Digue'm

què llegeixes aquest mes.

L'Editorial: Escriure o no escriure en català

A l'edat de set anys, vaig començar l'aventura d'escriure inventant-me ficcions narratives i sense pensar-m'ho vaig triar la llengua, la meva llengua materna: el català. No és cap secret que quan algú decideix escriure en una llengua minoritària, però no menor, no pensa en ser un escriptor de masses. En aquest cas, comparteixo allò que deia en Carles Riba: Llengua i pensament estan vinculats entre si. Quan escric històries, pensaments, idees, etc. necessito expressar-me en la llengua que he après des del bressol. Una llengua que des de Ramon Llull fins a Mercè Rodoreda, per citar dos exemples, ha construït una cultura: la cultura catalana. I sé que el fet d'aquesta tria pot significar perdre lectors i lectores potencials, però sé que si triés escriure en qualsevol altra llengua, no seria sincera amb els lectors i lectores que sí són potencials. Per tant, seguiré el meu camí literari amb humilitat, coratge i sense bandejar que la meva llengua materna és el mitjà que em permet arribar a vosaltres, quan em poso a teclejar sense descans.

Una mica de música: Imagine de John Lennon

La lluna, la pruna; Un camí d'espines

Una vegada em vaig despertar a mitja nit. Eren les 12 i hi havia lluna plena, una lluna envoltada d'una espesa boira que entrava per la finestra. Alguna cosa que hi havia dins meu em va fer baixar les escales amb pressa, en veure una llum brillant enmig de la foscor. Anhelava saber què era i d'on venia aquella llum, i vaig còrrer i ai, em vaig clavar una espina, el camí era ple d'espines i jo anava descalça. Llavor una veu desconeguda em va dir: "hauràs de trobar un altre camí per desvetllar aquest misteri". I aparegué Morfeu i se m'endugué a la meva cambra.

Confessions d'una escriptora novella

Quan vaig començar a escriure tenia set anys, llavors m'agradava endinsar-me en la literatura, i inventar ficcions narratives. De fet, mai m'hagués imaginat tot el que s'ha esdevingut fins al dia d'avui. L'any 2002 vaig tenir la sort de topar amb la revista virtual Literària, i el seu creador, l'Alfons Navarret, que em va donar l'oportunitat de publicar per primera vegada i a la xarxa alguns dels meus contes més antics. Després gràcies al David Madueño, un company i un gran amic de facultat, vaig descobrir la pàgina web Joescric, i allà vaig crear la meva pàgina d'autora, sense ser gaire conscient de ser-ho, i vaig anar penjant textos narratius, poètics, eròtics i alguns experiments teatrals. Després, l'any 2007 també gràcies al Llunàtic, que em va parlar dels blocs/blogs, vaig crear l'Antaviana, i des de llavors va néixer l'Arlequí. I d'això en va sortir La primera antologia de blogs en català, editat per Cossetània Edicions. Més tard, l'agost del 2009 em vaig decidir a enviar el meu recull de contes A l'altra banda del riu a l'editorial Setzevents, i al setembre ja estava editat. I gràcies a això he fet presentacions a moltes ciutats de Catalunya, i també a València. I encara no em puc creure que jo fos la noia que divendres 23 d'abril estava signant llibres a la meva ciutat, davant de l'Ajuntament, essent com sóc una persona anònima i senzilla. I no acaba aquí la cosa perquè enguany he quedat finalista d'un concurs d'entrades organitzat per Opinalia.com. Així doncs aquest 2010 és un any en què s'han fet realitat somnis inimaginables.

El lector respon: Llegir és...

Llegir és viure? Què és per a tu llegir?

Poema visual: Passeig, olor i llibres

Festa Vermell
Vermell Festa

La porta de la felicitat

Felicitat és una paraula que sembla una utopia. Felicitat podria ser un somni, un oasi...
Existeix una porta, no és una porta sense sortida és clar, en el moment d'entrar pots tornar al món de les tenebres i de la tristesa. Però ai, quan la descobreixes, i la descobreixes per casualitat, quan creies que aquest "locus amoenus" no existia, i només podia ser una invenció narrativa. He obert aquesta porta, i he tancat per fi amb clau el meu passat, llençant aquesta clau al mar, allà on mai ningú la pugui recuperar mai. Sé que tornaré a caminar per senders plens d'espines, camins sense ponts, però em tornaré a aixecar i tornaré a obrir una nova porta de la felicitat. Una entrada efímera però que esdevé un gaudi indescriptible però inesborrable. Bevinguts a la meva utopia, al meu somni, al meu oasi...

Troba les paraules... solucions i guanyador del premi

Nickmazziu és el guanyador de l'exemplar A l'altra banda del riu. Si us plau, envia'm un correu a rcano3@xtec.cat amb la teva adreça i et faré arribar l'exemplar dedicat. Enhorabona!


Les paraules:

1. NIETSCHE

2. DECADENTISME

3. EL COMTE ARNAU

4. HAËNDEL

5. PATUFET

6. RIP

7. L'AMBICIÓ D'ALEIX

8. POEMA INACABAT

9. SANDÀLIES D'ESCUMA

10. JAUME CABRÉ


Les pistes:

1. Cognom d'un filòsof alemany que va influir en el Modernisme català.
2. Corrent de principis de segle vint que es va originar a través del Romanticisme alemany.
3. Títol d'una obra d'arrels populars de Joan Maragall.
4. Cognom d'un compostor musical del segle XVII que dóna títol a una obra de Màrius Torres.
5. Nom d'una revista cultural del segle XX on Rosa Leveroni va publicar els seus primers versos.
6. Paraula de tres lletres en anglès que dóna títol a una novel·la de Salvador Espriu.
7. Títol d'una obra d'Enric Valor.
8. Títol d'un poema de Gabriel Ferrater.
9. Títol d'una obra de Maria Àngels Anglada guardonda amb el Premi d'Or.
10.Nom d'un autor que acaba de rebre el 42è Premi d'Honor de les Lletres catalanes.

Especial Sant Jordi 2010: Tens alguna anècdota...

d'un 23 d'abril que vulguis compartir? (Sigueu breus, si us plau). Començo jo: el sant Jordi 2009 algú em va regalar una rosa anònima.

Especial Sant Jordi 2010: Els lectors responen

Quin/s llibre/s et compraràs aquest Sant Jordi 2010?

Música natural: El mar

Aquí teniu la melodia del mar:

Decoració literària

Des de sempre he sigut una enamorada de la literatura, i ara encara ho sóc.
Tant és així que durant els anys de la meva etapa d'estudiant a la facultat de Filosofia i Lletres la UAB, em dedicava a fer una decoració literària de les meves carpetes.

Troba les paraules... amb premi

Antavianencs i antavianenques com que aquesta setmana que ve és la de Sant Jordi, em sento generosa i he decidit premiar a qui encerti totes les paraules del joc Troba les paraules... amb un exemplar de la meva primera criatura literària: A l'altra banda del riu dedicat. Animeu-vos a participar-hi.

Troba les paraules... algunes pistes

La Susana A. ha descobert la paraula 1, i en Francesc Mompó la 7. Recordeu que aquella persona que les encerti totes tindrà com a premi un exemplar d'A l'altra banda del riu. El bloc Estonetes llibres a estones ja ha encertat la paraula número 10. El senyor Mompó Valls ha encertat la 3. Torna a ser el senyor Valls el que ha encertat la 3, la 5 i la 6. Només queden tres paraules! En Nickmaazziu ha trobat les paraules 4 i 9. Queda la paraula 8.

Les paraules:

1. NIETSCHE

2. DECADENTISME

3. EL COMTE ARNAU

4. HAËNDEL

5. PATUFET

6. RIP

7. L'AMBICIÓ D'ALEIX

8. POEMA INACABAT

9. SANDÀLIES D'ESCUMA

10. JAUME CABRÉ

Les pistes:

1. Cognom d'un filòsof alemany que va influir en el Modernisme català.
2. Corrent de principis de segle vint que es va originar a través del Romanticisme alemany.
3. Títol d'una obra d'arrels populars de Joan Maragall.
4. Cognom d'un compostor musical del segle XVII que dóna títol a una obra de Màrius Torres.
5. Nom d'una revista cultural del segle XX on Rosa Leveroni va publicar els seus primers versos.
6. Paraula de tres lletres en anglès que dóna títol a una novel·la de Salvador Espriu.
7. Títol d'una obra d'Enric Valor.
8. Títol d'un poema de Gabriel Ferrater.
9. Títol d'una obra de Maria Àngels Anglada guardonda amb el Premi d'Or.
10.Nom d'un autor que acaba de rebre el 42è Premi d'Honor de les Lletres catalanes.

More than words

Una cançó d'amor que parla de la complexitat d'expressar els sentiments amb les paraules:

L'ombra de l'existencialisme

Ens sotgen angoixes, angoixes existencials. Vivim en un remolí, intentant aferrar-nos a un tros de soc anhelant ansiosament trepitjar terra i veure el sol. Tal vegada ens persegueix sovint l'ombra de l'existencialisme, i aleshores sento una veu que em xiuxiueja carpe diem, lletres que escric damunt la sorra...

Centenari Rosa Leveroni: Actualitació de blocs participants

Aquí teniu la darrera actualització dels blocs participants en el centenari Rosa Leveroni, incloent-hi el bloc dedicat a l'escriptora per oferir informacions d'actes dins d'aquests 100 anys Leveroni.

1. Antaviana: Cententari Rosa Leveroni: Entrevista de Lluís Busquets a Rosa Leveroni
2. Clic: L'anecdotari: A propòsit de Sant Jordi i Rosa Leveroni
   
3. Digue'm Ariadna: 100 anys i encara en el llindar...
   
4. Flux: LEVERONI
   
5. Ganxet sota les pedres: Leveroni com a excusa
6. La darrera estança del laberint: Leveroni segons Espriu
   
7. Nausica: Recordança de Rosa Leveroni
8. Rosa Leveroni: Cententari
   
9. Tèrbol Atzur: Rosa Leveroni
10. Un que passava: Rosa Leveroni, 100 anys
11. Un que passava: Leveroni, bloc i llibre
12. Viena edicions: Cartes d'amor i d'exili
    

Sóc transparent?

Procuro amagar els meus pensaments i anhels més pregons dins un bagul tancat amb pany i clau. Una clau que pot obrir qualsevol ésser humà, i zas! de cop tota jo sóc una radiografia que els altres poden llegir i aleshores sóc completament de cristall i temo que descobreixin allò que ni jo mateixa goso confessar-me: els meus somnis, somnis que potser sempre esdevindran ficció però que ja no seran només meus des del moment que la resta els han descobert. Ser o no ser transparent, hi ha cap fòrmula per convertir-se un/a mateix/a amb un ésser opac?

Concert de guitarres a l'Auditori de Can Roig i Torres

Dedicat al Duo Joncol: Carles Guisado & Britta Schmitt

Silenci a la sala, comença el duet de guitarres de la mà de Manuel de Falla. La música i l'amor que es destil·la en les peces no passa desapercebuda, com tampoc passen desapercebudes les mirades d'amor que es diuen els músics l'un a l'altre. El concert continua amb la peça Escenes romàntiques d'Enric Granados, i en aquell instant no se sent res més que el so melodiós i ple de complicitat emocional dels guitarristes, una emoció que traspassa l'escenari i que és pràcticament impossible d'expressar en paraules. A continuació els músics deixen per uns moments els clàssics i toquen peçes de Feliu Gasull,un compositor contemporani, amb la peça Blau mar, i llavors pren el relleu música africana i brasilera de la má de Leo Brower. Finalment, els dos guitarristes tanquen el concert amb La vida breve de Manuel de Falla, ciclicitat musical.

Troba les paraules...

Aquí teniu un especial Troba les paraules...

Les paraules:

1. _ I _ _ _ _ _ _ _

2. _ _ _ _ _ _ _ _ _ E

3. _ L _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

4. _ _ _ _ _

5. _ _ _ _ _ _ _

6. _ _ _

7. _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

8. _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

9. _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

10. _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Les pistes:

1. Cognom d'un filòsof alemany que va influir en el Modernisme català.
2. Corrent de principis de segle vint que es va originar a través del Romanticisme alemany.
3. Títol d'una obra d'arrels populars de Joan Maragall.
4. Cognom d'un compostor musical del segle XVII que dóna títol a una obra de Màrius Torres.
5. Nom d'una revista cultural del segle XX on Rosa Leveroni va publicar els seus primers versos.
6. Paraula de tres lletres en anglès que dóna títol a una novel·la de Salvador Espriu.
7. Títol d'una obra d'Enric Valor.
8. Títol d'un poema de Gabriel Ferrater.
9. Títol d'una obra de Maria Àngels Anglada guardonda amb el Premi d'Or.
10.Nom d'un autor que acaba de rebre el 42è Premi d'Honor de les Lletres catalanes.

Mostrar-se o amagar-se

Hi ha éssers que s'amaguen rere els arbres, rere les roques allunyant-se dels espills. No gosava mirar l'altra noia. Sempre m'havien batejat com l'aneguet lleig, fins que em vaig convertir en cigne. I quan era l'aneguet no gosava parlar, no gosava acostar-me a ningú, i encara menys als nois que estimava o he estimat en un silenci mal dissimulat. De cop, tot allò ho he enterrat sota una terra estèril. I ara sóc davant del mirall intentant descobrir qui és l'altra, algú que poc a poc estic aprenent a conèixer i a estimar.

El pianista anònim

Les tecles blanquinegres són els teus dits. El teu cap és ple de notes musicals que en un moment màgic s'ordenen en una melodia. Quin misteri amagues, rera el silenci quan comences a practicar una cançó o quan compons alguna cosa? Com si estigués davant la teva finestra, la noia del reflex del mirall espia com acaricies dolçament el piano, i llavors els carrers es vesteixen de música. La música agermana i fa somriure fins i tot als més individus més tristos. Ningú sap el teu nom, ningú sap qui ets, només ho sap el piano.

Pluja

Petits miralls cristal·lin rellisquen pel meu cos, netejant la meva ànima... Sento la remor de l'aigua que es desprèn del cel i esdevé música intocable. Ara només som la pluja i jo. La brutícia ha marxat amb l'H2O i procuro que no en quedi cap rastre. Netedat, oxigen, silenci, harmonia... Benvingudes siguin sempre les gotes de pluja que ens renoven la sang, i tornem a néixer un cop més.

Esmorzars de l'Ebre d'Ignasi Revés

Esmorzars de l’Ebre és un viatge literari i gastronòmic. Els esmorzars de forquilla i ganivet, servits i degustats en establiments emblemàtics de les Terres de l’Ebre, són el punt de partida o d’arribada d’una experiència molt més àmplia: el retrat del paisatge i la gent del Sud de Catalunya.

Sant Jordi 2010: Quin llibre regalo/es?

D'aquí dues setmanes els carrers de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona s'ompliran de parades de muntanyes de llibres, i de roses de tots els colors, i també de rius de gent que aniran fluint, tafanejant, festejant... Cada any tinc el mateix dilema: Quins llibres regalo a les persones més properes a mí? Jo confesso que molts dels llibres que m'han regalat no me'ls he llegit. No ho digueu gaire alt, però de vegades em ve de gust llegir tal llibre o tal altre, i no encerten gaire. La millor tàctica és intentar esbrinar quins llibres els farien il·lusió. Ja sé que això semblaria deslleial, però no ho és sí el que es vol és regalar EL LLIBRE o ELS LLIBRES. Així que aniré temptejant el terreny i un dia d'aquests visitaré una llibreria i m'hi perdré.

Llavors que floreixen

L'atzar de vegades ens colpeja amb un martell i de vegades ens ofereix llavors que floreixen. Tant és així que enguany a he vist florèixer la meva primera criatura literària, i no només això sinó que també he quedat finalista d'un concurs d'entrades de blocs organitzat per Opinalia.com. Sinó tinguéssim llavors que moren i ens fan morir de tristesa, tampoc tindríem instants en què creixen llavors plenes de flors boniques. De moment gaudeixo d'aquest moment, que l'atzar segur que em té preparades noves sorpreses siguin alegres o tristes.

Què et suggereix ...

aquest poema visual?

L'Arlequí ha estat finalista de la 1a edició dels premis a la millor Entrada

L'Arlequí fa uns mesos es va animar a participar a la 1a edició dels premis a la millor Entrada organitzat per Opinalia.com i resulta que dues de les tres entrades que vaig enviar, Apunts de viatge II: Una tarda de pluja a Florència i Prosa poètica: Una mort silenciosa ,han estat finalistes i ja han sortir a la versió PDF que trobareu a la pàgina web: http://www.opinalia.com/concurs/ que podeu veure si voleu, i aviat sortirà també la versió en paper. Sóc feliç, perquè veig que allò que escric es llegeix i va esdevenint part de la literatura blogosfèrica. Gràcies a tots i totes per fer possible l'Antaviana.

La descoberta: Recitals a domicili al bar el Pastís

L'altre dia, algú em va convidar a uns recitals a domicili al Bar el Pastís del carrer Santa Mònica. Vaig passejar per aquell carrer tan petit però tan ple d'encant, i vaig arribar a un bar ple de símbols existencialistes. Quan vaig asseure'm a la taula, la que corresponia a Josep Maria Huertas Claveria, em va venir el record d'una altra ocasió en què vaig trepitjar aquell misteriós i enigmàtic bar. El recitador i tres dels músics van arribar i com sempre vam haver d'esperar uns quants minuts de cortesia, fins que aquell va agafar el micro i va començar recitant poemes, i després expliar contes sobre la utopia, i també alguns poemes de V.A. Estellés. I quan ja feia estona que havien començat, va arribar tard el pianista, que es va incorporar al recital. Fou un acte especial, màgic, intens; música, poesia i humor es barrejaven en una atmosfera d'existencialisme. I no cal anar gaire lluny per a recordar que en períodes de repressió franquista, hi havia escriptors que celebraven trobades i recitals a domicili clandestins, sembla que aquestes pràctiques s'han tornat a posar a escena, gràcies a un recitaire, i tres músics que s'han arreplegat i ajuntat i van fent bolos en diferents bars emblemàtics de la ciutat comtal. Un espectacle literari per treure's el barret.

Trencar el vidre

Cras! s'ha trencat la bola de vidre en què m'havia tancat, per protegir la meva fragilitat davant d'aquelles nines masculines. De res serveixen els murs, perquè si vius clos mors. No vull morir, sóc viva i ben viva. Sento en la meva pell el carpe diem que van familiaritzar grecs i romàntics. És com si de cop tot allò que em fes por hagués desaparegut, ara sóc capaç de saltar qualsevol mur, deixant que l'atzar em porti per camins insospitats. No hi ha res com sentir la llibertat de ser, sense tèmer en el què passarà demà. Ara ja he après que no puc amagar-me perquè si m'amago em converteixo en un ésser aïllat. Si vius en societat has d'aprendre a viure no com una passatgera que es mira el món rere els vidres, sinó essent la protagonista d'allò que hom viu.

La cita literària de l'Arlequí

Quan s'esdevenen els anys, comences a recordar coses boniques que abans ignoraves.

Digue'm

què llegeixes aquest mes?

La incògnita: Qui és? Segona pista

Aquest joc literari amaga un personatge literari, i es tracta que a través de les diferents pistes que aniré donant al llarg de la setmana el descobriu.
Aquí teniu la segona pista:

1. És una dona amb bon sentit de l'humor.
2. És té un nom que indica que és un personatge que gaudeix de la vida.

En Francesc Mompó Valls ha descobert el personatge incògnita: Plaerdemavida, la donzella de Carmesina de Tirant Lo Blanch. Enhorabona, senyor Valls!

La incògnita: Qui és?

Aquest joc literari amaga un personatge literari, i es tracta que a través de les diferents pistes que aniré donant al llarg de la setmana el descobriu.
Aquí teniu la incògnita del mes d'abril i la primera pista:

1. És una dona amb bon sentit de l'humor.

Llegim amb Biel Mesquida

1. Quin fou el teu primer llibre?

El gato MIx

2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?

L'Horizon de Patrick Modiano, Poesia completa de Maria Àngels Anglada, Eros es más de Juan Antonio González-Iglesias, La nuit sexuelle de Pascal Quignard, Maletes perdudes de Jordi Puntí, Mosaicos d'Edison Simons, En la ciudad sumergida de J. C. Llop, Enciclopedia de la muertos de Danilo Kis, La mort i la paraula de Carles Camps Mundó, Nietzsche à Nice de Patrick Mauriès.

3. Quin és el teu racó preferit per llegir?

El meu racó preferit per llegir és el meu gabinet secret i inviolable

4. Digues un llibre que no hagis llegit.

No he llegit Harry Potter.

5. Una lectura inoblidable…

Una lectura inoblidable: El quadern gris de Josep Pla.

Centenari Rosa Leveroni: Blogs participants en l'homenatge a Rosa Leveroni

Aquí aniré penjant un llistat dels blogs i d'iniciatives que s'afegeixin a la celebració del 100 anys del naixement de Rosa Leveroni:

1. Antaviana: Cententari Rosa Leveroni: Entrevista de Lluís Busquets a Rosa Leveroni
2. Digue'm Ariadna: 100 anys i encara en el llindar...
   
3. Flux: LEVERONI
   
4. Ganxet sota les pedres: Leveroni com a excusa
5. La darrera estança del laberint: Leveroni segons Espriu
   
6. Nausica: Recordança de Rosa Leveroni
7. Rosa Leveroni: Cententari
   
8. Tèrbol Atzur: Rosa Leveroni
9. Un que passava: Rosa Leveroni, 100 anys
10. Un que passava: Leveroni, bloc i llibre
11. Viena edicions: Cartes d'amor i d'exili
    

El Qüestionari: David Jiménez Cot

1.Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

És una mica difícil i alhora insòlit prendre un únic llibre com a referent de la meva entrada en el món de la literatura. De fet, de petit, no era gaire bon lector; i recordo que una de les tasques que més detestava era la lectura.

D’adolescent, em va marcar molt Ausiàs March, poeta que m’influencià molt en les meves primeres poesies més innocents. De fet, va ser amb un poema d’influència marchiana que vaig encisar el meu primer amor als 15 anys. Era una noia de la classe que sempre em donava carbasses i que, avui –coses de l’atzar o potser perquè es va cansar de la meva insistència–, continua essent la meva parella.

Més endavant, en un intent de fer un pas més enllà i escriure amb més rigor i seriositat, em van marcar molt autors com Juan Ramon Jiménez, Carner (amb els seus Fruits saborosos) i, sobretot, Miquel Martí i Pol (amb poemaris com Llibre de les solituds) i Carles Duarte i Montserrat. Recordo també una novel·la genial que em va captivar i em va conduir als primers temptejos cap a la narrativa: Els llops de la lluna roja, de Josep-Francesc Delgado i Mercader.

2.Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Ja des de petit, a partir dels cinc o sis anys, començava a manifestar un potencial imaginatiu precoç i una forta tendència a canalitzar-ho a través de la creativitat en diferents vessants. Al principi en el jocs, després en les manualitats, seguidament en els dibuixos, més tard en la música i, en darrer lloc, l’embruix i la follia insinuant dels mots.

Cada paraula, per a mi, era –i és encara avui– un lil·liputenc univers excepcional, una integritat complexa d’una gran càrrega semàntica, suggestiva, rítmica i melòdica. I no vaig trigar gaire a descobrir que, independentment del seu significat primer, cadascuna traspuava altres cosmos més llunyans: connotacions ignotes que provenen del símil entre la interpretació del món i la interiorització del residu de tot allò que el fa ressonar. Em meravellava la seva capacitat d’unió per formar nous enunciats i cada frase, cada expressió, o fins i tot el silenci, em seduïen de manera inevitable.

Aquesta mena d’harmonia laberíntica, finalment, es transformà en una passió que em captivà en la seva enteresa i que, definitivament, aflorà de forma literària per primer cop als meus 12 anys, quan vaig assajar l’intent d’escriure el primers versos que vaig dedicar a la meva germana gran en un moment difícil. D’aleshores ençà, escriure ha esdevingut una necessitat implacable per sobreviure i per entendre millor el món i recercar-m’hi. Escriure i viure: d’aquí en va sorgir un nou mot d’un gran poeta i amic, Ponç Pons, que defineix a la perfecció el vincle que sento per l’escriptura: “escriviure”.

El meu pare també ha estat una gran influència, ja que també escriu versos de tant en tant.

3.Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?
Crec que, en part, sí. Escriure, quan es transforma en una tasca freqüent, quan es transforma en una manera de veure i viure el món, fa que adquireixis certes habilitats que a poc a poc s’eduquen i es converteixen en un hàbit a través de l’experiència. Abans, sempre m’asseia davant d’un paper en blanc i esperava que em baixés la inspiració. Podia passar-m’hi hores i hores per acabar sempre allà mateix: amb un full impecablement blanc i una ment enterbolida.

Amb el temps, però, tot això ha canviat. Sempre vaig amb una llibreteta en mà on hi anoto idees que em vénen al cap. Aleshores, hi reflexiono durant un temps, sense pressa (poden ser unes hores, uns dies, un més...) A partir d’aquí, com que ja sé de què parlaré i com ho transmetré, simplement m’assec a l’escriptori i em poso a treballar. La inspiració en el meu cas, doncs, potser sí que m’agafa treballant, com Picasso deia. No obstant això, sempre hi ha un procés de reflexió prèvia i un segon procés, posterior, d’esporga i brunyiment cada cop que acabo una composició.

4.Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

N’hi ha molts, afortunadament. Dels clàssics grecollatins (aprofitant que sóc un híbrid de filologia clàssica i catalana) m’han marcat autors com Homer (L’Odissea), Hesíode (Teogonia), les tragèdies de Sòfocles, la poesia de Safo, Catul, Virgili (L’Eneida) i, en especial, Ovidi (Les metamorfosis, les Tristes i Els amors).

Valoro molt la literatura que és capaç de reflectir el patetisme de certs personatges indulgents que sempre acaben patint la seva pròpia follia, que no és res més que el reflex d’una societat estigmatitzada que fa evolucionar el comportament i la conducta d’aquests personatges. Autors com Goethe (Faust), Òscar Wilde (El retrat de Dorian Gray), Stevenson (Dr. Jekyll i Mr. Hyde), Allan Poe, Alas Clarín (La regenta), Narcís Oller (L’escanyapobres), Espriu (Laia), Rodorerda (La plaça del diamant)...

Els autors “clàssics” de la poesia catalana que més m’han marcat i encara em marquen són Estellés, Martí i Pol, Carner, Riba, Màrius Sampere, Jordi Julià i Garriga, Jordi Valls i Pou, Carles Duarte i Lluís Calvo.

I en la narrativa infantil: Rodolfo del Hoyo, sense cap mena de dubte.

5.Digues una cita literària.

"En la música és probablement on l'ànima s'apropa més al gran fi pel qual lluita quan se sent inspirada pel sentiment poètic: la creació de la bellesa sobrenatural".

(Edgar Allan Poe)

Centenari Rosa Leveroni: Un centenari amb poc ressó

En la blogosfera han sorgit iniciatives per a homenatjar escriptors de la literatura catalana que ja no són presents entre nosaltres, és el cas de Joan Brossa, Carles Riba, Joan Amades i Salvador Espriu. Avui es compleix un segle del naixement d'una dona Rosa Leveroni. Leveroni fou una persona que tot i que tingué el mestratge literari de Carles Riba, va construir el seu propi camí en l'escriptura en diferents gèneres: prosa, poesia, assaig, crítica literària. I jo em pregunto perquè ens costa tant recordar a les escriptores? Precisament, jo confesso que el seu nom em sonava però no n'havia llegit res perquè no se'n parla, o potser no té el ressó que es mereix. Recordo que no fa gaire, al 2008 es va celebrar l'Any Rodoreda. Fou així com vam recordar i redescobrir l'escriptora de Sant Gervasi. Però fa falta que es dediqui un any a una autora per a homenatjar la seva obra? Quantes escriptores ens han deixat un llegat i han tingut poc ressó? Crec que avui dia hauríem de trencar barreres perquè tant si un té nom d'autor com d'autora, tots i totes formen part de la tradició literària catalana.

Centenari Rosa Leveroni: Un poema

Aquí teniu un poema de Rosa Leveroni del poemari Epigrames i cançons. Barcelona: Gustau Gili, 1938:


Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Centenari Rosa Leveroni: Entrevista de Lluís Busquets i Grabulosa a Rosa Leveroni

Avui es compleixen cent anys del naixement de Rosa Leveroni. Leveroni és una autora que tot i que va conrear poesia, prosa, assaig i crítica literària, encara ara la seva obra és desconeguda. Per a celebrar i homenatjar aquest s cent anys us reprodueixo una entrevista que en Lluís Busquets li va fer per tal de conèixer l'escriptora i iniciar el camí si es vol de la lectura de la seva obra:

—Vau ser cofundadora d'Ariel, oi?
—No, no vaig ser fundadora, però sí una de les primeres col·laboradores. Ja sé que en alguns llocs consto com a tal, però no ho vaig ser. El mal d'aquestes equivocacions és que es difonen amb facilitat i després costa de rectificar-les. Però aquesta no és l'única. També es diu, i no és cert, que vaig fer Filosofia i Lletres. Jo només vaig acabar la carrera de Bibliotecària. De Filosofia, només en vaig fer dos cursos durant la guerra.

—Com anomenaríeu la vostra generació?
—La generació perduda. Qui seríem? Els escriptors que podien haver escrit des del 38 fins ara: Espriu, Vinyoli, Teixidor si voleu, Maria Perpinyà, Triadú, encara que aquest últim s'ha pogut expressar... També hi hauria la Palmira Jaquetti, la Clementina Arderiu... Abans hi havia més dones que no pas ara.

—Quins gustos teniu?
—No sóc bona cuinera, però m'agrada la bona cuina.

—Literaris, vull dir.
—Dels morts, m'agraden Riba, Carner i Salvat Papasseit. Dels vius Foix, Manent i Garcés... Dels joves? No ho sé. No llegeixo poesia ara, només prosa i assaig. M'agraden Teresa Pàmies, Lola Anglada, Carme Riera i Joan Fuster. També llegeixo molt Pla i Puig i Ferreter.

—Vós heu escrit sobretot poesia. Però heu estat molt temps en silenci. Escriviu a ratxes?
—No ho sé. A la poesia s'hi arriba si se't dóna. A mi m'ha estat donada. Hi ha alguna veu que en determinades ocasions em fa escriure.

—Com definiríeu el vostre estil?
—No ho sé. Jo admirava Riba i Carner, que va forjar l'idioma que usem. La meva poesia és principalment sentimental, melangiosa i... Popularista? No, crec que no.

—Doncs ho ha dit més d'un crític...
—Potser sí. De fet, jo no sé ni el que sóc ni el que puc arribar a ser. Segurament he acabat. El do no sé si ja m'ha estat retirat. Potser encara pugui donar alguna cosa en prosa.

—Llegint els vostres llibres s'hi troba la influència del paisatge i el contacte amb el mar.
—Sí. El racó de Port-Lligat, on tinc una casa, malgrat el vent, ha estat essencial. Allò és bonic. No és ni el cantó amable ni el vulgar de la Costa Brava. Sembla el seu esquelet. I un esquelet és molt bonic!

—Allà deveu conèixer molts artistes.
—Sí. Tharrats, Dalí... però essencialment sóc amiga dels pescadors. Sempre tinc la casa oberta. Però allà mai no escric. No hi tinc lloc. És molt petit.

—Heu deixat d'escriure?
—Pràcticament. Sóc molt indolent i si no tinc una cosa que em compulsi a escriure, no escric.

—Però no s'està preparant un recull dels vostres poemes?
—Sí, que n'hem parlat. I també recollir una dotzena dels meus contes, però, ja ho dic, sóc molt indolent."

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Rosa Leveroni, melangiosa i indolent", El Correo Catalán, 28 de maig de 1980, p. 30-31.