Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
És buida, l'espera. El món s'allargassa cel amunt, mentre la claror verda ens cau com una pluja brillant damunt de cada absència.
ResponEliminaÉs preciós, Carme Rosanas. Moltes gràcies per ser-hi! Una abraçada!
ResponEliminaImprovisation 7
ResponEliminaGòtica arcada
on et sents engrapat
i alçat amunt,
talment en un Kandinsky.
Verdor tot i el banc buit.
Molt bonic, Helena Bonals.
ResponEliminaGràcies a totes dues per regalar-nos aquestes joies poètiques!
Una abraçada.