant ha estat Carme Rosanas. Moltes gràcies a les dues participants.

Properament, farem la part històrica del personatge.

diumenge, 7 d’agost de 2016

L'article: Joan Salvat-Papasseit, l'autodidacta




El 7 d'agost de 1924 ens va deixar en Joan Salvat-Papasseit.  Des de ben petit, Joan va haver de patir la pèrdua d'un familiar proper, el pare. A partir d'aquest moment, ell es va haver de posar a treballar en diferents oficis, i va conèixer gent de lletres que el van ensenyar a llegir bona literatura. Així, doncs Joan Salvat-Papasseit, a diferència de molts escriptors/res, es va convertir en el seu propi mestre. El barceloní va néixer i créixer en el període d'entreguerres, i també en el de les Avantguardes. Salvat-Papasseit va manllevar elements del futurisme i també elements de la tradició literària catalana, i popular. El poeta va crear un estil propi, i genuí a través de cadascun dels seus poemaris:


En cada poema, Joan Salvat-Papasseit creava una barreja d'elements de les Avantguardes, i elements provinents de les seves lectures d'autors precedents, tot fluïa i flueix en un llenguatge ric, versat i harmònic.  El cert, és que aquest és un autor que el llegeixes una vegada i una altra, i sempre descobreixes detalls nous, perquè ell a través de la poesia va crear un llenguatge propi, i una poesia genuïna. Tan és així, que a la dècada dels seixanta, el grup "La Nova Cançó" van cantar alguns dels seus poemes, donant veu a la seva veu.  Us deixo amb un enllaç del poema "Res no és mesquí", que el podeu llegir i escoltar en veu de tres cantautors, Xavier Ribalta, Ovidi Montllor i Joan Manuel Serrat.


Font: Vikipèdia

dimecres, 27 de juliol de 2016

Any Llull: "La màquina de pensar: Ramon Llull i l'ars combinatòria




Des de sempre, a la carrera, m' han explicat una bona part de la biografia de Ramon Llull. I em pregunto:  qui fou Ramon Llull? Què sabem realment sobre què va escriure? Coneixem l'abast de la seva obra? Sabem com ha influït la seva Art  en la contemporaneïtat? Doncs si voleu trobar respostes a tants dubtes, us recomano visitar l'exposició "La màquina de pensar: Ramon Llull i l'arts combinatòria". Aquesta és una exposició que podreu trobar al CCCB de la ciutat comtal. Des que he entrat fins que n'he sortit, m'he sentit encara més fascinada per la seva personalitat i obra. Llull va aprendre diferents "arts", com ciència, filosofia, teologia, etc, així com l'àrab per tal de treballar en el seu objectiu místic que configuraria tota la seva trajectòria vital i cultural.  El cert és que jo sempre m'he quedat fascinada per tot el que va ser capaç de fer i construir en un període on el saber només estava dirigit a un sector limitat de gent. I quan entres en aquesta exposició la fascinació creix en veure com la seva "ars combinatòria", en la contemporaneïtat, ha sigut la base d'obres escultòriques, de vídeos sobre pluges d'estels, figures geomètriques, etc.  Per un moment, podem endinsar-nos en el seu cosmos plasmat en 250 obres, i que molts pensadors, científics, artistes, i molts altres, han descobert i han mantingut viu avui.

dissabte, 23 de juliol de 2016

Què et suggereix...?


Imatge: Foto feta a la zona Horta-Guinardó.

Què et suggereix aquesta imatge? Participa i fes volar la teva imaginació.

divendres, 20 de maig de 2016

La cançó: Unforgettable Nat King Cole i Natalie Cole


De tant, en tant, l'Arlequí us posarà una cançó per despertar els sentits. Avui podeu escoltar "Unforgettable" interpretat per un pare i una filla.


Moltes gràcies






Després d'estar un temps en un parèntesi, quan he penjat una secció creativa, quina no ha sigut la meva sorpresa veure totes les vostres creacions i participacions. Celebro que haver retornat, i que vosaltres també no hagueu desistit, gràcies a la vostra constància a aquest bloc. És per això que us dono les gràcies, perquè crec sincerament que l'Antaviana no podria existir sense vosaltres, sense la vostra veu, les vostres creacions, ... De nou moltes gràcies per ser a l'altra banda... del bloc .


dijous, 12 de maig de 2016

La veu de l'Arlequí: El retorn del bloc/blog Antaviana






Sé que aquests darrers mesos, no he actualitzat gaire aquest bloc/blog, la manca de temps, i la necessitat de trobar noves idees culturals i literàries m'han dut a un petit parèntesi blocaire. Avui però, he tingut la visita de les muses de la inspiració i he començat a tenir una pluja d'idees per a futurs posts. Una d'aquestes idees és la nova secció El racó d'escriure, on a partir de fotografies fetes per mi, podreu fer una creació, de vegades serà de narrativa, d'altres de poesia, i o diàlegs teatrals. Sé que amb la feinada que tenim tots al principi, us costarà, però espero que a poc a  poc, us animeu a participar aquesta nova secció. Una altra secció que tinc pensada és una d'entrevistes, que seria mensual, i l'objectiu seria parlar amb escriptors que parlin o donin a conèixer el seu darrer llibre. També, dedicaré alguns posts a homenatjar i recordar Ramon Llull, Miguel de Cervantes i William Shakpespeare. De moment, i per ara, aquests són algunes de les novetats per a la nova etapa del blog Antaviana. I ja us anuncio que a l'estiu (juliol), per celebrar el 9è aniversari d'aquest espai estic preparant una sèrie de novetats, i inciatives.

El racó d'escriure: Relats/microrelats





Nova secció: El racó d'escriure
 
A partir d'una o de totes escriviu un relat o microrelat, pengeu-lo al vostre blog o bloc i deixeu l'enllaç en un comentari, Animeu-vos a participar!