dilluns, 31 de desembre de 2007

La literatura i els llibreters









Camino pels carrers de Barcelona, i començo a embadalir-me davant dels vidres rere els quals veig un munt de llibres. Finalment, em decideixo a entrar. Passadissos de llibres em condueixen al llibreter. El llibreter és aquell savi, sovint oblidat que viu entre llibres i coneix autors, períodes, literatures de tot el món i fins i tot té aquelles peces o llibres de tapes dures que només podem trobar allà. El llibreter és qui llegeix els llibres i després es converteix en un crític literari, un crític que aconsella als lectors i que els porta cap el camí de la literatura. I és que realment sense els llibreters no hi hauria mitjançer entre aquell qui escriu els llibres i aquells qui som lectors empedreïts. És clar que avui dia, la literatura es publica digitalment, i la prova són els blocs i els munts d'editorials virtuals que ja coneixem i que formen part del món de la publicació dels "llibres". Però temps enrere se sentien veus que els llibres desapareixerien amb les noves tecnologies, però ja sabem que moltes hipòtesis del futur han quedat en això, hipòtesis. I actualment, se celebren moltíssimes fires de llibres a Barcelona, i a d'altres ciutats com Frankfurt. El llibre i els llibreters no han mort. I malgrat que avui dia la tasca dels llibreters és difícil en un món tan informatitzat i capitalitzat, encara som molts els lectors que ens deixem atrapar per la màgia de les llibreries i dels llibreters. I gràcies a ells, nosaltres podem gaudir de la literatura, de la bona literatura.

dissabte, 29 de desembre de 2007

La pèrdua de la innocència










Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar el temps, i semblava que tot tornava a ser igual, ell continuava somrient-me, escrivint-me poesies, i convidant-me a cafès. Jo innocentment creia que aquella confessió només era ja un fet passat. Jo ja era a punt d'emprendre el vol amb les meves ales de cera, fins que un dia vaig trencar el mirall amb un martell.

divendres, 28 de desembre de 2007

La biografia: Stephen Sondheim



















A propòsit de l'estrena del nou musical de Dagoll Dagom, Boscos endins, al Temporada Alta de Girona, tornen a l'escena musical les lletres i cançons de Stephen Sondheim. I arrel d'aquesta posada en escena, parlem d'aquest compositor.


L'any 1930 nasqué a Nova York Stephen Sondheim. Els seus inicis musicals comencen amb la coneixença d' un home anomenat Oscar Hammerstein II, que estava preparant el musical Oklahoma!. En aquell moment, ell ja sabia on encaminaria les seves passes i va decidir estudiar composició. Des d'aquell moment va encetar una brillant trajectòria amb el seu primer treball, conjuntament amb Leonard Bernstein, i, amb la pel·lículam West Side Story l'any 57. I si fem un recordatori d'alguns dels musicals que ell va crear com Gypsy, A Little Night Music, Sweeney Todd, Assassins i Into the Woods entre d'altres, podrem valorar com a través de les seves obres va crear una obra. I ben segur que molts hem sentit una vegada i una altra les seves cançons, com la conegudíssima "Send in the clowns" per citar-ne alguna.


I és que aquest compositor americà ens ha deixat un munt de cançons que han sigut posades dalt dels escenaris gràcies a directors teatrals com Ricard Reguant, Calixto Bieito, i Joan Lluís Bozzo. I és, precisament, aquest darrer director qui ha ens ha dut de nou als escenaris al compositor, amb una de les seves obres, Into the woods. Aquest nou musical ens presenta una sèrie de personatges que tots i totes coneixem molt bé: la caputxeta vermella, el llop ferotge, la ventafocs, el príncep, la bruixa, etc. Tots són personatges dels contes més contats, però no hi trobarem els contes políticament correctes, no. De la mà de Sondheim, Joan Lluís Bozzo ha reunit a tots aquests personatges en un espai: el bosc, l'interior del bosc. Allà on tots podem topar amb les nostres pors i els nostres anhels més pregons. I així, reedescobrim les cançons del compositor americà i també els contes populars des d'una nova perspectiva. I és que la màgia, la fascinació de Stephen Sondheim i les seves obres musicals no ens deixen mai indiferents. Les obres que ell va compondre formaran part sempre dels escenaris i de la nostra memòria col·lectiva.

diumenge, 23 de desembre de 2007

L'Article: Conte de Nadal de Charles Dickens









Aquests dies de garlandes, nadales i dies joiosos i nadalencs em fan pensar en aquell conte que ha estat dut al cinema en vàries ocasions: El Conte de Nadal de Charles Dickens. En aquesta història, Dickens crea un personatge Ebenezer Scrooge, un home rude i egoista que desprecia als nens, als pobres i al seu pobre empleat. I és que Dickens com en moltes de les seves obres, retrata un personatge que ben bé podríem trobar no només als carrers de Londres, sinó a qualsevol ciutat. Per tant, és un personatge que trenca amb la imatge idíl·lica de la nit de nadal. No tothom viu igual aquesta nit. Això sí, hi ha una evolució del personatge rude, gràcies a l'aparició de tres fantasmes, un del passat, un del present i un del futur. Aquestes aparicions fan reaccionar Ebenezer Scrooge i el fan tornar amable. Clar que això és literatura, i ja sabem que de vegades la realitat supera la ficció. Ja coneixem que mentre alguns estiguem asseguts a taula el dia o la nit de Nadal, d'altres amb prou feines tindran un tros de pa per menjar. Dickens doncs ens mostra les dues cares de Londres, com podrien ser també les dues cares del món, els pobres i els treballadors,d'una banda i els banquers i rics, de l'altra. El relat de l'autor anglès ens permet somniar en una utopia, la utopia de la nit de Nadal.

divendres, 21 de desembre de 2007

Formula





un desig/un propòsit literari per al 2008!

Descalç








El rellotge va perdent grans de sorra. En el fons del mirall, m’he topat amb un rostre infantil desconegut degustant una magdalena. La llum del reflex m’ha portat fins a tu i ara, et veig per primera vegada. L’espill del temps ha tornat a jugar amb el meu fat, obligant-me a recordar que tu ets a l’altra banda, el món que m’és vedat.

dilluns, 17 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Les darreres pistes







Aquí teniu les darreres pistes en referència al títol del poema:

1. La primera paraula del títol és el substantiu d'inventar.
2. La segona paraula és una part d'un tema universal: l'amor.




diumenge, 16 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Més pistes


Aquí teniu unes quantes pistes sobre el títol de l'obra:


1. Una de les paraules és la paraula.

2. Aquesta paraula es mou en un element metereològic volàtil.

3. L'obra tracta un tema universal de la literatura.



dissabte, 15 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta: Algunes pistes








Aquí teniu algunes pistes per descobrir l'endevinalla:





1. És un autor,



2. És d'origen català,



3. La seva obra s'emmarca en un període històric i literari concret

de principis del segle XX i



4. Deia que el poema havia de ser "una peça ben feta".

dijous, 13 de desembre de 2007

50: Endevina, endevineta...









Quin és el títol, el llibre i l'autor d'aquest poema?




Doncs, l'Amor i l'Oblit eren germans,

i entre els dos no era llunyania.
(El gran, Amor, ens lleva tot descans
i el petit és de tot dol metgia.)

-Trobí quelcom no imaginat abans
- deia l'Amor-, i és la besada pia:

tendre segell en boques dels amants

amb una lleu i llarga melodia.


Mes tem que l'home, tot i sent diví,

mori algun dia de l'amant musica,

perquè sa vida massa joia lassa.


-Perquè ell no tudi son cosset mesquí

-deia l'Oblit-, jo posaré una mica
de ma sopor en cada bes de massa.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Espectacles: L'escenografia a La Plaça del Diamant


















Ahir vaig entrar a la Sala Gran del TNC, i després d'esperar que tothom s'assegués a la butaca corresponent, va començar l'obra. Una Sílvia Bel i un Marc Martínez encarnaven la Natàlia i el Quimet, i així començava la representació i adaptació teatral de La Plaça del Diamant, adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares. I és que a més de la magnífica interpretació de tots els actors, vaig quedar meravellada amb l'escenografia. Constantment, hi havia canvis de decorats. Realment, aquesta ha estat una de les vegades que he vist un treball molt ben fet en aquest aspecte. Perquè no ens enganyem l'escenografia és una part fonamental d'una obra teatral.


L'obra es dividia en tres parts i dos entreactes. Hi havia una combinació perfecta gràcies a l'ús del monòleg interior sense ser ben bé monòleg interior de Natàlia, la protagonista, amb diàlegs i totes les situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda i en harmonia escenogràfica amb la resta de personatges. L'obra s'inicia doncs amb el ball a la Plaça del Diamant, i s'acaba amb la Sra. Natàlia casada amb l'Antoni, l'adroguer. I tota la novel·la està bellament ambientada des de la casa dels protagonistes, fins al període de la guerra civil i la postguerra. Realment, aquesta és una obra on no hi van faltar els aplaudiments, i no cal oblidar la magnífica interpretació de Mercè Arànega.


Al final, de tot quan els actors surten a saludar al seu darrere vam poder veure en una pantalla, la fotografia de la creadora de la novel·la i d'aquests personatges, i la Plaça del Diamant que des de llavors esdevé símbol de l'evolució interior i exterior dels personatges, especialment, de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia. És realment, una obra per treure's el barret.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Personatges del setè art: Charles Chaplin

















A principis del segle XX, va néixer un personatge. La seva primera aparició fílmica fou Charlot el periodista. Però fou a la pel·lícula Kid Auto Races in Venice (1914) on va aparèixer per primera vegada el vagabund, aquell noi de barret negre, bigoti, i bastó. Un personatge que suscitava i suscita les nostres rialles, i també la nostra visió crítica de la societat que ens mostrava. Des de llavors, el vagabund va entrar a formar part del setè art i concretament, del setè art mut. Després va arribar un film titulat The Kid (1921), que fou el film que va convertí Charles Chaplin en un personatge enigmàtic tant del cinema com de la història. I ara em a la memòria, aquella imatge en què Chaplin es menja una sola de sabata amb forquilla i ganivet, com un símbol de la pobresa.

I no podem oblidar, els seus dos films més reexits ,que entren en l'etapa del cinema sonor: Temps moderns (1936) i El gran dictador (1940). El primer dels films fou l'últim en què ell aparegué com a Charlot. I fou un film que va escandalitzar els sectors més puritans d'EE.UU i el segon, no menys polèmic, és la pel·lícula en què Chaplin crea dos personatges idèntics, el dictador, Adolf Hitler, i l'altre. I a través d'aquesta situació de confusió fa una crítica al nazisme, que va aixecar molta polseguera entre els sectors més pròxims a aquesta ideologia. Certament, Charles Chaplin fou un actor que es va avançar al seu temps en molts aspectes, i que ens ha deixat tot un llegat fílmic, que sense dubte, forma part ja del cànon del setè art.

diumenge, 2 de desembre de 2007

La gota d'aigua











Sóc petita i fràgil. Desperto de cop i volta, quan els núvols em sacsegen. Llavors és quan em perdo entre les meves germanes en un viatge sense rumb. Totes anem a la deriva , i encara desconeixem si morirem al mar, al riu, a la font, a les flors, als arbres, als carrers...

dissabte, 1 de desembre de 2007

Fòrum literari: desembre-gener










És la literatura la que guia el curs de la vida o és la vida la que guia el curs de la literatura?

divendres, 30 de novembre de 2007

El Qüestionari: David Madueño, escriptor polifacètic







1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

No en va ser un, en va ser un munt, tots ells d'en Jules Verne. També recordo de l'adolescència "El senyor dels anells" de Tolkien i els reculls d'en Quim Monzó. Més endavant, el primer llibre que em va obrir les portes de la literatura i que em va convèncer de fer filologia va ser "La vida i la mort d'en Jordi Fraginals", que me l'he llegit i rellegit moltes vegades.

2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Vaig tardar en adonar-me'n. A mi, el que en veritat m'agrada és llegir. Però després vaig comprovar que en llegir un llibre que valia la pena, em quedaven les ganes d'imitar l'escriptor o l'escriptora. I quan em vaig enganxar a llegir poesia durant la carrera, ja no em vaig aturar.

3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

La inspiració la pots trobar en qualsevol moment del dia i en qualsevol situació. Potser estic a la dutxa i de cop i volta em vénen al cap uns versos i haig de sortir corrents a escriure'ls. Però després ve el treball de reescriure, i llavors aquest treball sí que és important, i ja pots tenir molt bones idees que si no t'hi poses, no te'n surts.

4. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

L'austríac Stefan Zweig, sens dubte. Pel que fa als catalans, els Modernistes: Maragall, Puig i Ferreter, Prudenci Bertrana.

5. Digues una cita literària.

Una del mestre Rilke que porto anotada a la llibreta: "La força poètica és gran i potent com un instint primari, posseeix ritmes propis, feréstecs, i esclafa com si es desplomés de dalt d'un cim." Podríem dir el mateix de la resta de la literatura.

.

Digue'm








què llegeixes...

dijous, 29 de novembre de 2007

Música i literatura: Qualsevol nit pot sortir el sol






Quan era petita, vaig sentir una cançó que començava dient: Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums.

En Jaume Sisa, el seu creador, començava a convidar a casa seva a tota una sèrie de personatges provinents dels contes populars, dels còmics, i dels acudits ; des del conegudíssim Jaimito dels acudits passant per Pinotxo, fins a arribar al Popeye.


Des d'aquell precís instant aquella cançó va formar part de la meva particular banda sonora. I cada vegada que sento la tornada, aquella que molts de nosaltres coneixem: Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum. A casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d'algú, torno a aquell primer dia, i en aquell instant recordo novament aquells darrers versos tan ben escrits i tan ben cantats: Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu.També pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.El temps no conta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.


I és que tota la cançó és una metàfora de la ficció, de la fantasia. Dins la fantasia tot és possible i és per això que és tan especial, perquè Qualsevol nit pot sortir el sol.

diumenge, 25 de novembre de 2007

L'Article: Un passeig pel Saló del Llibre







Abans d'entrar, començo a sentir l'olor dels llibres. Un cop, a dins una munió de lectors i lectores empedreïts passegen i s'aturen a cadascun dels estants, s'aturen a tafanejar pàgines i pàgines esgrogueïdes, de llibres d'autors que molts han llegit, i que avui encara llegim. Potser fins i tot, s'arrisquen a comprar un exemplar d'aquells que tenen les tapes dures, i que fa goig tenir a la biblioteca. I inclús potser algun lector s'imagina que és aquell personatge de Cortázar que comença llegint una història i acaba essent el protagonista d'aquella història. Ens abandonem en la immensitat dels llibres per uns dies al Saló del Llibre.

dissabte, 24 de novembre de 2007

Itinerari A d'Autocar











Avui he tingut el plaer de descobrir noves obres corpòries de'n Joan Brossa. Primerament, hem arribat a la Vall d'Hebrón, i a prop del Velòdrom i el Parc d'Horta, hem pogut admirar el "Poema visual transitable en tres temps". Es tracta d'una A, una sèrie de signes de puntació escampats per la gespa, i una A destrossada, és a dir, naixement, camí i mort. Joan Brossa definia l'A destrossada com un símbol que indica la destrucció de la vida tal i com podem observar en aquests versos "L'última lletra de pedra/ens recorda el destí, caiguda a trossos: l'assolament i els signes d'entonació o pausa -com al llibre-són incidents del discurs". Un Autocar ens ha dut fins a Sant Adrià, i allà hem pogut observar "Record d'un malson" on el poeta va crear una efígie de marbre de l'alcalde franquista de Barcelona Josep Maria de Porcioles col·locada en una safata feta de bronze, situada en una cadira de ferro, símbol del poder. Seguidament, l'Autocar ens ha dut a la Biblioteca de Can Peixauet de Santa Coloma de Gramenet on ens hem trobat amb el "Perfil" un llibre que mostra un perfil humà. A continuació, hem arribat al Polígon Montigalà on allà Brossa fa un joc de paraules amb el topònim "On es bada l'ona". I després de Badalona, ve Sabadell amb l'A de Barca i diferents poemes corporis i escrits situats a la Plaça Joan Brossa de la ciutat sabadellenca. I aquesta BArca d'en Brossa ens ha dut finalment a Mollet del Vallès. Allà hem trobat un poema amb dos elements cabdals en la seva poesia, l'A i el peix, que formen part de la façana de l'Ajuntament de Mollet. Aquesta és una obra pòstuma i que avui hem pogut contemplar. I Acabem l'itinerAri amb uns versos del gran poeta "El xai devora l'herba/ Demà l'home devorarà el xai/Sense la mort la vida fóra impossible".

diumenge, 18 de novembre de 2007

Prosa poètica: El teu nom






Quan l’atzar em va fer topar amb tu, el teu nom va néixer dins meu. El teu nom em persegueix allà on jo vaig. Ara tots els altres es diuen com tu…

I jo vull obrir la teva porta i entrar dins, vull esbrinar que hi ha darrere aquelles lletres que em deleeixo al pronunciar-les. D’amagat, escric el teu nom al meu diari personal, que ningú pot llegir, ni tan sols tu.

I aquell ésser que tots anomenem Futur és una porta tancada amb clau. Una clau que jo voldria tenir. Desitjaria tenir el teu nom a les meves mans, però és un colom blanc que ningú pot tocar. De nit, tanco els ulls i somnio una vegada i una altra que puc tocar aquell colom, i fer-lo meu per uns instants efímers i irreals.

Visc en un somni, un somni que un dia es trencarà, i aquell dia desaré el teu nom dins el meu bagul.

diumenge, 11 de novembre de 2007

Col·laborant amb el 30è joc literari.








Ja fa 30 setmanes que el bloc Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com/) proposa jocs literaris cada dimecres, amb regals mensuals inclosos que sorteja entre tots els participants, i per a celebrar-ho ha organitzat un joc especial amb la col·laboració d'una bona colla de blocs.
L'objecte d'aquest 30è joc literari consisteix en trobar diversos fragments del llibre Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders, repartits per tots els blocs col·laboradors. El text que li correspon en aquest bloc és el següent:

"Poc després d’haver passat el Coll d’Àrea, van venir-me ganes de contar la història de la casa i de la dona meva, i de tot allò que havia perdut amb el miratge."

En Jesús M. Tibau ha posat al seu bloc els 37 blocs on podeu trobar els 37 fragments.
Si voleu participar en el 30è joc literari aneu a Tens un racó dalt del món.

dijous, 8 de novembre de 2007

L'Article: Homenatge a les sales alternatives de teatre








El teatre neix a l'antiga Grècia. Antigament, els actors posaven en escena els drames i les comèdies dalt dels escenaris grecs. Durant el segle XX, es van establir una sèrie de sales de teatre, com per exemple el Teatre Principal, entre d'altres, que avui ens ofereixen diversitat de comèdies i drames. Hi ha doncs una llarga llista de sales de teatre establertes a les ciutats catalanes. Però hi ha una altra llista, no tan extensa, però no menys important. I és en aquesta llista on trobem les sales alternatives de teatre: Sala la Planeta, Sala Beckett, Espai Escènic Joan Brossa, Sala Muntaner, Nou Tantarantana, Versus Teatre i Teatre de Ponent. Cadascun d'aquests espais ens ofereixen una programació de teatre alternativa però de qualitat. Sempre podem optar per veure un clàssic o una obra comercial en una sala convencional, però si algú vol descobrir noves obres i nous autors pot entrar en qualsevol d'aquests teatres. Crec que es mereixen un homenatge perquè en una ciutat, en un poble o en un país hi ha d'haver diversitat d'espais teatrals per poder triar i gaudir del teatre sigui convencional o alternatiu.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Prosa poètica: Natura viva










La mà del vent del sud em pessigolleja les galtes. Un somriure neix dins meu. Les roses i els pensaments d’aquest immens jardí escampen engrunes de pol·len per la meva pell de corall.
Les fulles d’un jove pollancre ploren, regant els meus cabells d’atzabeja, que s’estremeixen i xisclen.
I mentre un grup de joncs em desvetlla tota amb la seva musica, Febus m’abraça amb els seus braços d’or, destorbant volgudament el meu bany d’aigües dolces. Acariciant els racons més pregons...

dimecres, 31 d’octubre de 2007

La incògnita: Qui és?










Aquí teniu tres noves pistes rere les quals s'amaga un nou personatge literari:


a) És un poeta.

b) Té un defecte físic al rostre.

c) Està enamorat en secret de la seva cosina.




Un cop més, dos antaviencs han trobat el personatge incògnita, Cyrano de Bergerac. Enhorabona!!!

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Recomana











Una obra de Mercè Rodoreda

Itinerari brossià Sant Gervasi












"Sóc a casa meva/la casa és al carrer Balmes..."
Cau de Poemes, 1960.



Després del primer itinerari, ve el segon. Avui la Fundació Joan Brossa ha organitzat l'itinerari brossià Sant Gervasi. Primerament, ens acostem al Carrer del Bon Pastor, número 5. Allà gràcies al guia, Sergi Andreu, descobrim el Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. Abans d'entrar, hem d'aturar els nostres ulls per mirar la façana,on trobarem el llagost a dalt de tot, i unes lletres de colors que tenen el segell inequívoc d'en Joan Brossa. Seguidament, hem d'encaminar els nostres peus cap a la Travessera de Gràcia, on descobrirem les Lletres fugitives dins la seu del Cercle de Lectors. Seguirem el nostre camí fins al carrer Balmes, on està situat el seu estudi(. Si seguim l'itinerari arribarem al Carrer d'Alfons XII, on hi ha la casa dels pares de l'autor barceloní. I finalment, arribarem a la Plaça de Molina, que com ell mateix confessà fou un espai importantíssim per a l'autor, i per al grup Dau al set, entre d'altres coses. Des de l'inici fins al final ens endinsem, pels carrers de Barcelona, en la vida i l'obra brossians.

diumenge, 14 d’octubre de 2007

El Qüestionari: Alfons Navarret, poeta







1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

Realment no recorde quin llibre em va fer entrar en el món de la literatura, però sí que recorde el que em va marcar inicialment… es tractava d’una obra clau d’un autor valencià que tothom coneixerà: Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. Una explosió de sentiment i sinceritat que no deixava indiferent ningú… era lectura obligatòria a l’institut, però per mi significà molt més que això, un inici d’autoconsciència, la sensació que això de la poesia era molt més del que s’arribava a dir, una mena de força oculta. Una cosa així també la vaig sentir amb l’obra de Neruda Los versos del capitán…

2. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

El gust per l’expressió escrita nasquè ben aviat… hi havia una mena de complicitat entre el full en blanc i la meua consciència. De primeres, era evident la manca de formació i de lectures, però puc dir que, amb el pas del temps, hem anat avançant… encara que, tornaria a dir, la sensació de tornar a descobrir-me en cada paraula la vinc a descobrir a cada colp que em pose davant d’aqueix llunyà full en blanc…



3. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?


Ho crec i ho practique sovint… no hi ha ningú, per molt inspirat que es diga, que arribe a crear res si no té al davant una eina de creació. La inspiració seria com una conseqüència del treball i de la vida, i així com no pot crear ningú que no haja viscut – en qualsevol sentit, i especialment en tota la seua consciència – tampoc ningú que es trobe amb un full en blanc i una ploma no podrà crear res… això em recorda certes teories d’autors com Croce que arribaven a dir que l’obra d’art no era l’expressió de la bellesa sinó la concepció original, vaja, el plantejament, encara que no hi hagués cap constància escrita, però al meu parer del subjectivisme extrem només se’n deriva la potència i no la realitat: en potència tots som creadors excepcionals, però ja ho dic, tan sols en potència…

4. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

Això de literatura clàssica tindria tantes accepcions… però si ens referim als que no hem tingut la sort de conèixer, els que fa segles que moriren… per exemple: Ausiàs March, Kavafis, Pessoa, els italians hermètics, el romanticisme alemanys… també les avantguardes – pràcticament totes –, la literatura nordamericana com Williams Carlos Williams o Wallace Stevens… i segur que me n’oblide d’un cabàs…



5. Digues una cita literària.


Per exemple, aquesta de Fuster – i que conste que la tenia apuntada… la memòria no ens permet de traure’ns de la màniga tantes cites o referències com ens agradaria… : Joan Fuster: “Veure, sembla, és una operació complicada i variable; tan complicada i variable—¿i difícil? —com viure (i que l’Ors em personi per jugar amb els seus aforismes).

dijous, 11 d’octubre de 2007

L'Article: Guia de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals









Avui m'ha arribat a les mans un llibre de rutes, però no pas un llibre de rutes corrent, sinó de rutes literàries per la Xarxa de Parcs Naturals. Si obrim la primera pàgina, trobarem un índex ordenat pels diferents Parcs Naturals de Catalunya, i com en cadascun d'ells podem trobar els diferents autors de la literatura catalana de diferents períodes de la història. Comença la ruta pel Parc Natural del Montseny, on podem trobar els poetes del Montseny, Pere Ribot i Joan Maragall, a més d'una sèrie de mites i llegendes. Si seguim la ruta, arribarem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. En aquesta ruta podem trobar les petges de Pere Quart, els bandolers, i en Ferran Canyameres. I així successivament, anirem passant pels parcs del Montnegre i el Corredor, del Garraf, del Castell de Montesquiu, d'Olèrdola, del Foix, de la Serralada de Marina, de la Serralada Litoral, l'Espai Natural de les Guilleries-Savassona, Agrari del Baix Llobregat, de Collserola. I en tots aquests espais verds trobarem el llegat del romanticisme i el modernisme, de la màgia dels castells, de Josep Maria de Sagarra, de Jacint Verdagueri molts més. És doncs realment, un llibre per descobrir indrets naturals de la mà de la literatura catalana.


dimarts, 9 d’octubre de 2007

Qualsevol matí...










Cada dia, la Tessa sortia al balcó esperant veure'l, però sempre tancava la finestra al seu darrere, amb el rostre ple de tristesa. Cada nit, quan tancava els ulls el dibuixava. L'endemà tornava a obrir la finestra, però res.
Un dia, va aparèixer l'arc de Sant Martí. Però aquell matí, la finestra estava tancada.

diumenge, 30 de setembre de 2007

La incògnita: Qui és?








Llegeix les pistes següents i descobreix el personatge incògnita:

  1. No és un home.

  2. Al llarg de la seva història de ficció té tres noms diferents.

  3. Un d'aquests noms és el nom d'un ocell.

Les pistes extres:

4. La seva creadora era una autora nascuda a Barcelona.

5. El títol i l'acció de la novel·la fan referència a una coneguda plaça de la ciutat comtal.

  • Efectivament, Jesús Tibau. La resposta és la protagonista de la Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Enhorabona!

dissabte, 29 de setembre de 2007

Itinerari brossià Ciutat Vella








Avui he pogut descobrir una altra Barcelona, gràcies a l'obra de Joan Brossa. La Fundació Joan Brossa ha organitzat un itinerari literari per la ciutat, concretament, l'itinerari Ciutat Vella, on els participants hem pogut aturar-nos a admirar i "escoltar" poemes corporis, com "El saltamartí", "El rellotge il·lusori", les lletres gimnastes, etc. I és que quan comences un itinerari de la mà d'aquest autor tan original t'endinses en una poesia tan màgica com crítica. El poeta converteix als lectors/espectadors de la seva obra en personatges actius, perquè la seva intenció és provocar la nostra participació en el seu art, que ara ha esdevingut el nostre art. Si algú passa pel Passeig de Gràcia, davant del "Saltamartí", li recomano que s'aturi, i que permeti que en Brossa el dugui a passejar pels carrers de Barcelona, a través de la seva obra corpòria.

Fòrum literari: Octubre-Novembre







Creieu que la literatura digital farà desaparèixer els llibres?

dijous, 20 de setembre de 2007

Teatre: El llibertí










L’altra nit vaig poder gaudir del bon teatre gràcies a El Llibertí
d’ Èric-Emmanuel Schmitt, i dirigida per Joan Lluís Bozzo, amb un repartiment de luxe, amb Ramon Madaula i Laura Conejero com a protagonistes. Èric-Emmanuel Schmitt és un escriptor i dramaturg nascut a Lyon a la dècada dels 60 del segle XX. Té estudis de filosofia i es va doctorar amb la tesi “Diderot i la metafísica”.

L’obra El Llibertí presenta un Diderot, de la Il·lustració que creu en la filosofia. La peça s'inicia amb l’escena de Diderot com a model per a un retrat d’una pintora, la Madame Trebuchet El protagonista es debat entre la filosofia platònica i les dones. A partir d'aquest pretext inicial es creen diferents jocs vodevilescos, amb Madame Trebuchet i d’altres personatges femenins i Diderot, però sempre des d’una perspectiva filosòfica. Diderot filosofa sobre l’amor, les dones, el matrimoni i “la moral”. Precisament, durant el transcurs de l’obra Diderot ha d’escriure un article sobre la moral, i mai troba les paraules per definir aquest concepte tan complex, ja que la la vida i les immoralitats li passen constantment pel voltant. Finalment, Diderot desisiteix d’escriure l’article, i decideix no confiar cegament en la filosofia. I aquí, l'autor fa un remarcable joc de foscors i llums, que simbolitzen d’una banda la ingorància, i l’obscurantisme, i de l’altra, la veritat, el coneixement. La filosofia no és aplicable en el context vital. L’autor traça una brillant evolució dels diferents personatges, sobretot, Diderot i Madame Trebuchet que al final decideixen dedicar la nit a l’amor, i el matí a parlar filosòficament. I tot això està embolcallat d’una subtil ironia que no deixa indiferent a l’espectador.

Cal destacar la tasca de Joan Lluís Bozzo com a director, i Ramon i Joan Madaula, com a productors, que han sabut posar escena la peça a la perfecció. El director i els productors han captat l'obra i ens l'han trasmès tal i com l’autor la va crear. I tot això, no fóra possible sense l’actuació dels actors que l’han interpretada, especialment la dels actors: Ramon Madaula i Laura Conejero.

El Llibertí és realment una obra plena de conceptes i diàlegs filosòfics amb un personatge històric Diderot com a protagonista, enmig d’una acció vodevilesca, plena d’ ironia.
La peça és tot un exemple de teatre contemporani que ens obliga a reflexionar.

dissabte, 15 de setembre de 2007

La incògnita: Qui és?










Llegeix les pistes i descobreix el personatge amagat:


a) És una dona.


b) No és un personatge real.


c) És l'amor platònic d'un autor italià.

Molt bé, antavianencs, heu desxifrat la incògnita: Beatriu l'amor platònic de Dant.
Els encertants d'aquesta incògnita són en Josep Manel i en Jesús M. Tibau. Enhorabona!

divendres, 14 de setembre de 2007

La faula de'n Narcís









Acabava de complir trenta anys. Des que va néixer duia sempre un enorme mirall al davant, penjat al coll. Cada matí, quan es vestia per anar a treballar, observava primmiradament el seu aspecte perquè fos perfecte. Sovint topava amb vianants pel carrer. Tothom se’l mirava estranyat, però ell només tenia ulls per aquell rostre.

Una nit de lluna plena, en Narcís se’n va anar a dormir amb un somriure als llavis, com sempre. Quan tancà els ulls, se li aparegué per primera vegada una dona vestida, que es deia Venus. Venus li digué: Un dia, quan menys t’ho esperis, el teu mirall es trencarà en bocins.

Aquella nit però, Narcís es va llevar sense perdre el somriure, pensant-se que allò era simplement un somni absurd. Però estava ben equivocat. Durant dues nits més, Venus se li aparegué. I en la darrera visita, va llençar una fletxa al mirall. I en pocs segons, Narcís veié com el seu altre jo s’esmicolava en milions de bocins.

L’endemà va llevar-se de malhumor. Quan va anar al lavabo per arreglar-se, no hi va trobar cap mirall. I tot seguit, començà a murmurar : Per què? Per què? Alçava les mans per tapar-se la cara, com per despertar-se del malson, però aquell malson era allí.
Aquell matí va anar a treballar ensopit. Però quan sortí al carrer, començar a veure els carrers i la gent. Ell encara no ho sabia, però en aquell moment, s’estava despertant d’un llarg hivernatge.

dimarts, 4 de setembre de 2007

La incògnita: Qui és?









Troba el personatge incògnita. Les pistes:

1) No era un trobador.


2) Era d'origen valencià.

3) Va morir als vint-i-cinc anys.

La resposta és Jordi de Sant Jordi i el guanyador en Tragalletres.

dimecres, 29 d’agost de 2007

Prosa poètica: Febus








Passejant per un camí solitari vaig notar que algú em seguia. Era ell. Primer penetrava dins les meves negres nines. Després va gosar caminar pels meus braços blancs. I així que queia la tarda una llum vermellosa m’abraçava, deixant-me sense esma, però despertant-me tots i cadascun dels meus pregons sentits. Les seves mans d’or palparen la meva pell. I enmig del silenci, s’escapà un crit que només l’eco repetí i que es perdé per les muntanyes, pels arbres, per les flors, per les aigües dolces i pel mar. I de lluny, sentia gemegar el mar damunt les callades i esquerpes roques.

dimarts, 28 d’agost de 2007

Música i literatura: Lluna plena de música i poesia







L'Obra Cultural Balear, la llibreria Quart Creixent, l'Ajuntament de la Selva i el Col·lectiu 2007 han planificat la tercera vetllada de Lluna plena de música i poesia que reunirà el quartet Re i els poetes Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), Joan Perelló (Campos, 1953), Miquel Mestre (Artà, 1951), Jaume Pons Alorda (Caimari, 1984), Clara Fontanet (Mancor de la Vall, 1988) i Pau Vadell (Calonge, 1984), poetes de diferents generacions, que recitaran els seus poemes en un mateix escenari. Després, el públic podrà participar recitant també poemes propis.
L'acte tindrà lloc al pati de la Casa de Cultura, de Palma de Mallorca, el dimecres 29 d'agost, a les 21:30 hores. És doncs un espectcle que combina harmònicament música i poesia.

dijous, 23 d’agost de 2007

Els Itineraris brossians












Des de fa un cert temps, la Fundació Joan Brossa programa activitats per difondre l'obra d'aquest gran i peculiar poeta barceloní. Una d'aquestes activitats són els Itineraris brossians. Aquests itineraris són passejos per diferents recorreguts de la ciutat de Barcelona, on podem trobar el llegat, és a dir, els poemes objectes o corporis que Joan Brossa ens va deixar. En el transcurs d'aquests passejos, hi ha un "guia" que va explicant curiositats biogràfiques del poeta, i en recita poemes. És doncs una activitat cultural que ens permet conèixer la ciutat de Barcelona des dels ulls d'en Joan Brossa.

dilluns, 20 d’agost de 2007

La faula de la bella dama del tramvia







Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava fressa quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el seu nom. Però la realitat és que quan hi era, només rebia somriures i esguards passionals. Res més.

Una nit curta d’estiu, es va desvetllar sense saber ben bé perquè. I llavors, quan des del mirall del bany ho va veure, va fer un crit d’esglai. El seu reflex havia desaparegut. És a dir, no tenia cos, només ulls. Uns ulls que esguardaven el seu voltant, i que s’interrogaven què passava allà. Ella va tornar al seu llit. I llavors es va trobar una dea que li digué: "Mercè, has perdut el cos, i ara només veus al mirall la teva ànima. Cada nit, el teu cos desapareixerà, i de dia tornarà a aparèixer. Així serà fins que un dia algú et cridi pel teu nom". I la dea desaparegué enmig de la boira.

Durant un temps, la bella dama pujava al tramvia i com sempre, els homes li cedien el lloc. I també li adreçaven esguards plens d’ardor. Ella veia com el seu cos es fonia amb la nit.
Un matí assolellat, ella va decidir caminar en comptes d’agafar el tramvia, i aleshores va sentir com una veu masculina cridava: "Mercè, Mercè". Ella es va girar i es va retrobar amb en Pere, un d’aquells marrecs que l’havia gronxat al jardí quan ella encara tenia deu anys. Des d’aquell dia, la Mercè ja no va ser mai més la bella dama del tramvia.

dissabte, 18 d’agost de 2007

Teatre: Els orígens del teatre al carrer i la fira de Tàrrega








La Fira de Tàrrega neix el 1981,de la mà del grup Comediants, com una continuació de totes les tradicions provinents dels segles anteriors, però amb una novetat: celebrar la Festa Major de la ciutat mitjançant el teatre al carrer. Si fem un salt enrere entre els segles XIV-XV, van sorgir dos tipus d'espectacles teatrals populars: el religiós i el profà. En el primer es representaven els cinc cicles: Hagiogràfic, de Nadal, de Pasqua, Marià de l'Antic Testament. Aquests espectacles es representaven en temples i esglésies.Pel que fa al segon, el teatre profà utilitzava tècniques com la mímica, la cançó, l'acrobàcia, etc. I aquest tipus de teatre es representava pels carrers, ja que es va iniciar amb desfilades i carrosses per tal de fer la celebració de les victòries bèl·liques. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, neixen els entremesos i els sainets. Aquest tipus d'obres eren senzilles i de caràcter satíricoburlesques; estaven adreçades als menestrals, i es representaven als patis, carrers o places. Aquests gèneres es van estendre arreu dels Països Catalans, especialment a Mallorca. El teatre popular al segle XIX gaudeix d'un període gloriós. Tot i que ja es representava en teatres establerts de Barcelona, la tradició teatral popular prové del segle XVII i es representava en cases de la classe aristocràtica i burgesa; en magatzems; patis; sales de ball, i convents.

Des dels inicis fins a l'actualitat, la Fira és una gresca popular que ha esdevingut un punt de trobada tant per les de diferents companyies que mostren els seus espectacles en places, carrers i de Tàrrega; com per als programadors que volen comprar i vendre els espectacles. Any rere any, la Fira evoluciona i millora fins el punt que avui ja és una activitat cultural establerta que cada dia creix. I no només creix a nivell d'espectacles i companyies, sinó també en nombre d'espectadors. Només cal acostar-se a la ciutat per comprovar l'ambient festivopopular que transmet el teatre al carrer.

La Fira de Tàrrega arriba enguany a la vintisetena edició amb un munt de premis al darrere que l'aval·len, i un ventall d'ofertes de teatre, un teatre que compta amb una llarga tradició i que ens ha estat llegat avui, gràcies a la Fira de fires de teatre al carrer.

divendres, 10 d’agost de 2007

Sentits







El fred de desembre m’ha fet creure que era morta, però la teva mà damunt del meu cos ha trencat aquesta il.lusió.

dimecres, 8 d’agost de 2007

La faula del vell pescador













Viu sol. Des de fa temps immemorables viu sol en una cabana plena d’esquerdes i la companyia d’algunes aranyes. Cada dia, sigui hivern, o primavera, s’asseu en una cadira corsecada a la vora del mar, i suaument crida: "Lorelei, Lorelei".


Un adolescent i jove aprenent de pescador va pujar un dia a una barca, amb uns quants mariners veterans a pescar. Cada dia, sortien a l’hora en què els veterans sabien on posar l’ham per omplir la xarxa de peix per després vendre’l al mercat. Una tarda, en què es veia un sol vermellós a ponent, el noi va deixar escapar un grup de peixos, perquè va ser ell qui va mossegar l’ham. Fou quan la veié damunt d’una roca, asseguda mirant la posta de sol, amb la cua escamada penjant per la pedra dura, i essent suaument abraçada per l’escuma marina. Des d’aquell dia, aquell jove pescador no podia pensar en res més. Els pescadors vells van començar a notar el seu enamoradís estat, i de seguida van endevinar qui era l’ésser o objecte desitjat dels seus somnis: Lorelei. El pescador més vell de tots li digué: "És bonica, però ella és un peix i tu un home. Oblida-la, perquè aquest peix no es deixa atrapar per cap xarxa". El jove pescador va escoltar aquell consell, però ell només sentia el cant estrident de Lorelei.

Un vespre es va adormir damunt la sorra humida, i va somiar que la tenia davant seu. Quan ell anava a abraçar-la, ella s’allunyava més i més. I ell corria, però era inútil. L’endemà es va construir una cabana a la vora del mar, i va decidir que esperaria el moment en què ella vingués. I s’assegué a la cadira esperant, esperant...

dimarts, 7 d’agost de 2007

La muntanya










Hi havia una vegada una noia d'uns 25 anys, que vivia en un poble envoltat d'un bosc. Aquesta noia tenia un somni, pujar dalt d'una muntanya. Cada dia, es vestia i sortia dient: avui sí que hi pujaré. I començava a traspassar el bosc, però llavors va caure per un barranc. Només es va fer unes quantes rascadetes, però va decidir fer el camí de retorn cap a casa. L'endemà, va tornar a sortir i aquest cop quan estava a mig camí, va començar a ploure, una pluja no gaire intensa. La noia va tornar enrere per por de refredar-se. I així van passar uns quants dies, la noia iniciava el caminet que ja es coneixia, però sempre trobava una excusa o una altra per desfer el camí. I un bon dia, va dir-se: "no podré pujar-hi mai a aquella muntanya, i això que m'havia fet tantes il·lusions d'arribar al cim", i dir a tothom: "ho he aconseguit, sóc dalt del cim".





Van passar uns anys, la noia continuava fent la seva vida al poble. Semblava que la idea de fer el cim de la muntanya, ja l'havia oblidat. Fins que un dia, van tenir a casa uns convidats. El cosí Tomàs, durant el sopar, els va explicar, tot cofoi, com un dia d'estiu, s'havia posat les xiruques i havia fet el cim. La noia va desenterrar aquell somni de l'oblit. Tot i que, de moment, no es va posar les xiruques.


Un dia que ella va anar a comprar , quan anava de camí, es va topar amb un vell ermità, i li va dir: "Ja sé que tens un somni, si no ho intentes mai, mai sabràs si ho aconseguiràs. Tot depèn de tu." La noia es va quedar callada i pensativa, "i si tingués raó aquest vell ermità?". I dit i fet, l'endemà, un diumenge assolellat, es va penjar una motxilla a l'esquena, i es va calçar les xiruques. I camina que caminaràs, i finalment, va arribar al cim.

I avui torno a ser dalt del cim.