Antaviana 6.0

Camino pels carrers de Barcelona, i començo a embadalir-me davant dels vidres rere els quals veig un munt de llibres. Finalment, em decideixo a entrar. Passadissos de llibres em condueixen al llibreter. El llibreter és aquell savi, sovint oblidat que viu entre llibres i coneix autors, períodes, literatures de tot el món i fins i tot té aquelles peces o llibres de tapes dures que només podem trobar allà. El llibreter és qui llegeix els llibres i després es converteix en un crític literari, un crític que aconsella als lectors i que els porta cap el camí de la literatura. I és que realment sense els llibreters no hi hauria mitjançer entre aquell qui escriu els llibres i aquells qui som lectors empedreïts. És clar que avui dia, la literatura es publica digitalment, i la prova són els blocs i els munts d'editorials virtuals que ja coneixem i que formen part del món de la publicació dels "llibres". Però temps enrere se sentien veus que els llibres desapareixerien amb les noves

Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar e

A propòsit de l'estrena del nou musical de Dagoll Dagom, Boscos endins, al Temporada Alta de Girona , tornen a l'escena musical les lletres i cançons de Stephen Sondheim. I arrel d'aquesta posada en escena, parlem d'aquest compositor. L'any 1930 nasqué a Nova York Stephen Sondheim. Els seus inicis musicals comencen amb la coneixença d' un home anomenat Oscar Hammerstein II , que estava preparant el musical Oklahoma! . En aquell moment, ell ja sabia on encaminaria les seves passes i va decidir estudiar composició. Des d'aquell moment va encetar una brillant trajectòria amb el seu primer treball, conjuntament amb Leonard Bernstein, i, amb la pel·lículam West Side Story l'any 57. I si fem un recordatori d'alguns dels musicals que ell va crear com Gypsy, A Little Night Music, Sweeney Todd, Assassins i Into the Woods entre d'altres, podrem valorar com a través de les seves obres va crear una obra. I ben segur que molts hem sentit una vegada i una

Aquests dies de garlandes, nadales i dies joiosos i nadalencs em fan pensar en aquell conte que ha estat dut al cinema en vàries ocasions: El Conte de Nadal de Charles Dickens. En aquesta història, Dickens crea un personatge Ebenezer Scrooge, un home rude i egoista que desprecia als nens, als pobres i al seu pobre empleat. I és que Dickens com en moltes de les seves obres, retrata un personatge que ben bé podríem trobar no només als carrers de Londres, sinó a qualsevol ciutat. Per tant, és un personatge que trenca amb la imatge idíl·lica de la nit de nadal. No tothom viu igual aquesta nit. Això sí, hi ha una evolució del personatge rude, gràcies a l'aparició de tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Aquestes aparicions fan reaccionar Ebenezer Scrooge i el fan tornar amable. Clar que això és literatura, i ja sabem que de vegades la realitat supera la ficció. Ja coneixem que mentre alguns estiguem asseguts a taula el dia o la nit de Nadal, d'altres amb pro

un desig/un propòsit literari per al 2008!

El rellotge va perdent grans de sorra. En el fons del mirall, m’he topat amb un rostre infantil desconegut degustant una magdalena. La llum del reflex m’ha portat fins a tu i ara, et veig per primera vegada. L’espill del temps ha tornat a jugar amb el meu fat, obligant-me a recordar que tu ets a l’altra banda, el món que m’és vedat.

Aquí teniu les darreres pistes en referència al títol del poema: 1. La primera paraula del títol és el substantiu d'inventar. 2. La segona paraula és una part d'un tema universal: l'amor.

Aquí teniu unes quantes pistes sobre el títol de l'obra: 1. Una de les paraules és la paraula . 2. Aquesta paraula es mou en un element metereològic volàtil. 3. L'obra tracta un tema universal de la literatura.

Aquí teniu algunes pistes per descobrir l'endevinalla: 1. És un autor, 2. És d'origen català, 3. La seva obra s'emmarca en un període històric i literari concret de principis del segle XX i 4. Deia que el poema havia de ser "una peça ben feta".

Quin és el títol, el llibre i l'autor d'aquest poema? Doncs, l'Amor i l'Oblit eren germans, i entre els dos no era llunyania. (El gran, Amor, ens lleva tot descans i el petit és de tot dol metgia.) -Trobí quelcom no imaginat abans - deia l'Amor-, i és la besada pia: tendre segell en boques dels amants amb una lleu i llarga melodia. Mes tem que l'home, tot i sent diví, mori algun dia de l'amant musica, perquè sa vida massa joia lassa. -Perquè ell no tudi son cosset mesquí -deia l'Oblit-, jo posaré una mica de ma sopor en cada bes de massa.

Ahir vaig entrar a la Sala Gran del TNC, i després d'esperar que tothom s'assegués a la butaca corresponent, va començar l'obra. Una Sílvia Bel i un Marc Martínez encarnaven la Natàlia i el Quimet, i així començava la representació i adaptació teatral de La Plaça del Diamant, adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares. I és que a més de la magnífica interpretació de tots els actors, vaig quedar meravellada amb l'escenografia. Constantment, hi havia canvis de decorats. Realment, aquesta ha estat una de les vegades que he vist un treball molt ben fet en aquest aspecte. Perquè no ens enganyem l'escenografia és una part fonamental d'una obra teatral. L'obra es dividia en tres parts i dos entreactes. Hi havia una combinació perfecta gràcies a l'ús del monòleg interior sense ser ben bé monòleg interior de Natàlia, la protagonista, amb diàlegs i totes les situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda i en harmonia escenogràfica amb la resta

A principis del segle XX, va néixer un personatge. La seva primera aparició fílmica fou Charlot el periodista . Però fou a la pel·lícula Kid Auto Races in Venice (1914) on va aparèixer per primera vegada el vagabund, aquell noi de barret negre, bigoti, i bastó. Un personatge que suscitava i suscita les nostres rialles, i també la nostra visió crítica de la societat que ens mostrava. Des de llavors, el vagabund va entrar a formar part del setè art i concretament, del setè art mut. Després va arribar un film titulat The Kid (1921), que fou el film que va convertí Charles Chaplin en un personatge enigmàtic tant del cinema com de la història. I ara em a la memòria, aquella imatge en què Chaplin es menja una sola de sabata amb forquilla i ganivet, com un símbol de la pobresa. I no podem oblidar, els seus dos films més reexits ,que entren en l'etapa del cinema sonor: Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940). El primer dels films fou l'últim en què ell aparegué com a Charlot.

un llibre de poesia

Sóc petita i fràgil. Desperto de cop i volta, quan els núvols em sacsegen. Llavors és quan em perdo entre les meves germanes en un viatge sense rumb. Totes anem a la deriva , i encara desconeixem si morirem al mar, al riu, a la font, a les flors, als arbres, als carrers...

És la literatura la que guia el curs de la vida o és la vida la que guia el curs de la literatura?

1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura? No en va ser un, en va ser un munt, tots ells d'en Jules Verne. També recordo de l'adolescència "El senyor dels anells" de Tolkien i els reculls d'en Quim Monzó. Més endavant, el primer llibre que em va obrir les portes de la literatura i que em va convèncer de fer filologia va ser "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", que me l'he llegit i rellegit moltes vegades. 2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure? Vaig tardar en adonar-me'n. A mi, el que en veritat m'agrada és llegir. Però després vaig comprovar que en llegir un llibre que valia la pena, em quedaven les ganes d'imitar l'escriptor o l'escriptora. I quan em vaig enganxar a llegir poesia durant la carrera, ja no em vaig aturar. 3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”? La inspiració la pots trobar en qualsevol moment del dia i

què llegeixes...

Quan era petita, vaig sentir una cançó que començava dient: Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. En Jaume Sisa, el seu creador, començava a convidar a casa seva a tota una sèrie de personatges provinents dels contes populars, dels còmics, i dels acudits ; des del conegudíssim Jaimito dels acudits passant per Pinotxo, fins a arribar al Popeye. Des d'aquell precís instant aquella cançó va formar part de la meva particular banda sonora. I cada vegada que sento la tornada, aquella que molts de nosaltres coneixem: Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú, torno a aquell primer dia, i en aquell instant recordo novament aquells darrers versos tan ben escrits i tan ben cantats: Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu.També pots venir si vol

Abans d'entrar, començo a sentir l'olor dels llibres. Un cop, a dins una munió de lectors i lectores empedreïts passegen i s'aturen a cadascun dels estants, s'aturen a tafanejar pàgines i pàgines esgrogueïdes, de llibres d'autors que molts han llegit, i que avui encara llegim. Potser fins i tot, s'arrisquen a comprar un exemplar d'aquells que tenen les tapes dures, i que fa goig tenir a la biblioteca. I inclús potser algun lector s'imagina que és aquell personatge de Cortázar que comença llegint una història i acaba essent el protagonista d'aquella història. Ens abandonem en la immensitat dels llibres per uns dies al Saló del Llibre.

Avui he tingut el plaer de descobrir noves obres corpòries de'n Joan Brossa. Primerament, hem arribat a la Vall d'Hebrón, i a prop del Velòdrom i el Parc d'Horta, hem pogut admirar el "Poema visual transitable en tres temps". Es tracta d'una A, una sèrie de signes de puntació escampats per la gespa, i una A destrossada, és a dir, naixement, camí i mort. Joan Brossa definia l'A destrossada com un símbol que indica la destrucció de la vida tal i com podem observar en aquests versos "L'última lletra de pedra/ens recorda el destí, caiguda a trossos: l'assolament i els signes d'entonació o pausa -com al llibre-són incidents del discurs". Un Autocar ens ha dut fins a Sant Adrià, i allà hem pogut observar "Record d'un malson" on el poeta va crear una efígie de marbre de l'alcalde franquista de Barcelona Josep Maria de Porcioles col·locada en una safata feta de bronze, situada en una cadira de ferro, símbol del poder. Seguid

Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu… I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu. I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals. Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.

Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món ( http://jmtibau.blogspot.com/ ) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs. L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent: "Poc després d’haver passat el Coll d’Àrea, van venir-me ganes de contar la història de la casa i de la dona meva, i de tot allò que havia perdut amb el miratge." En Jesús M. Tibau ha posat al seu bloc els 37 blocs on podeu trobar els 37 fragments. Si voleu participar en el 30è joc literari aneu a Tens un racó dalt del món.

El teatre neix a l'antiga Grècia. Antigament, els actors posaven en escena els drames i les comèdies dalt dels escenaris grecs. Durant el segle XX, es van establir una sèrie de sales de teatre, com per exemple el Teatre Principal, entre d'altres, que avui ens ofereixen diversitat de comèdies i drames. Hi ha doncs una llarga llista de sales de teatre establertes a les ciutats catalanes. Però hi ha una altra llista, no tan extensa, però no menys important. I és en aquesta llista on trobem les sales alternatives de teatre: Sala la Planeta, Sala Beckett, Espai Escènic Joan Brossa, Sala Muntaner, Nou Tantarantana, Versus Teatre i Teatre de Ponent. Cadascun d'aquests espais ens ofereixen una programació de teatre alternativa però de qualitat. Sempre podem optar per veure un clàssic o una obra comercial en una sala convencional, però si algú vol descobrir noves obres i nous autors pot entrar en qualsevol d'aquests teatres. Crec que es mereixen un homenatge perquè en una ciutat

La mà del vent del sud em pessigolleja les galtes. Un somriure neix dins meu. Les roses i els pensaments d’aquest immens jardí escampen engrunes de pol·len per la meva pell de corall. Les fulles d’un jove pollancre ploren, regant els meus cabells d’atzabeja, que s’estremeixen i xisclen. I mentre un grup de joncs em desvetlla tota amb la seva musica, Febus m’abraça amb els seus braços d’or, destorbant volgudament el meu bany d’aigües dolces. Acariciant els racons més pregons...

Aquí teniu tres noves pistes rere les quals s'amaga un nou personatge literari: a) És un poeta. b) Té un defecte físic al rostre. c) Està enamorat en secret de la seva cosina. Un cop més, dos antaviencs han trobat el personatge incògnita, Cyrano de Bergerac. Enhorabona!!!

Una obra de Mercè Rodoreda

"Sóc a casa meva/la casa és al carrer Balmes..." Cau de Poemes , 1960. Després del primer itinerari, ve el segon. Avui la Fundació Joan Brossa ha organitzat l'itinerari brossià Sant Gervasi . Primerament, ens acostem al Carrer del Bon Pastor, número 5. Allà gràcies al guia, Sergi Andreu, descobrim el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Abans d'entrar, hem d'aturar els nostres ulls per mirar la façana,on trobarem el llagost a dalt de tot, i unes lletres de colors que tenen el segell inequívoc d'en Joan Brossa. Seguidament, hem d'encaminar els nostres peus cap a la Travessera de Gràcia, on descobrirem les Lletres fugitives dins la seu del Cercle de Lectors. Seguirem el nostre camí fins al carrer Balmes, on està situat el seu estudi(. Si seguim l'itinerari arribarem al Carrer d'Alfons XII, on hi ha la casa dels pares de l'autor barceloní. I finalment, arribarem a la Plaça de Molina, que com ell mateix confessà fou un

podria ser...

1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura? Realment no recorde quin llibre em va fer entrar en el món de la literatura, però sí que recorde el que em va marcar inicialment… es tractava d’una obra clau d’un autor valencià que tothom coneixerà: Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Una explosió de sentiment i sinceritat que no deixava indiferent ningú… era lectura obligatòria a l’institut, però per mi significà molt més que això, un inici d’autoconsciència, la sensació que això de la poesia era molt més del que s’arribava a dir, una mena de força oculta. Una cosa així també la vaig sentir amb l’obra de Neruda Los versos del capitán… 2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure? El gust per l’expressió escrita nasquè ben aviat… hi havia una mena de complicitat entre el full en blanc i la meua consciència. De primeres, era evident la manca de formació i de lectures, però puc dir que, amb el pas del temps, hem anat avançant… encara que, tornaria a

Avui m'ha arribat a les mans un llibre de rutes, però no pas un llibre de rutes corrent, sinó de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals. Si obrim la primera pàgina, trobarem un índex ordenat pels diferents Parcs Naturals de Catalunya, i com en cadascun d'ells podem trobar els diferents autors de la literatura catalana de diferents períodes de la història. Comença la ruta pel Parc Natural del Montseny, on podem trobar els poetes del Montseny, Pere Ribot i Joan Maragall, a més d'una sèrie de mites i llegendes. Si seguim la ruta, arribarem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. En aquesta ruta podem trobar les petges de Pere Quart, els bandolers, i en Ferran Canyameres. I així successivament, anirem passant pels parcs del Montnegre i el Corredor, del Garraf, del Castell de Montesquiu, d'Olèrdola, del Foix, de la Serralada de Marina, de la Serralada Litoral, l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona, Agrari del Baix Llobregat, de Collserola. I

Cada dia, la Tessa sortia al balcó esperant veure'l, però sempre tancava la finestra al seu darrere, amb el rostre ple de tristesa. Cada nit, quan tancava els ulls el dibuixava. L'endemà tornava a obrir la finestra, però res. Un dia, va aparèixer l'arc de Sant Martí. Però aquell matí, la finestra estava tancada.

Llegeix les pistes següents i descobreix el personatge incògnita: No és un home. Al llarg de la seva història de ficció té tres noms diferents. Un d'aquests noms és el nom d'un ocell. Les pistes extres: 4. La seva creadora era una autora nascuda a Barcelona. 5. El títol i l'acció de la novel·la fan referència a una coneguda plaça de la ciutat comtal. Efectivament, Jesús Tibau. La resposta és la protagonista de la Plaça del Diamant , de Mercè Rodoreda. Enhorabona!

Avui he pogut descobrir una altra Barcelona, gràcies a l'obra de Joan Brossa. La Fundació Joan Brossa ha organitzat un itinerari literari per la ciutat, concretament, l'itinerari Ciutat Vella, on els participants hem pogut aturar-nos a admirar i "escoltar" poemes corporis, com "El saltamartí", "El rellotge il·lusori", les lletres gimnastes, etc. I és que quan comences un itinerari de la mà d'aquest autor tan original t'endinses en una poesia tan màgica com crítica. El poeta converteix als lectors/espectadors de la seva obra en personatges actius, perquè la seva intenció és provocar la nostra participació en el seu art, que ara ha esdevingut el nostre art. Si algú passa pel Passeig de Gràcia, davant del "Saltamartí", li recomano que s'aturi, i que permeti que en Brossa el dugui a passejar pels carrers de Barcelona, a través de la seva obra corpòria.

Creieu que la literatura digital farà desaparèixer els llibres?

un itinerari literari.

L’altra nit vaig poder gaudir del bon teatre gràcies a El Llibertí d’ Èric-Emmanuel Schmitt, i dirigida per Joan Lluís Bozzo, amb un repartiment de luxe, amb Ramon Madaula i Laura Conejero com a protagonistes. Èric-Emmanuel Schmitt és un escriptor i dramaturg nascut a Lyon a la dècada dels 60 del segle XX. Té estudis de filosofia i es va doctorar amb la tesi “Diderot i la metafísica”. L’obra El Llibertí presenta un Diderot, de la Il·lustració que creu en la filosofia. La peça s'inicia amb l’escena de Diderot com a model per a un retrat d’una pintora, la Madame Trebuchet El protagonista es debat entre la filosofia platònica i les dones. A partir d'aquest pretext inicial es creen diferents jocs vodevilescos, amb Madame Trebuchet i d’altres personatges femenins i Diderot, però sempre des d’una perspectiva filosòfica. Diderot filosofa sobre l’amor, les dones, el matrimoni i “la moral”. Precisament, durant el transcurs de l’obra Diderot ha d’escriure un article sobre la moral, i

Llegeix les pistes i descobreix el personatge amagat: a) És una dona. b) No és un personatge real. c) És l'amor platònic d'un autor italià. Molt bé, antavianencs, heu desxifrat la incògnita: Beatriu l'amor platònic de Dant. Els encertants d'aquesta incògnita són en Josep Manel i en Jesús M. Tibau. Enhorabona!

Acabava de complir trenta anys. Des que va néixer duia sempre un enorme mirall al davant, penjat al coll. Cada matí, quan es vestia per anar a treballar, observava primmiradament el seu aspecte perquè fos perfecte. Sovint topava amb vianants pel carrer. Tothom se’l mirava estranyat, però ell només tenia ulls per aquell rostre. Una nit de lluna plena, en Narcís se’n va anar a dormir amb un somriure als llavis, com sempre. Quan tancà els ulls, se li aparegué per primera vegada una dona vestida, que es deia Venus. Venus li digué: Un dia, quan menys t’ho esperis, el teu mirall es trencarà en bocins. Aquella nit però, Narcís es va llevar sense perdre el somriure, pensant-se que allò era simplement un somni absurd. Però estava ben equivocat. Durant dues nits més, Venus se li aparegué. I en la darrera visita, va llençar una fletxa al mirall. I en pocs segons, Narcís veié com el seu altre jo s’esmicolava en milions de bocins. L’endemà va llevar-se de malhumor. Quan va anar al lavabo per arregl

Troba el personatge incògnita. Les pistes: 1) No era un trobador. 2) Era d'origen valencià. 3) Va morir als vint-i-cinc anys. La resposta és Jordi de Sant Jordi i el guanyador en Tragalletres .

una exposició cultural.

Passejant per un camí solitari vaig notar que algú em seguia. Era ell. Primer penetrava dins les meves negres nines. Després va gosar caminar pels meus braços blancs. I així que queia la tarda una llum vermellosa m’abraçava, deixant-me sense esma, però despertant-me tots i cadascun dels meus pregons sentits. Les seves mans d’or palparen la meva pell. I enmig del silenci, s’escapà un crit que només l’eco repetí i que es perdé per les muntanyes, pels arbres, per les flors, per les aigües dolces i pel mar. I de lluny, sentia gemegar el mar damunt les callades i esquerpes roques.

L'Obra Cultural Balear, la llibreria Quart Creixent, l'Ajuntament de la Selva i el Col·lectiu 2007 han planificat la tercera vetllada de Lluna plena de música i poesia que reunirà el quartet Re i els poetes Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), Joan Perelló (Campos, 1953), Miquel Mestre (Artà, 1951), Jaume Pons Alorda (Caimari, 1984), Clara Fontanet (Mancor de la Vall, 1988) i Pau Vadell (Calonge, 1984), poetes de diferents generacions, que recitaran els seus poemes en un mateix escenari. Després, el públic podrà participar recitant també poemes propis. L'acte tindrà lloc al pati de la Casa de Cultura, de Palma de Mallorca, el dimecres 29 d'agost, a les 21:30 hores. És doncs un espectcle que combina harmònicament música i poesia.

una obra de teatre.

Creieu que és bo versionar els clàssics al teatre?

Des de fa un cert temps, la Fundació Joan Brossa programa activitats per difondre l'obra d'aquest gran i peculiar poeta barceloní. Una d'aquestes activitats són els Itineraris brossians. Aquests itineraris són passejos per diferents recorreguts de la ciutat de Barcelona, on podem trobar el llegat, és a dir, els poemes objectes o corporis que Joan Brossa ens va deixar. En el transcurs d'aquests passejos, hi ha un "guia" que va explicant curiositats biogràfiques del poeta, i en recita poemes. És doncs una activitat cultural que ens permet conèixer la ciutat de Barcelona des dels ulls d'en Joan Brossa.

Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava fressa quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el se

La Fira de Tàrrega neix el 1981,de la mà del grup Comediants, com una continuació de totes les tradicions provinents dels segles anteriors, però amb una novetat: celebrar la Festa Major de la ciutat mitjançant el teatre al carrer. Si fem un salt enrere entre els segles XIV-XV, van sorgir dos tipus d'espectacles teatrals populars: el religiós i el profà. En el primer es representaven els cinc cicles: Hagiogràfic, de Nadal, de Pasqua, Marià de l'Antic Testament. Aquests espectacles es representaven en temples i esglésies.Pel que fa al segon, el teatre profà utilitzava tècniques com la mímica, la cançó, l'acrobàcia, etc. I aquest tipus de teatre es representava pels carrers, ja que es va iniciar amb desfilades i carrosses per tal de fer la celebració de les victòries bèl·liques. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, neixen els entremesos i els sainets. Aquest tipus d'obres eren senzilles i de caràcter satíricoburlesques; estaven adreçades als menestrals, i es representaven

El fred de desembre m’ha fet creure que era morta, però la teva mà damunt del meu cos ha trencat aquesta il.lusió.

Viu sol. Des de fa temps immemorables viu sol en una cabana plena d’esquerdes i la companyia d’algunes aranyes. Cada dia, sigui hivern, o primavera, s’asseu en una cadira corsecada a la vora del mar, i suaument crida: "Lorelei, Lorelei". Un adolescent i jove aprenent de pescador va pujar un dia a una barca, amb uns quants mariners veterans a pescar. Cada dia, sortien a l’hora en què els veterans sabien on posar l’ham per omplir la xarxa de peix per després vendre’l al mercat. Una tarda, en què es veia un sol vermellós a ponent, el noi va deixar escapar un grup de peixos, perquè va ser ell qui va mossegar l’ham. Fou quan la veié damunt d’una roca, asseguda mirant la posta de sol, amb la cua escamada penjant per la pedra dura, i essent suaument abraçada per l’escuma marina. Des d’aquell dia, aquell jove pescador no podia pensar en res més. Els pescadors vells van començar a notar el seu enamoradís estat, i de seguida van endevinar qui era l’ésser o objecte desitjat dels seus so

Hi havia una vegada una noia d'uns 25 anys, que vivia en un poble envoltat d'un bosc. Aquesta noia tenia un somni, pujar dalt d'una muntanya. Cada dia, es vestia i sortia dient: avui sí que hi pujaré. I començava a traspassar el bosc, però llavors va caure per un barranc. Només es va fer unes quantes rascadetes, però va decidir fer el camí de retorn cap a casa. L'endemà, va tornar a sortir i aquest cop quan estava a mig camí, va començar a ploure, una pluja no gaire intensa. La noia va tornar enrere per por de refredar-se. I així van passar uns quants dies, la noia iniciava el caminet que ja es coneixia, però sempre trobava una excusa o una altra per desfer el camí. I un bon dia, va dir-se: "no podré pujar-hi mai a aquella muntanya, i això que m'havia fet tantes il·lusions d'arribar al cim", i dir a tothom: "ho he aconseguit, sóc dalt del cim". Van passar uns anys, la noia continuava fent la seva vida al poble. Semblava que la idea de fer el