Antaviana 6.0

Des dels set anys intento escriure literatura, des de ben petita jo mateixa ja era autocrítica amb el què escrivia, llavors no en tenia ni idea, tampoc ara és que en sigui cap experta, però aleshores les crítiques de la meva mare, lectora dels meus contes eren com petites punxades. Ara que sóc adulta comprenc que aquelles crítiques no eren negatives sinó que em van ensenyar a ser autocrítica amb els meus exercicis literaris. Quan un home o una dona es dedica a escriure ja sap que la tasca és complexa: trobar una idea, gestar-la i plasmar-la al paper i ara al processador de textos o al bloc/blog. És necessari aprendre a ser autocrític/a amb un mateix perquè quan ens decidim a mostrar allò que escrivim ja no escrivim només per a nosaltres, sinó que escrivim pels lectors i lectores. És clar que no es tracta d'escriure al gust dels lectors/lectores, però sí que és important ser conscient quan escrivim alguna cosa que no és bona o brillant, i pensar que encara podem millorar, com? Lleg

Foto presa de la xarxa què llegeixes aquest mes?

Fa uns quants anys els blocs o blogs van començar a brollar a la xarxa, definir ara aquest terme seria llarg i complex. El cert és que durant aquest període han sorgit activitats al voltant del bloc o bloc: Les Jornades de la Catosfera a Granollers, La primera antologia de blogs en català, l'Ateneuesfera a la qual vaig assistir per primera vegada en la seva desena edició, i les diferents convocatòries de premis entorn als blocs/blogs. Paral·lelament han sorgit noves eines digitals anomenades xarxes socials, com són el Facebook i el Twitter. Davant de l'èxit massiu d'aquestes dues eines esmentades, em ve una pregunta: Tenen llarga vida els blocs o blogs? La resposta a aquesta qüestió retòrica és no, perquè som a l'era on qualsevol novetat a la xarxa té un presència efusiva inicial però passatgera. I ben segur que en el futur naixeran nous formats i noves joguines cibernètiques. Ara bé, la diferència entre la blogsfera de la resta d'àmbits de la xarxa social rau en qu

LA SOLUCIÓ I LES GUANYADORES DEL LLIBRE: El personatge incògnita és La gavina d'Anton Thèkov . I les dues guanyadores de l'exemplar "A l'altra banda del riu" dedicat per l'autora són: la Lolita Lagarto i la Mercè . Enhorabona a totes dues. Feu-me arribar un correu amb les vostres adreces per fer-vos arribar l'exemplar a l'adreça rcano3@xtec.cat. Moltes gràcies a tots i totes per participar-hi!

Aquí teniu una nova incògnita . La primera persona que l'encerti guanyarà un exemplar d' A l'altra banda del riu dedicat per l'autora. Dues pistes: c) El seu autor compleix el 150è aniversari del seu naixement . d) En Josep Maria Flotats va posar l'obra en escena al TNC, quan ell n'era el director.

Aquí teniu una nova incògnita . La primera persona que l'encerti guanyarà un exemplar d' A l'altra banda del riu dedicat per l'autora. La segona pista: b) L'autor de l'obra no és d'origen europeu.

Aquí teniu una nova incògnita . La primera persona que l'encerti guanyarà un exemplar d' A l'altra banda del riu dedicat per l'autora. La primera pista: a) El personatge literari dóna títol a una obra de la literatura universal.

Foto presa de la xarxa Hi ha dies que som cecs i no veiem el món tal i com és. Comencem a fer una muntanya enorme de drames que acumulem... I aleshores s'obre una porta que ens descobreix un altre món, el món de les petites coses. "I on és aquest món?" us preguntareu, doncs aquí mateix. En aquest indret pots aturar-te a olorar el perfum de les flors, pots caminar per un sender lluny de la urbanitat, pots acostar-te al carrer i escoltar als músics i fins i tot pots somniar en l'anònim que et fa sospirar, i que amaga els seus secrets rere el seu esguard. Obrim aquesta porta i entrem al món de les petites coses.

Només he de dir un mot. Quatre lletres, fàcils de pronunciar. Una paraula, tan sols és una paraula que escric a la sorra.

M'he clavat l'espina d'una rosa. La vida sovint et regala rams de roses plens d'espines, i nosaltres duem una bena els ulls. Esplendor enganyosa dels verinosos pètals vermells. Qui em tancarà la ferida? Només em queda el consol, que algun dia l'espina sortirà del meu cos i seré com l'au Fènix.

Aquests dies són dies de premis blocaires o blogguers. D'una banda, hi ha els Premis C@ts , que són els premis populars de la catosfera, on els lectors i lectores proposen blogs o blocs en cadascuna de les categories. D'altra banda, hi ha la tercera edició dels Premis Blocs, també organitzat per categories. En un principi, no ens enganyem, si algú està nominat a uns premis això ens alimenta l'ego, però realment sempre hi ha un punt de subjectivitat en les votacions i la tria final, perquè crec que hi ha tants blocs o blogs com lectors i lectores. Cadascú de nosaltres tindrà una sèrie de blocs preferits perquè consideri que els continguts són interessants, i realment es pot arribar a dir que un és millor que un altre? Francament, sempre he pensat que aquestes dicotomies de millor o pitjor són qüestionables, perquè qui és que decideix què és bo i què no és, si tots estem en un mateix vaixell: la xarxa, i amb un mateix objectiu: comunicar i comunicar-nos a través dels posts q

A més del fet que en Rafel és un dels lectors que ha proposat aquest blog per la categoria de blogs literaris als premis C@ts, els premis populars de la catosfera . Ja hi ha tres lectors/lectores més, la Núria i la Susana, les dues lectores més fidels, i el Veí de dalt , un altre lector constant. Moltes gràcies!

Arrenco un altre full del calendari. Sento de fons una cançó nostàlgica i pujo al tren, que s'atura a les estacions que ja coneixem. I em pregunto: on són tots els instants feliços i amargs que hem viscut i que han marxat amb els fulls del calendari? Kronos camina a pas lleuger i si provem d'esquivar-lo, sabrà seguir-nos. Tot esdevindrà un grapat de records que col·leccionarem dins del nostre bagul particular.

Avui ja fa gairebé quatre setmanes que vaig esborrar el meu perfil cibernètic de "la xarxa social" facebook. Vivim a l'era digital, però després de l'Ateneuesfera d'ahir em vaig convèncer que el format que realment em permet socialitzar-me sense convertir-me en un holograma virtual és el blocg . En la trobada blogosfèrica parlaven de la vigència dels blocgs , i el cert és que si encara es parla del tema és que encara no els hem enterrat. Aquest format, sigui quina sigui la definició que li vulgueu donar, possibilita la comunicació interactiva entre l'Arlequí i els lectors i lectores. I no hi ha res que em produeixi més il·lusió que saber que a l'altra banda hi ha algú que em llegeix. En definitiva, he recuperat la vida blocgaire , perquè aquest format et permet desvirtualitzar-te . Senyors i senyores, hi ha vida fora del facebook.

Ahir dissabte es va convocar una nova Ateneusfera. Es tracta de trobades de gent blocaire o blogguera a l'Ateneu Barcelonès, i la primera condició és que algú t'hi convidi per poder assistir-hi. A mi ja m'havia convidat anteriorment en Víctor Pàmies, de Raons que Rimen , però no hi havia pogut assistir, i ahir finalment vaig ser-hi i vaig presentar el meu bloc Antaviana, i ens vam desvirtualitzar uns quants blocaires: l'Albert Ulibarri , en Jaume Garrós, la Mercè Piqueras , la Montserrat Vilardosa , en Pere Andreu , El Galderich , en Dani Cortijo , en Joan Puigmalet , en Xavier Caballé ... Doncs bé, després de les presentacions i de parlar d'alguns temes que anava introduint en Guillem Carbonell, una de les qüestions que es va plantejar era la pregunta del milió:"Què és un bloc o què és un blog?" Realment no hi ha una definició clara d'aquest nou format, tot i que s'han fet vàries jornades a Granollers de la Catosfera. Així doncs el concepte

aquest poema visual?

Avui per sorpresa meva he descobert que en Rafel ha proposat aquest blog per la categoria de blogs literaris als premis C@ts, els premis populars de la catosfera . Moltes gràcies, Rafel sou vosaltres els lectors i lectores els que doneu vida a l'Antaviana.

Camino en solitud per aquest racó de món, lluny de la fressa urbana. Sento els braços d'escuma com m'abracen els peus amb dolcesa, deixant un rastre de sal que m'enduc i el cel és testimoni dels meus passos.

Tinc alguna cosa que m'empeny a escriure, i aleshores començo un viatge pel món de les paraules plenes de sentits. Dins meu hi ha una veu que sembla muda, però quan sóc davant del full en blanc la meva veu parla, plora, riu, es rebel·la... i deixa escapar allò que neix de viure amb intensitat tant els dies de pluges, com els dies assolellats. Sento que hi ha d'altres veus que m'escolten. La meva veu és la veu que coneix tots els meus secrets més pregons que ja no seran meus, ni tampoc secrets. Oh! Veu que em duus per un trajecte vital i literari, literari i vital; fent parades en diferents estacions de les quals en guardaré infinitat de fotografies.

Fa molts anys quan era una adolescent vaig veure per primera vegada una obra d'Anton Txèkhov: Les Tres Germanes . Llavors l'argument, els personatges i l'escenari, en fi, tot l'univers Txekhovià em va capitvar. Si em poso a recordar, també he vist L'hort dels cirers , Ran del camí i la darrera, que en realitat, és la primera obra que va escriure, Platònov . A més a més, he llegit tant La gavina com L'oncle Vània. I és ben cert que cap obra d'aquest dramaturg rus no m'ha deixat mai indiferent. Amb les seves peces teatrals ha creat un cosmos literari, amb segell, a través del qual els personatges viuen, pateixen, lluiten, s'enamoren, es traeixen, etc., en fi, són un referent de la condició humana posats dalt d'un escenari en un temps i un espai determinats: Rússia, la Rússia de Txèkhov. I precisament, ara em ve a la memòria aquella cita què ell deia: "Si en un escenari hi ha un clau en una paret és perquè algun personatge s'hi pengi&q

Plou, plou a bots i barrals. L'aigua del cel fa renèixer velles ferides i records amargs. Cap paraigües pot protegir-me d'allò que he viscut i que ja forma part de les meves entranyes. Les gotes de pluja es confonen amb les gotes del meu rostre, són llàgrimes de tristesa i d'impotència... L'endemà surt el sol i tot desapareix amb la pluja. I una veu em xiuxiueja a cau d'orella: no t'aturis...

el nou disseny del bloc/blog?

Avui es compleixen cinc anys de la mort de Jesús Moncada i la blogosfera li fa un homenatge. Aquest és un autor que he llegit poc, i és per això que la meva d'homenatjar-lo és posant fragments d'entrevistes que és la millor manera de conèixer-lo com a a autor i com a persona, i també que ens convida a llegir-lo. — ¿Cómo se explica el éxito obtenido por Camí de sirga? —No me lo explico. Si pudiera hacerlo, segurament sabría cual es el misterio de hacer un libro. Yo siempre he hecho lo mismo: he escrito lo que quería de la mejor forma que he sabido. ( Rosa Piñol , La Vanguardia , 1989) — ¿Viure és escriure? —Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt. És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi". Ets tu i tots els qui t'envolten. Per això físicament els meus personatges tenen poques característiques definides. Normalment deixo que el lector se'ls imagini. — Botiguer i tenia biblioteca? —A casa llegia el pare i llegia la mare

Hi havia una vegada un ocell acabat de néixer de l'ou, que amb prou feines sabia mantenir les seves menudes potes dretes. La seva mare i alguns dels seus germans li deien que aviat hauria d'aprendre a fer anar les ales. Ell no ho tenia clar, tenia por, havia sentit la història d'un noi anomenat Ícar que tenia unes ales de cera i el sol les hi va fondre i va morir al mar. La seva mare li insistia que això només era una faula. Aleshores un matí, es va acostar fins a dalt de la branca més alta, va mirar cap a baix, -sí que és alta aquesta branca- i va recular pensant que ja ho intentaria l'endemà. Un dia quan sortia l'aurora boreal, va sentir una veu en off que el cridava, la bestiola sense pensar-s'ho va seguir la veu, i es va trobar dalt de la branca, i va sentir una mà que el va empènyer. Al principi semblava que anava a estimbar-se a terra, però va començar a moure les ales amb força i amb poc temps va anar pujant, pujant fins al cel, i en aquell moment es va

Floreixen antics pensaments que havia enterrat sota terra fèrtil. Les meves llàgrimes han regat aquesta terra. I ara torno a tenir el jardí de les males herbes. Tornaré a arrancar-les un cop més, amb la seguretat que qualsevol dia les meves llàgrimes les tornaran a fer créixer.

Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura? Si et refereixes a quins van ser els primers llibres que vaig tenir, els dos primers que record com a propis són dos volums molt ben il·lustrats de Heidi i Mujercitas . També record que el meu pare em va regalar els dos llibres que ell estimava més de quan era un al·lot: Las aventuras de Tom Sawyer. Quan et vas adonar que t’agradava escriure? Del que em vaig adonar quan era molt petita és que m’agradava explicar històries, explicar el que veia i em passava, i per això em vaig fer periodista. I crec que de manera inevitable em vaig fer escriptora. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”? Sí i no. Una novel·la no la pots escriure si no t’hi asseus hores i hores. Amb tot, en qualsevol moment et pot venir una idea, una història, una situació al cap per la novel·la que estàs escrivint. A mi em passa, s

El proper diumenge 13 de juny es compliran cinc anys de l'absència de Jesús Moncada . Un cop més la blogosfera dedicarà un dia a homenatjar una figura de literatura catalana a través de la xarxa. L'Arlequí , com no, participarà en aquest homenatge blocaire.

Em solidaritzo a aquesta iniciativa de la mà de Leblansky i Salvador Macip , perquè hi ha dies que l'Arlequí també pateix dies de crisi creativa blocaires.

somriu a la vida:

Camino per un sender ple de roses, descalça... topo amb la primera espina, i després amb una altra i una altra... Sota l'ombra d'un arbre trobo unes sabates, em calço i una veu en off em parla: no t'aturis, segueix el teu camí.

quina fragància o flor s'amaga darrere d'aquestes pistes: Una onada suau entra pels meus sentits olfactius. És una olor que m'arriba des de la Xina, a través de la melmelada, un licor o una confitura.

Fa poc he deixat definitivament de ser una usuària del Facebook, així com també he decidit eliminar el meu compte de Twitter. Avui dia a la xarxa hi ha moltíssimes eines que ens permeten tant oferir, com participar en infinitat de projectes culturals i socials. La veritat és que costa imaginar-se com era la nostra vida abans de l'era digital. Crec que en aquesta era hem guanyat en algunes coses com el fet que en un moment podem comunicar allò que volguem dir als altres, gràcies als blocs o blogs, però també crec que estem en el perill de viure dins de la xarxa i oblidar el nostre entorn. Jo he decidit que vull desvirtualitzar-me. Vull recuperar temps per llegir llibres que no he llegit, vull tenir temps per anar a actes culturals on pugui relacionar-me de tu a tu, amb aquells amb qui comparteixo la passió de la literatura. Vull sentir-me lliure perquè formo part del món real, tot i que no bandejo la xarxa perquè l'Antaviana forma part d'aquest món. Així doncs, considero qu

què llegeixes aquest mes?

De vegades a la vida, et ve una idea i prens una decisió. Avui en dia existeixen moltes eines a la xarxa anomenades "xarxes socials" com és el cas de Facebook. És un espai cibernètic que et xucla fins que t'adones que et passa la vida, i no vols ser un simple espectador que ho mira tot des de la finestra, sinó que vols viure. És per això que he pres la decisió irrebocable d'eliminar el meu perfil de Facebook, i fer meva aquella dita que diu "Carpe diem". Sempre em podreu trobar a l'Antaviana i com deia en Sisa en aquella cançó Benvinguts, passeu, passeu de les tristors en farem fum, que a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú".